i és a ser lliure que em vull hàbil.

Vers 572 del «Poema inacabat» de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater

Si ens preguntem on para Gabriel Ferrater, és perquè potser fora interessant d’observar-ne la geografia biogràfica i bibliogràfica, més enllà de l’anècdota, ultra la xafarderia insubstancial, és clar. Perquè els indrets marcats per la seva petjada vital o llibresca poden tenir i tenen certament significació supramunicipal i col·lectiva, abast categòric i general, interès literari i cultural, conseqüències nacionals i intel·lectuals.

De Reus a Sant Cugat del Vallès, la distància a peu és de 87,81 km; per carretera, de 108 km. De Reus a Perpinyà, en línia recta, hi ha 226,77 km; per carretera, 291,95 km. Gabriel Ferrater (Reus, 20 de maig de 1922 A), poeta, crític, traductor i lingüista, va fer moltes marrades abans no va instal·lar-se a la tercera ciutat de Catalunya Sud amb la renda per càpita més alta, on decidiria morir (Sant Cugat del Vallès, 27 d’abril de 1972 Ω) i des d’on ell confessava, divendres, 17 de febrer de 1967, a son germà Joan, que es trobava sense cap pesseta tot i haver treballat com un al·lucinat i a veure si dilluns cobro alguna cosa (ho sabem gràcies al volum Gabriel Ferrater, Papers, Cartes, Paraules. A cura de Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1986). Va passar mai per Perpinyà? Potser l’Any Ferrater, l’any 2022, amb motiu del centenari del naixement a Reus i del cinquantenari de la seva decisió de plegar de viure a Sant Cugat del Vallès i, en general, a la pell dura d’aquesta Terra impura, l’índex onomàstic de les obres completes que en prepara Jordi Cornudella, marmessor i editor, ens ho aclarirà. Qui sí que hi va passar, per cert, per Perpinyà, l’any 2016, va ser una colla d’alumnes de l’institut Gabriel Ferrater de Reus, que van ser ben acollits pels alumnes del Lycée Jean Lurçat de Perpignan -i viceversa- per a practicar el francès i l’espanyol perquè ja se sap que la llengua pròpia de Reus és el castellà i la de Perpinyà és el francès, oi?, i per això el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya té un programa amb aquesta noble finalitat de la substitució lingüística que es diu «Intercanvis escolars». Vegeu, en aquest sentit, la convocatòria corresponent. De moment, podem dir-ne que Joan Ferraté esmenta la capital del Rosselló, a la Catalunya Nord, a la carta que adreça a son germà Gabriel des d’Edmonton, al Canadà, el 5 d’abril de 1967. A propòsit de què? Doncs perquè el 25 de febrer havia rebut una circular, des de Perpinyà, demanant-li, de part d’un tal Cornudella, tal vegada el patriota Jaume Cornudella Olivé (Juneda,  Les Garrigues, 14 d’abril de 1915 – Perpinyà, El Rosselló, 24 de setembre de 1983), d’enviar la seva adhesió a l’homenatge al professor Jordi Rubió i Balaguer, primer director de la Biblioteca de Catalunya, amb motiu del seu vuitantè aniversari, que havia de tenir lloc a la Universitat de Barcelona i que va acabar com el rosari de l’aurora quan la policia franquista va interrompre l’acte i va prendre la documentació dels assistents, fins i tot el passaport dels EUA del catedràtic de la Universitat de Chicago Joan Coromines, l’eminent lingüista català, segons crònica de Gabriel Ferrater, que hi va ser.

Mentrestant, som sabedors que l’autor de Les dones i els dies (1968), l’aplec que reuneix, garbellada, tota la seva poesia, remarca aquests dos paràmetres temàtics bàsics en la creació de la seva obra poètica (on hi ha més recerca de veritat que no pas voluntat de musicalitat): d’una banda, les relacions interpersonals, especialment amb el sexe femení, i, d’altra banda, el pas del temps, que no és debades. Com en deia ell? Doncs així: «el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi».  La poesia de Gabriel Ferrater va de la reivindicació de la felicitat a Da nuces pueris (1960), passant per l’arenga per a què el lector s’espavili a Menja’t una cama (1962) fins a la crida a l’hedonisme a Teoria dels cossos (1966).

