Només podia sortir de la ment neuròtica de Zeno Cosini, el protagonista de La consciència de Zeno, d’Italo Svevo. En una escena, Cosini afirma que la seva dona s’equivoca i que, ben mirat, no té cap sentit que la gent es tutegi: “Ignorava, doncs, que quan en aquest món ens unim, és per un temps tan i tan breu que no s’entenia com havíem arribat a dir-nos de tu després d’haver-nos ignorat per un temps infinit, i disposats a no tornar-nos a veure per un altre temps també infinit”. La idea és poderosa: la fracció de temps d’existència que ens toca és petita, petitíssima, i vist així és evident que mai tindrem temps de conèixer-nos gaire. 

FutureLibrary1 1 còpia

La projecció humana en el temps també és l’eix del Future Library Project, un projecte artístic de Katie Paterson que s’està desenvolupant a Noruega. Als afores d’Oslo, a Nordmarka, s’hi ha plantat un bosc de mil pícees que servirà per imprimir una antologia de cent llibres d’aquí a cent anys. Del 2014 al 2114, cada any el Future Library Project convidarà un autor a escriure una peça de qualsevol llargada i gènere. En comptes de publicar-les, aquestes obres es guarden amb pany i clau i es faran públiques un segle després del primer encàrrec, el 2114. Una fundació formada per personal literari i la mateixa Paterson s’encarregarà de triar un escriptor cada any i que l’objectiu del projecte no s’oblidi. Els membres de la fundació s’aniran renovant cada uns deu anys. I és evident que cap dels membres actuals llegirà cap frase. El 2114, quan s’imprimeixi tot, ells i nosaltres estarem ben morts.  

Future Library. Margaret Atwood abans de l'entrega del seu manuscrit

Margaret Atwood abans de l'entrega del seu manuscrit

El caràcter especulatiu del projecte convidava a tenir una primera participant d’honor, i Katie Paterson ha tingut la sort de topar amb una personalitat entusiasta. El 2014, Margaret Atwood acceptava el repte i es posava a treballar. Va entregar un manuscrit segellat l’any següent (només en sabem el títol, Scribbler Moon), i a partir d’aquí també hi han participat David MitchellSjónElif Shafak. El passat 31 d’agost va anunciar-se que l’escriptora convidada aquest any és la sud-coreana Han Kang; :Han Kang_ per als qui volem llegir-la en català. En totes les ocasions, el manuscrit final s’entrega en una cerimònia anual que es fa al bosc de Nordmarka, entre els petits arbres. David Mitchell el va entregar en una capsa de fusta de noguer, Margaret Atwood en una capsa amb un llaç blau. És clar que tot això és estètica: en realitat els guardaran en una sala de la nova biblioteca d’Oslo, perquè sota els troncs hi durarien dos dies. 

Future Library. David Mitchell a la cerimònia d'entrega del seu manuscrit còpia

David Mitchell a la cerimònia d'entrega del seu manuscrit 

Com que el projecte treballa sobretot amb l’especulació i la confiança, conceptualment no s’allunya gaire de l’enviament de missatges i cançons als extraterrestres que podrien rondar l’univers. Penso en les transmissions de música que ha impulsat el festival Sónar cap a l’exoplaneta Luyten b, que està a uns 12 anys llum i diuen que s’assembla molt a la Terra. Si hi habiten alienígenes, podran escoltar uns quants segons d’Ólafur Arnalds, Juana Molina o Fatima al Qadiri mentre mengen el que sigui que mengen i fan el que sigui que fan. O en el disc de gramòfon que acompanya les sondes Voyager, que va llançar-se el 1977 i conté, entre d’altres: salutacions en 55 idiomes diferents, sons de granotes o ximpanzés, una cançó de casament peruana, la cançó mexicana El cascabel i la imatge d’una cursa d’atletisme o d’una caravana de trànsit. 

FutureLibrary3 1

D’aquesta mena d’experiments se’n pot derivar reflexions diverses, que podrien acostar-se al fet que la mort ens aterra, que cal una certa fe o que funcionem a través de narratives. L’escala humana i petita del Future Library Project l’allunya d’altres projectes de tendència més il·lusòria, però la confiança també n’és la base: cal tenir fe en gent que encara no ha nascut per assegurar que tot arribi a bon port. Segons Katie Paterson, “la concepció humana de cent anys és més afrontable. Està més enllà de la nostra esperança de vida, però prou a prop com per encarar-la, comprendre-la i relativitzar-la”. Com a escriptor, suposo que el repte pot semblar molt absurd o molt suculent. De moment ningú ha rebutjat l’oferta. També intueixo que deuen pagar bé. 

Sigui com sigui, l’allau de preguntes que genera el projecte és innegable. Com hauran evolucionat les llengües d’aquí a cent anys? Quins seran els membres (encara no vius) que escolliran l’autor (tampoc viu, encara) del 2080? Quin serà el moviment literari dominant? El llibre en paper s’estilarà? Hi haurà impremtes? Les novel·les d’Atwood, Mitchell o Kang tindran sentit o hauran envellit malament? La concepció del temps: encara més ràpida que la nostra o, de cop i volta, increïblement lenta? Existiran les ciutats? Quina serà l’arquitectura de les famílies i de les cases? Tècnicament, en quin format es guarden els manuscrits? Si hi ha algun format digital, continuarà vigent d’aquí a cent anys? Es pagarà algú per mecanografiar les novel·les de nou? La gent encara sabrà mecanografiar o hauran de fer cursos per poder-ho transcriure tot? El món del 2114: tan terrible com pensem, més terrible, menys terrible? Margaret Atwood només demana dues coses: que no ens carreguem els oceans i que desenvolupem alguna energia barata i que no ens mati. 

Future Library

Durant la cerimònia es reparteix cafè i xocolata

Si tot va bé, l’any 2114 s’imprimiran diversos exemplars de cada volum. Si teniu mil dòlars, crec que ja pot comprar-se un certificat per reservar-ne una còpia. Qui ho faci, però, haurà de trobar la manera de donar-los en herència: fer fills o amistançar-se amb els fills dels amics, esperar que ells s’amistancin amb fills d’altres coneguts o amics o amb els seus propis, i així durant algunes generacions. O donar-ho a una universitat, una biblioteca, una societat secreta amb estatuts cristal·lins. Per, finalment, fer-ho arribar algú del futur: tenir-ho, regalar-l’hi i confiar que li agradi. 

Foto de portada: Cerimònia d'entrega amb Elif Shafak, 2018