El compositor Joan Magrané Figuera (Reus, 1988) és un dels grans talents del panorma europeu de la música clàssica. L'any 2014 va rebre el premi Reina Sofia de composició musical —el més prestigiós de l'estat espanyol— i recentment ha estrenat Fragments d'Ausiàs March i Marines i boscatges a la Philharmonie de París. 

Frederic Mompou, un silenci ple de música és l'últim dels sis articles que conformen la seva Antologia sentimental de la música catalana, que publiquem parcialment en aquest diari. Amb una prosa bella i entenendora, aquests textos de Joan Magrané són la millor guia per acompanyar-nos a escoltar grans fites de la composició del país. 

 

El compositor Joan Magrané

Frederic Mompou i Dencausse (1893-1987) es definia a si mateix no com a compositor, sinó com a descompositor. Perquè el que ell feia sobre la seva taula de treball, que fou sempre el piano, era desbrossar i polir, descompondre. Sublimar i desfer. Treure tot allò d'accessori per anar a raure en l'essència. "Arribar a trobar tres notes o menys, si cal. Buscar l'ànima mateixa de la música i la màxima expressivitat amb el mínim d'elements possibles".

Si bé en un principi formà part i compartí de totes totes els principis del "Grup dels vuit" al costat de Toldrà, Camins, Grau, Samper, Lamote de Grignon, Gerhard i el seu inseparable Blancafort i els seus afanys civilitzadors noucentistes, el seu viatge cap a l'interior de si mateix, de la música mateixa, el portà a la fi a conformar una obra personal i intransferible, lluny de la gent —o lluny de massa gent, per a ser precisos—, cosa que, paradoxalment el convertí en el més universal i universalitzable dels compositors catalans.

Podem veure aquesta evolució cap endins en tot el seu recorregut compositiu: des de les Cançons i danses, que són una estilització, una civilització (usant la paraula com a verb) al cap i a la fi, de cants i danses populars, passant pels Pessebres, els Suburbis, els Cants màgics, els Preludis i els Charmes —potser les seves obres, en aquell temps, més à la page, més modernes i més cosmopolites (una música de ressonàncies nocturnes, d'una ciutat de nit; no en va ell va néixer en ple Paral·lel barceloní, davant mateix d'El Molino)— fins arribar a aquest temple de bellesa corprenedora i rara, d'una profunditat alhora insondable i planera, que són els quatre llibres de la Música callada.

Deia que ell es definia a voltes, amb un deix de sornegueria i murrieria, com a descompositor. Però per arribar aquí també seguí un camí lent, pas a pas. Primer, potser, cal dir que es dedicà, tot avançant-se al geni de Ferran Adrià, sobretot a deconstruir. Ho podem percebre en les Variacions sobre un tema de Chopin (que són en realitat unes "variacions sobre un preludi de Chopin", un preludi, breu i auster, però sencer) i ho podem veure clarament en les ja citades Cançons i danses. En la tercera, per no anar gaire més lluny, dona voltes a El noi de la mare i en la dansa, una sardana sui generis d'invenció pròpia, més que dedicar-se a omplir pentagrames amb llangoroses melodies de tenora sobre un impertèrrit "tots som pops", literalment deconstrueix alguns elements característics d'aquesta: la contraposició, en severa homofonia saltironejant, de ritmes ternaris i binaris o el refilar dels flabiol reduït a un trinat en l'agut que m'atreviria a dir que és l'únic de tota la seva producció.

Mompou no fou mai algú massa avesat a fer vida pública, a exibir-se. Almenys aparentment. Durant els seus anys a París sí que freqüentà, no massa, cal dir-ho, algunes soirées aristocràtiques per on hi circularen també Satie i Ravel entre d'altres i, de tornada a Barcelona, i ja instalat al capdamunt del Passeig de Gràcia, fou assidu de les trobades al bar dit "La punyalada", seu d'animades tertúlies des de l'època d'entreguerres, per arreglar el món i riure's del mort i de qui el vetlla amb una colla d'amics i col·legues del gremi. Però sempre en petit comitè. Amb els anys, el seu caràcter de tímid recalcitrant s'anà accentuant.