Tanmateix, si aquesta qüestió de la cartografia ferrateriana pot ser un dels assumptes pendents de l’estudi de la seva vida i obra, l’altre és, tal vegada, d’acord amb el suggeriment de recerca fet pel professor Josep Murgades, com la joventut és vista per ell. Sobre com veu les dones ell, ja n’ha feta una anàlisi la joveníssima filòloga Roser Casamayor de Bolós, que conclou que les dones dels poemes de Ferrater riuen tant «per una banda, perquè és a través del riure que també exerceixen un paper de mestratge amorós de vivència del moment, de valoració de l’acció sobre el jo líric (i s’intercanvien, així, els rols habituals). De l’altra, perquè l’acte de riure, lluny de ser una mostra de ‘riure neci’, els dota d’una complexitat moral independent, que sovint l’amant-poeta no coneix». Ho afirma ella a “El riure a Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater. Una aproximació des de la poesia de la consciència”, publicat a  Els Marges (vegeu-ne aquí la versió com a TFG de la UB. Per tant, el sexe, tractat ben lluny dels romàntics udols i amb un erotisme travat, i el temps -estudiat, aquest darrer per Xavier Macià i Núria Perpinyà-, semblen paràmetres explícits i explorats: la memòria, un indret inexpugnable i, alhora, l’ubi sunt però no tant el carpe diem: «el plany pel temps perdut -la joventut- és defugit sistemàticament pel poeta. Hi és implícit, però controlat», com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà a La poesia de Gabriel Ferrater. I l'espai?

On para Gabriel Ferrater: la vida.

Gabriel Ferrater i Soler va viure i va estar-se a indrets diversos: l’Àlbum Ferrater, a cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà (Barcelona: Quaderns Crema, 1993) en fa un exhaustiu repàs. Primer, a Reus. En acabat, a Almoster (El Moster, segons Ramon Amigó), al Baix Camp (on s’instal·la arran del bombardeig de Reus l’any 1937 al Mas del Picarany, que funcionarà com a escola alternativa i preventori de malalties per als tres fills/germans: Gabriel, el gran; Joan, el mitjà; i Amàlia, la petita ); tot seguit, en l’endemig de la guerra civil, a Barcelona per a preparar el viatge a Liborna i Bordèu (a Occitània, on s’està el pare, nomenat canceller del Consulat d’Espanya el 1938 i on el 1939 s’exilia tota la família), i el 1941 una altra vegada a Reus. Els camins passen aleshores per Tarragona i per Barbastre, a l’Alt Aragó (on fa el servei militar: abril de 1943 – febrer de 1946), torna a Reus per a acabar el batxillerat el 1947, amb 25 anys!, i el mateix any se’n va a Madrid per assumptes relacionats amb la feina a l’empresa familiar de vins (la visita al Museu del Prado indueix Ferrater a interessar-se molt per la pintura). Tornen llavors les estades alternades a Barcelona i al Picarany, on va pintar sis quadres: n’hi ha de datats l’any 1949 i n’hi ha sense datar, però tots deuen ser també de finals d’aquesta dècada, pendents d’estudi (el professor i crític d’Art Abel Figueres hi està treballant) i conservats a l’institut de Reus que duu el seu nom, representatius de la mena de vida que feia al mas (moltes natures vives de pins on fa activitats a l’aire lliure i també una natura morta amb llibres i regles per a l’estudi). Barcelona reapareix amb força al mapa ferraterià, on va a viure quan l’any 1951 mor el pare, Ricard Ferrater, que se suïcida, i el 1952 la seva mare, Amàlia Soler, s’hi estableix amb els tres fills. Gabriel hi farà intensa vida cultural amb assistència a tertúlies, publicació d’articles i lectures que el marcaran, sobretot Shakespeare. Al Picarany, ja no hi tornarà -a Reus, tampoc- perquè la mare ven el mas el 1958. A Cadaqués és on inicia relació amorosa amb Helena Valentí el 1961. L’any 1963 resideix uns mesos a París, de pas cap a Londres, al barri de Kensington, on viurà amb Helena fins a l’extinció de la relació. Hamburg (a treballar per a l’editorial Rowohlt Verlag), Frankfurt (on coneix la periodista nord-americana Jill Jarrell), Barcelona (on troba feina a l’editorial Seix Barral), Madrid (on visita Jill Jarrel amb la seva família) i Gibraltar (on es casa amb Jill Jarrell el 2 de setembre de 1964) seran els indrets posteriors del la cartografia ferrateriana. Montgat (on s’instal·la amb Jill), Sant Cugat del Vallès (on es trasllada amb ella) i Barcelona (on fa conferències) (re)apareixen al mapa. També hi haurà Calafell (on va a cal Carles Barral). Fins i tot Gammhart (Tunis), l’únic topònim no europeu, on assisteix a l’última edició del Prix International des Éditeurs. Prada de Conflent (on l’any 1971 hi imparteix classes de lingüística a la Universitat Catalana d’Estiu) serà dels darrers desplaçaments que viurà perquè l’abril de 1972, quan havia començat a redactar la gramàtica catalana que havia estat preparant els últims anys, se suïcida a Sant Cugat del Vallès. Això ja ho he dit, però encara no he dit que també s’hi fa regularment un itinerari literari resseguint-ne les petjades biogràfiques.

