Viure perillosament. Aquest és el títol del llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, publicat per Comanegra, en el qual l’autora s’endinsa en la literatura d’adults, després d’una rica trajectòria en la literatura infantil i juvenil amb un munt de premis. És un llibre curiós, necessari, amè, emocionant, i escrit amb un vocabulari d’un nivell deliciós.

El títol és molt apropiat pel que hi trobes a dins : dones que inspiren una perillositat sana. I és una frase que m’encanta i que jo particularment comparteixo en el sentit de viure intensament la vida amb una ferma convicció en les creences, la vocació i les tries personals pròpies que alguns o algunes, sentim com a  ineludibles. Una mena de crida a la vida i a la nostra professió, que ens fa fer determinades coses. Aquell no passar per la vida de puntetes sinó amb una profunda consciència del paper que hi juguem, lliurement, i amb una rotunda voluntat transformadora. Amb un sentit que qualificaria gairebé d’espiritual o existencial, sobre el destí que ens hem marcat. 

Gemma Pasqual escriu en cada capítol una mena de conte ficcionat sobre un episodi crucial de quinze dones que van prendre decisions potser vistes com a temeràries en un moment o altre de les seves vides. Totes elles van fer una tria de vida vocacional, vital i de filosofia pròpia, enfrontant-se moltes vegades a dificultats que van vèncer amb un preciós coratge. Llegint el llibre m’he sentit Rosa Parks a l’autobús, “cansada de cedir”, aferrada a la seva bossa, serrant les dents per a mantenir la seva inesperada audàcia de no aixecar-se del seu seient per tal de cedir-lo a un blanc. M’he commogut amb el dolor, la ràbia i també la capacitat de comprensió d’una Frida Kahlo amb les trenes despentinades, abraçada a la seva germana en una presó de Mèxic, sospitosa de col·laborar en l’assassinat del seu estimat Lev Trotski. Maria Aurèlia Capmany se m’ha ficat al moll de l’os quan malgrat sentir un respecte i admiració gairebé religiosos cap al mestre Salvador Espriu, té el coratge de dir-li que la decisió d’escriure no depèn de la seva opinió. Sentia el debat intern de la Rodoreda i la Woolf, que es manifestaria poderosament en les seves escriptures. Veia a una valenta Aurora Bertrana decidint, com una Nora ibseniana, que la seva “educació” ja no depenia del seu home, sinó de si mateixa. Exiliada en un ambient hostil i incert en plena guerra, com va optar amb generositat per gastar els únics diners que tenia i que li haurien permès sobreviure durant uns quants dies, en ajudar els seus amics concentracionaris catalans, tancats en el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. I he pogut sentir el batec del cor del seu editor Rafael Dalmau, visiblement malmès pel confinament, amb la roba esparracada, abraçant-la emocionat, sentint conhort en la seva ànima també clivellada i cansada. I el malestar i la resistència de la seva amiga Caterina Albert d’haver de desprendre’s del seu tresor de peces arqueològiques trobades al llarg dels anys prop de les ruïnes d’Empúries. Moltes d’elles, amb un coratge extraordinari tenint en compte el context poc favorable de l’època, seguien la seva vocació d’escriure contra vent i marea. 

Una crida que jo també he sentit com a escriptora i que, com diu Siri Husvedt o la mateixa Virginia Woolf, en el cas de la dona artista, no és un camí fàcil de transitar. I sento amb el seu exemple, que seguiré dalt dels escenaris o escrivint o creant, amb la plena convicció de que és el que he vingut a fer en aquesta vida, amb una missió clara de compromís transformador a través de l’art. Perquè com fa dir l’autora a la Capmany encarnada en un personatge ficcionat, jo i moltes dones, seguirem escrivint “encara que el món s’enfonsi…per a comunicar els nostres secrets al món sencer”. Un llibre sobre dones voluntarioses, resilients, lluitadores, generoses, i perseverants que lluiten per ser lliures, encara que els flaquegin les cames. La por de la Capmany, les inseguretats, dubtes, petites conquestes, lluites o entrebancs que totes elles van patir, també ens esperona i ens uneix com a creadores. 

Perquè la vulnerabilitat ens dóna la força,

perquè contruïm seguretat de les nostres inseguretats, 

perquè escoltem la remor de l’ànima que traduïm a paraules,

i seguim, sense por, el que el cor ens dicta.

Amb la nostra feina humil però persistent, 

i amb la nostra veu que no deixem que sigui silenciada, 

trobem la valentia que necessitem com a artistes i com a dones,

en un món… on el coratge hauria d’anar també… de la mà de la tendresa.

La Maleta/Ed.
Infantil i juvenil

Una maleta de bons propòsits

Àngels Bassas