En la seva vida hi ha aquesta paradoxa, aquesta dualitat, entre la vida cosmopolita que li era inherent des de naixement i la recerca, la necessitat de la solitud

S'explica que Enric Granados li féu una carta de presentació i recomanació, la primera vegada que havia d'anar a París, per tal de que Mompou, amb poc més de divuit anys, fos rebut per Gabriel Fauré, en aquells anys director del Conservatori de la ciutat, i així propiciar el seu ingrés, prou difícil de per si, com a alumne de la prestigiosa institució. Però Mompou, com féu moltes altres vegades, s'escapolí després d'esperar davant del despatx de l'insigne compositor francés un temps prou llarg com per a donar masses voltes a l'assumpte i a com tot podria anar malament cames ajudeu-me i aquí ja m'heu vist prou sense arribar a ser rebut i amb la carta sota el braç.

Hi ha doncs en la seva vida aquesta paradoxa, aquesta dualitat, entre la vida cosmopolita que li era inherent des de naixement i la recerca, la necessitat de la solitud. Això queda ben resumit en la resposta que donà una vegada a una pregunta en una entrevista:

—Mestre, vosté estima la seva solitud, no?

—Sí. Però no només.

Aquesta timidesa, aquesta tendència al recolliment i a la introspecció, fou el que al llarg dels anys anà forjant la seva personalitat i estètica musical essent la Música callada el seu cim més pur i elevat. Sempre havia buscat aquesta sintetització, aquesta nuesa, com es fa palès ja en les primerenques Impressions íntimes. És precisament per aquesta recerca radical del més profund i del més autèntic, d'alló que es troba en tots nosaltres, que poc a poc la Música callada, sense atendre a modes ni a enganyifes comercials de cap mena, ha anat fent-se un lloc d'honor en el repertori de molts pianistes d'arreu del món. Des d'Arcadi Volodos i Javier Perianes fins a les més properes versions  de Sira Hernández o Emili Brugalla.

Música callada conté un silenci que posseeix aquella plenitud que trobaren els místics en rebuscar incansablement en la buidor, que no en el no-res

La música que conté aquesta obra sorgeix d'un silenci esculpit i fèrtil. Un silenci que posseeix aquella plenitud que trobaren els místics en rebuscar incansablement en la buidor, que no en el no-res. Una música honesta i humil, humana, i molt lligada a l'experiència directa del so del piano, cosa molt cara a l'estètica de Mompou des de sempre. Una música despresa de tota cavil·lació, lligada al fenòmen sonor i que demana una entrega absoluta a l'intèrpret, un deixar-se anar en aquest paisatge desproveït de vanitats, per tocar, per exemple, un fragment "avec la fraîcheur de l'herbe humide". Sense estridències i donant el valor oportú a cada nota. Unes notes escrites amb una precisió máxima envoltades de misteri i d'infinit per buscar aquella utopia de "l'ensomni mesurat". Una música on hi domina la ressonància. On es juga amb la ressonància. Amb l'eco de les campanes que la seva família materna, a Tarbes, fabricava des del segle XV.

Seria molt llarg de descriure tots els números que componen els quatre llibres de la Música callada, però a mi sempre m'han estremit l'inici de l'obra, al primer llibre, on una melodia angèlica i plàcida, gairebé infantil, canta sobre un llit calmat i immòbil amb una sonoritat d'una puresa indescriptible. O els moments on la dissonància converteix el piano en un ésser vibrant, com en el tercer número del segon quadern. O la senzillesa arcàdica de l'inici del quart llibre. Em podria atrevir a dir que la Música callada al capdavall no és més que un altre recull de cants i danses passades pel sedàs de l'escolta quasi mística d'un Mompou que ja domina el seu ofici i el que vol dir a la perfecció.

Potser pot semblar, a vegades, que l'autor, descomposa que descomposaràs, ha anat massa lluny. Que ha acabat per perdre's ell mateix en la recerca enmig d'aquest desert immens i estàtic. En el seu silenci. Peró això és un miratge. Una primera impressió equívoca. Perquè és, de dalt a baix, un silenci ple de música.

Música callada sencera i interpretada pel mateix compositor