On para Gabriel Ferrater: l’obra.

Deia el malaguanyat savi George Steiner a La idea d'Europa que «Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades en la realitat, en la substància de les coses». Gabriel Ferrater n’és també un ferm partidari, d’aquest principi. I ja ho diu ell mateix al postfaci del seu primer poemari: «Faig per maneres que les idees teòriques no em distreguin massa, però potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps. [...] Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser la de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones». Aquest propòsit de concreció quina relació té amb l’espai? Doncs de la mateixa manera que hem visitat indrets concrets de la seva biografia, també hi té a veure amb els escenaris precisos o no tant dels poemes (i, d’altra banda, amb els assaigs crítics). Però ens guardarem prou com de caure al riu de voler barrejar i relacionar gaire vida i obra pels riscos que té de confondre l’una cosa amb l’altra com bé adverteix el crític i professor Marcello Pagnini a propòsit de l’ús i abús del mètode biogràfic i psicològic a Struttura letteraria e metodo critico: con esempi tolti principalmente alle letterature inglese e anglo-americana.

A la poesia, hi ha escenaris exteriors i interiors. Els paisatges exteriors de la poesia gabrielferrateriana són, explícitament, urbans: els carrers de Reus, durant la guerra civil, a «In Memoriam», o, implícitament, de Barcelona (el metro a «Amistat del braç» i els aparadors de luxe a «Sacra rappresentazione»), el barri londinenc de Kensington, però també l’Ebre, la Costa Brava, Escòcia o Roma... També són interiors acollidors que, tanmateix, no deixen del tot de banda l’exterior urbà que s’hi endinsa, per la persiana, en la intimitat de l’estança on algú hi ha fet l’amor (a «Cambra de la tardor») i a l’inrevés (com a «Ídols»), en què des de l’interior amorosit es fa visible la natura exterior: «Aleshores, quan jèiem / abraçats davant la finestra / oberta al pendís d’oliveres (dues / llavors nues dins un fruit que l’estiu / ha badat violent, i que s’omple / d’aire) no teníem records». Fins a la necessitat de recloure’s del tot a «Prop dels dinou», una lectura personalíssima del mite de la caverna de Plató, que aquí és una cova: «Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia, / ben fort el nus del món». La conclusió d’aquest assaig tindrà a veure, precisament, amb això. I amb el fet que, certament, tots, tant els uns, els espais interiors, com els altres, exteriors, serien projeccions, figuracions, correlats del món íntim (emocional, sensual, pensatiu, moral) del poeta que no pot explicar directament per raó de la seva poètica, que malda per no caure en la carrincloneria, en el romanticisme o en la idealització i que prefereix explicar-se de manera racional lligant anècdota i categoria mitjançant el trànsit entre aquestes imatges i el seu jo de ben endins.

De l’obra crítica, és imprescindible remarcar-ne que Gabriel Ferrater és qui primer fa literatura comparada, tal com assenyala Marina Porras al capítol “Tot el que és tradició és comparatisme: Gabriel Ferrater llegint el camp literari català”, del primer volum de Comparatistes sense comparatisme. La literatura comparada a Catalunya, i això és perquè és ben sabedor de les diverses tradicions literàries universals, sobretot occidentals. A través de Ferrater, podem visitar la literatura anglosaxona, alemanya, francesa... Ferrater és lector d’autors en llengües molt diverses i també traductor: el coneixement de llengües forma part de la seva àmplia geografia. De la mateixa manera que confessa les seves fílies i fòbies més íntimes («M’agrada la ginebra amb gel, las pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies»), ell mateix explicita les seves fonts en el temps i l’espai: la poesia medieval de Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton; la poesia antiga de Catul; la poesia anglesa de Thomas Hardy, Frost, Ransom, Graves, Auden i el teatre en vers de Shakespeare. L’alemany Brecht i el francès Baudelaire. I els catalans Ausiàs March i Jaume Roig. I Carner i Foix. I la prosa crua de Pla. Quan li pregunten, l’any 1963, quines creieu que són les fonts del vostre llenguatge, ell contesta: la procacitat reusenca, la prosa francesa, el vers anglès, Freud i Marx, i les arrels indoeuropees.

Gabriel Ferrater fou, doncs, a Reus i arreu. Salvador Dalí, que va proclamar Perpinyà el centre del món, també va parlar de Reus quan el 1956, en un discurs al parc Güell a propòsit d’Antoni Gaudí, afirmava: “El pintor Fortuny és un geni. Jo també. Gaudí és un geni. Jo també. Fortuny, Prim i Gaudí són de Reus. Jo també. Jo també perquè, com va escriure el també genial filòsof Francesc Pujols, al nostre país hi ha molta gent que sense ser de Reus gairebé ho semblen”. En canvi, Gabriel Ferrater, en té una visió ben diferent, de la ciutat. Al «Poema inacabat», en parla en aquests termes no gaire positius: «Qui no sempre papa falòrnies / no pot deixar de descobrir / com a menys tot se’n va venint, / i així, Reus és un poble cínic. / Tenint-lo lluny, el dic magnífic». A Reus, tot i aquest exabrupte, l’Associació Gosar Poder i, a Sant Cugat del Vallès, on la memòria és menys distant, l’Associació Gabriel Ferrater, mantenen viva la memòria del savi, crític, lingüista, traductor i poeta. Hic et nunc, també l’hem recordat tot parlant de llengua, de literatura, de cultura i de la nació. A Perpinyà, a la Catalunya Nord, comptem, sortosament, amb escriptors que mantenen ben viva la llengua catalana si més no literària, com així va decidir de fer Gabriel Ferrater, que hauria pogut optar per triomfar en l’àmbit castellà, però trià el bàndol dels «seus catalans», en paraules de la qui fou la seva muller, Jill Jarrell [vegeu, si us plau, els exquisits minuts 52:26 – 52:57 de Metrònom Ferrater]Tant Joan-Lluís Lluís com Joan Daniel Bezsonoff (gràcies per la teva sàvia Guia sentimental de Perpinyà) o Gerard Jacquet (amb qui m’uneix coneixença, amistat i gustos musicals) fan una gran tasca en aquest sentit. I molts d’altres, i tant! Gabriel Ferrater sempre va defensar la llengua, la literatura i la cultura catalanes i es planyia l’any 1969 que no hi havia un moviment separatista propi i autèntic, conscient que Catalunya vivia en una situació anormal: “Un poble que no té policies ni agents del fisc -eren tots espanyols-, que no té governants, és un poble ocupat”. En una entrevista amb Baltasar Porcel, confessa que pateix per la cultura catalana i en fa una anàlisi tan lúcida! Primer especifica amb contundència quin pes hauria de tenir cada gènere literari d’acord amb el criteri de Paul Valéry: “Una cultura que té el punt més sòlid en la poesia està girada de cap per avall. La poesia ha d’ésser la punta d’una piràmide i no pas la base”. I, tot seguit, afegeix: “Llavors s’hauria de procurar que la cultura catalana fossin, no vosaltres els novel·listes, sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: això és la base d’una cultura. [...] Aquí, quan la gent parla d’una cultura, és d’una cultura literària, i això és una insignificança respecte al que és la cultura autèntica del món. Em deia molt encertadament en Josep Maria Castellet que els catalans anirem coixos mentre no produïm policies i prostitutes, que és el que ha de tenir un país normal: tota mena de persones. I, si no les tens, és que el país és anormal”. En aquest sentit, també tenia molta raó Joan-Lluís Lluís quan ens deia, al final del club de lectura en català d’Òmnium Baix Camp a propòsit de la seva magnífica novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, que ell es posava tan content o fins i tot encara més quan trobava un catàleg comercial en català a la bústia que quan veia un llibre nou en català a l’aparador de la llibreria. Gabriel Ferrater va ser homenot viatjat i alhora arrelat, que no va tenir fronteres i alhora sabia d’on venia, que va viure amb tota la llibertat que li fou possible malgrat que al seu país no n’hi havia i n’era conscient del tot (i encara no n’hi ha!). Fou el professor Josep Maria Nadal qui a la UAB –on Ferrater va fer de docent– em va fer adonar que els Pirineus no són frontera natural ni per orografia ni per nació, sinó artificial, política, imposada pels Estats francès i espanyol. Hi insisteix cada dia l’experiodista i tuitaire Aleix Renyé i és molt d’agrair la seva persistència.

Probablement, Gabriel Ferrater, anant amunt i avall, llegint això i allò, escrivint ençà i enllà, va procurar viure d’acord amb aquesta sentència de Michel de Montaigne: «Ens devem en part a la societat, però sobretot, en la millor part, a nosaltres mateixos». Per què no ens ho apliquem a cada un de nosaltres, individualment? I col·lectivament, nacionalment? Fem-ho ençà i enllà!

Biel Ferrer Puig, filòleg, professor de Llengua Catalana i Literatura a l’institut Gabriel Ferrater de Reus i membre de l’Associació Gosar Poder de Reus.

Aquest article divulgatiu escrit a Reus del 16 de març al primer d’abril de 2020 (en confinament per la pandèmia del covid-19) havia de ser una conferència llegida el 24 de maig de 2020 a l’Ajuntament de Perpinyà amb motiu de l’acte de lliurament dels premis literaris dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, organitzats per la Companyia Literària de la Ginesta d’Or, ajornat fins a l’any que ve. Agraeixo molt a la presidenta d’aquesta Companyia i poeta Maria Dolors Vallverdú i Torrents la invitació. I als companys de l’Associació Gosar Poder (especialment a la Dra. Fina Masdéu), a la col·lega Carme Masip Porqueres i a la Dra. Montserrat Corretger les seves  sàvies observacions per a millorar aquest text meu que ja és, també, seu per tantes raons com aquesta​. B.F.P.

 

Fotografia: Gabriel Ferrater i Helena Valentí a Londres, l'any 1963. Hereus de Gabriel Ferrater.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat