El dia 10 de juny arriba a les llibreries Sota els vents de Neptú, un nou volum dels casos del comissari Adamsberg, creat per l'escriptora francesa Fred Vargas i editat per Ara Llibres. A La Llança us n'oferim, en exclusiva, un avançament del primer capítol.

Sota els vents de Neptú Fred Vargas

Repenjat d’esquena a la paret negradel soterrani, en Jean-Baptiste Adamsberg contemplava l’enorme caldera que, des de feia dos dies, havia parat tota mena d’activitat. Era el dissabte 4 d’octubre, la temperatura exterior havia baixat al voltant d’un grau, sota l’efecte d’un vent arribat de l’Àrtic. El comissari, incompetent, examinava la calandra i les canonades silencioses, amb l’esperança que la seva mirada benèvola reanimés l’energia del dispositiu o bé fes aparèixer el tècnic que havia de venir i no venia.

L’Adamsberg no era fredolic ni trobava la situació desagradable. Al contrari, la idea que el vent del nord a vegades es propulsava directament, sense fer escala ni desviar-se, des dels bancs de glaç fins als carrers de París, districte 13, li provocava la sensació de poder accedir amb un sol pas a aquells gels llunyans, de poder-hi caminar i fer-hi forats per caçar foques. Havia afegit una armilla sota la jaqueta i, si depengués d’ell, esperaria sense pressa l’arribada del tècnic, sotjant l’aparició del musell de la foca.

Però el poderós aparell enterrat al subsol participava totalment, a la seva manera, en l’elucidació dels casos que convergien a totes hores cap a la Brigada Criminal, escalfant els cossos dels trenta-quatre radiadors i dels vint-i-vuit policies de l’edifici. Cossos que, en aquell moment encarcarats pel fred, embolcallats amb anoracs, s’amuntegaven al voltant de la màquina de cafè i premien suaument els dits enguantats en els gotets blancs. O que abandonaven el lloc per refugiar-se als bars dels encontorns. Per culpa del fred, els dossiers quedaven paralitzats. Dossiers importantíssims, crims de sang, que a la caldera tant li feien. Esperava, com una princesa tirànica, que un especialista es pogués desplaçar per posar-se als seus peus. En senyal de bona voluntat, doncs, l’Adamsberg havia baixat a retre-li un homenatge curt i inútil, però, sobretot, a trobar-hi una mica d’ombra i de silenci i a escapar-se de les queixes dels seus homes.

Aquelles lamentacions, quan aconseguien mantenir una temperatura de deu graus als locals, eren un mal averany per al curset sobre ADN al Quebec, on s’anunciava una tardor molt rigorosa: ahir, a Ottawa, quatre graus sota zero i neu en alguns llocs. Dues setmanes dedicades a les empremtes genètiques —saliva, sang, suor, llàgrimes, orina i diverses excrecions—, ara capturades pels circuits electrònics, triades i analitzades; tots els fluids humans han esdevingut autèntics ginys de guerra de la criminologia. Quan faltaven vuit dies per al viatge, els pensaments de l’Adamsberg ja volaven cap als boscos del Canadà, immensos, li deien, clapejats de milions de llacs. En Danglard, el seu ajudant, de tant en tant li recordava, rondinant, que es tractava de mirar pantalles i no pas la superfície dels llacs. Feia un any que el capità Danglard rondinava. L’Adamsberg en sabia el motiu i esperava amb paciència que el seu ajudant parés de queixar-se. 

En Danglard no es delia per veure els llacs. Resava cada dia perquè un cas candent obligués tota la brigada a quedar-se a París. Des de feia un mes, el torturava el pressentiment de la seva pròxima mort a causa de l’explosió de l’aparell sobre

l’Atlàntic. Però, d’ençà que el tècnic que havia de venir no venia, estava de més bon humor. Confiava en la imprevista avaria de la caldera, esperant que aquella onada de fred esvaís les fantasies absurdes que feien néixer les solituds glaçades del    Canadà.

L’Adamsberg va posar la mà a la calandra i va somriure. En Danglard hauria estat capaç d’espatllar la caldera, preveient els seus efectes desmobilitzadors? D’endarrerir l’arribada del tècnic? Sí, en Danglard n’era ben capaç. La seva intel·ligència fluida s’esmunyia pels mecanismes més estrets de la ment humana. Amb la condició, però, que es basessin en la raó i la lògica. Des de feia anys, l’Adamsberg i el seu ajudant tenien opinions contràries sobre la línia divisòria entre raó i instint.

El comissari va pujar per l’escala de cargol i va travessar la gran sala de la planta baixa, on els homes es movien a càmera lenta, feixugues siluetes engruixides amb la sobrecàrrega de bufandes i jerseis. Sense que ningú no en sabés ben bé la causa, d’aquella habitació en deien la Sala del Concili, sens dubte, pensava l’Adamsberg, perquè s’hi feien reunions col·lectives, conciliacions o bé conciliàbuls. De l’habitació contigua en deien Sala del Capítol, espai més modest on se celebraven les assemblees reduïdes. Qui s’havia empescat aquells noms? L’Adamsberg no ho sabia. En Danglard, probablement, posseïdor d’una cultura que li semblava a vegades il·limitada i gairebé tòxica. El capità no podia evitar les expulsions de saber, brusques i freqüents, com un cavall que esbufega amb un estremiment sorollós. N’hi havia prou amb un estímul feble —una paraula inhabitual, un concepte mal definit—perquè desplegués l’erudició, no sempre oportuna, que es podia interrompre amb un moviment de la mà.

Amb un gest negatiu, l’Adamsberg va indicar a les cares que s’alçaven al seu pas que la caldera es negava a donar senyals de vida. Va entrar al despatx d’en Danglard, que, mentre acabava els informes urgents, feia mala cara, pensant en el moment desastrós en què hauria de sortir cap al Labrador sense poder-hi arribar a causa de l’explosió sobre l’Atlàntic, després de l’incendi del reactor esquerre, embussat per un vol d’estornells que s’havien ficat dins les turbines. Perspectiva que, segons la seva manera de veure les coses, l’autoritzava del tot a destapar una ampolla de vi blanc abans de les sis de la tarda. L’Adamsberg es va asseure en un cantó de la taula.

—Danglard, com va el cas Hernoncourt?

—L’estic tancant. El vell baró ha cantat. Una confessió clara i completa.

—Massa clara —va dir l’Adamsberg, rebutjant l’informe i agafant el diari que hi havia, ben plegat, sobre la taula—. Tenim un sopar de família que degenera en una matança i un vellet dubitatiu, que s’entrebanca amb les paraules. De cop i volta, ho confessa tot, sense transició ni clarobscurs. No, Danglard, no podem signar això.

L’Adamsberg va girar sorollosament una pàgina del diari.

—Què hem de fer, doncs? —va preguntar en Danglard.

—Tornar a començar des de zero. El baró ens enganya. Cobreix algú, segurament la seva filla.

—I la filla lliuraria el seu pare al botxí?

L’Adamsberg va girar una altra pàgina del diari. A en Danglard no li agradava que el comissari llegís el seu diari. L’hi tornava rebregat i desfet, després no hi havia manera

d’aconseguir que el paper quedés ben plegat.

—No seria la primera vegada —va respondre l’Adamsberg—. Tradicions aristocràtiques i, sobretot, una sentència benigna per a un vell atrotinat de salut. L’hi repeteixo: no hi ha clarobscurs, i això és impensable. El canvi d’opinió és total, i a la

vida les coses no són mai tan clares. No sé qui, però algú fa trampa.

Cansat, en Danglard va tenir el rampell d’agafar l’informe i tirar-lo enlaire. I també d’arrabassar de les mans de l’Adamsberg el diari que desmanegava amb negligència. Tant si era veritat com mentida, es veuria obligat a comprovar la inesperada confessió del baró, amb el pretext de les vagues intuïcions del comissari. Intuïcions que, segons en Danglard, s’assemblaven a una espècie primitiva de mol·luscos àpodes, sense peus ni potes, sense part de dalt ni part de baix, cossos translúcids que flotaven sota la superfície de l’aigua, i que exasperaven la mentalitat exacta i rigorosa del capità, fins i tot li feien fàstic. Es veuria obligat a anar a comprovar per què les intuïcions àpodes ben sovint l’encertaven, gràcies a una presciència desconeguda que desafiava les lògiques més refinades. Presciència que, èxit rere èxit, havia dut l’Adamsberg allà, a aquella taula, a aquell càrrec: cap incongruent i somiador de la Brigada Criminal del districte 13. Presciència que el mateix Adamsberg negava i que anomenava, senzillament, la gent, la vida.

—No m’ho podia dir abans que piqués tot l’informe? —va preguntar en Danglard.

—Se m’ha acudit aquesta nit —va respondre l’Adamsberg, tancant el diari de cop—, pensant en Rembrandt.

Plegava el diari a correcuita, desconcertat per un malestar brutal que acabava d’apoderar-se d’ell amb violència, com quan un gat us salta a l’esquena amb les urpes tretes. La sensació d’un cop terrible, d’opressió, suor al clatell, malgrat el fred del despatx. Li passaria, evidentment, ja havia començat a passar-li.

—En aquest cas —va dir en Danglard, recollint l’informe—, ens haurem de quedar aquí per continuar les investigacions. Hi ha una altra manera de fer-ho?

—En Mordent se n’encarregarà quan no hi siguem. I ho farà molt bé. Com van els preparatius del viatge al Quebec? 

—El prefecte espera la nostra resposta demà a les dues —va respondre en Danglard, amb el front arrufat per les cabòries.

—Molt bé. Convoqui una reunió dels vuit membres del curset, a dos quarts d’onze, a la Sala del Capítol. Danglard —va prosseguir, després d’una pausa—, vostè no té l’obligació d’acompanyar-nos.

—Ah, no? El prefecte ha escrit la llista dels participants. I jo soc el primer.

En aquell moment, en Danglard no tenia precisament l’aspecte d’un dels membres més eminents de la brigada. La por i el fred l’havien desposseït de la dignitat habitual. Lleig i mal servit per la natura —segons les seves paraules—, en Danglard disposava de la seva elegància impecable per compensar les faccions sense estructura i les espatlles caigudes, i per conferir una mica d’encant anglès al cos, llarg i tou. Avui, però, amb la cara emmurriada, el tòrax engavanyat dins una jaqueta folrada i el crani cobert amb una gorra de mariner, tot esforç per assolir un estil refinat estava condemnat al fracàs. Per si això no fos prou, la gorra, que devia ser d’un dels seus cinc fills, tenia una borla al capdamunt, que en Danglard havia tallat arran, tan bé com havia pogut, però encara se’n podia veure l’arrel vermella. Feia un efecte ridícul.

—Sempre podem al·legar la grip, produïda per la caldera espatllada —va proposar l’Adamsberg.

En Danglard es va bufar les mans enguantades.

—M’han d’ascendir a comandant en menys de dos anys —va remugar—, i no em puc permetre el luxe de perdre aquest ascens. Haig d’alimentar cinc marrecs.

—Ensenyi’m el mapa del Quebec. Ensenyi’m on anem.

—Ja l’hi he dit —va respondre en Danglard, desplegant un mapa—. Aquí —amb el dit va assenyalar un indret a uns deu quilòmetres d’Ottawa—, al cul del món. A un lloc que es

diu Hull-Gatineau, on la GRCha instal·lat un local del Banc Nacional de Dades Genètiques.

—LaGRC?

—Ja l’hi he dit —va repetir en Danglard—. La Gendarmeria Reial del Canadà. La policia muntada amb botes i uniforme vermells, com en els bons temps d’abans, quan els iroquesos dictaven la llei a les ribes del riu Sant Llorenç.

—Amb uniforme vermell? Encara van guarnits així? 

—Només per als turistes. Si està tan impacient per anar-hi, convindria que sabés on posarà els peus. 

L’Adamsberg va somriure d’orella a orella i en Danglard va acotar el cap. No li agradava gens que el comissari fes un somriure ample quan ell havia decidit rondinar. Perquè, com deien a la Sala de les Xafarderies —és a dir, al racó on s’amuntegaven

les màquines expenedores de menjar i de begudes—, el somriure de l’Adamsberg doblegava les resistències i fonia el glaç àrtic. En Danglard hi reaccionava de la mateixa manera, com una noia, cosa que, amb més de cinquanta anys, el contrariava molt.

—En tot cas, sé que aquesta GRCestà a la vora del riu Ottawa i que hi ha esbarts d’oques salvatges —va comentar l’Adamsberg.

En Danglard va beure un glop de vi blanc i va dibuixar un somriure.

—D’oques marines —va puntualitzar—. I l’Ottawa no és ben bé un riu, sinó un afluent. És dotze vegades més llarg que el Sena, però és un afluent, que desemboca al riu Sant Llorenç.

—D’acord, un afluent, ja que insisteix. Vostè en sap tantes coses que ja no es pot fer enrere, Danglard. Forma part de l’engranatge i vindrà amb nosaltres. Per a la meva tranquil·litat, digui’m que no ha destrossat de nit la caldera ni ha pelat pel camí el tècnic que ha de venir i que no ve mai. 

En Danglard va alçar una cara ofesa.

—Amb quina finalitat?

—Paralitzar les energies i congelar les vel·leïtats d’aventura.

—Sabotatge? Suposo que no ho diu de debò.

—Sabotatge menor, inofensiu. Val més una caldera espatllada que no pas un Boeing que esclata. Aquest és l’autèntic motiu de la seva negativa, oi que sí, capità?

En Danglard va clavar de sobte un cop de puny a la taula i unes gotes de vi van esquitxar els informes. L’Adamsberg es va espantar. En Danglard podia rondinar, botzinar o fer mala cara en silenci; tot això eren formes moderades d’expressar, quan calia, la seva desaprovació, però ell era, per damunt de tot, un home educat, d’una bondat vasta i discreta, excepte en un sol tema. L’Adamsberg es va posar tens.

—El meu autèntic motiu? —va exclamar en Danglard, en un to sec, encara amb el puny tancat sobre la taula—. No n’ha de fotre res, del meu autèntic motiu! Jo no dirigeixo aquesta brigada ni soc jo qui ha decidit anar a jugar a la neu com una colla de cretins. Merda.

L’Adamsberg va fer que sí amb el cap. Era la primera vegada, en molts anys, que en Danglard li deia merdaa la cara. Molt bé. Això li va relliscar, gràcies a la seva extraordinària capacitat de calma i bonhomia, que alguns anomenaven indiferència

i desinterès, i que trencava els nervis dels qui intentaven vèncer amb astúcia la seva actitud. 

—Li recordo, Danglard, que es tracta d’una proposta de col·laboració excepcional i d’un dels sistemes més eficaços. En aquest àmbit, els canadencs estan més avançats. Seríem uns cretins si ens neguéssim a anar-hi.

—I què més! No em digui que l’ètica professional l’obliga a fer-nos trotar per la neu!

—Doncs sí. És això.

En Danglard va buidar el got d’un glop i, avançant la barbeta, va mirar de fit a fit la cara de l’Adamsberg.

—Alguna cosa més, Danglard? —va preguntar amb una veu suau l’Adamsberg.

—El seu motiu —va grunyir—. El seu autèntic motiu. Per què no en parla en comptes d’acusar-me de sabotatge? Per què no parla del sabotatge que fa vostè?

«Apa! Ja hi som», va pensar l’Adamsberg.

En Danglard es va aixecar de cop, va obrir el seu calaix, en va treure l’ampolla de vi blanc i es va omplir generosament el got. Després va caminar pel despatx. L’Adamsberg va plegar els braços, esperant que es desencadenés la tempesta. En

aquell estadi de còlera i de vi, no servia de res argumentar. Una còlera que per fi esclatava, amb un any de retard.

—Endavant, Danglard. Si vol dir-m’ho, és clar.

—La Camille. La Camille és a Mont-real i vostè ho sap.  Per això, i no per cap altre motiu, vostè ens obliga a ficar-nos en aquell coi de Boeing infernal.

—Ja hi som!

—Exacte.

—Això no és cosa seva, capità.

—Ah, no? —va cridar en Danglard—. Fa un any, la Camille va desaparèixer, va sortir de la seva vida a causa d’un dels desastres diabòlics que vostè sap crear tan bé. I qui la volia tornar a veure? Qui? Vostè? O jo?

—Jo.

—I qui li va seguir el rastre? Qui la va retrobar i localitzar? Qui li va donar la seva adreça a Lisboa? Vostè o jo?

L’Adamsberg es va aixecar i va tancar la porta del despatx. En Danglard havia adorat sempre la Camille, l’ajudava i la protegia com un objecte d’art. En això, no hi havia res a fer. I aquest zel protector no s’adeia amb la vida caòtica de l’Adamsberg.

—Vostè—va respondre en un to calmat.

—Exacte. Per tant, és cosa meva.

—Més fluixet, Danglard. L’escolto, no cal que cridi.

Aquesta vegada el timbre especial de la veu de l’Adamsberg va semblar que feia efecte. Com un producte actiu, les inflexions de la veu del comissari embolcallaven l’adversari i provocaven la relaxació o bé una sensació de serenitat, de plaer o d’anestèsia completa. El tinent Voisenet, amb estudis de química, havia esmentat sovint aquest enigma a la Sala de les Xafarderies, però ningú no havia pogut identificar amb exactitud quin producte lenitiu havia estat introduït a la veu de l’Adamsberg. Farigola? Gelea reial? Cera? Una barreja? En Danglard es va calmar una mica.

—I qui —va continuar en veu més baixa—va anar corrents a Lisboa a veure-la i va espatllar tota la història en menys de tres dies?

—Jo.

—Vostè. Va fer una ximpleria, ni més ni menys.

—Això no és cosa seva.

L’Adamsberg es va aixecar i, separant els dits, va deixar caure el gotet directament al mig de la paperera. Com si disparés a on apuntava. Va sortir del despatx amb passos iguals, sense girar-se.

En Danglard va prémer els llavis. Sabia que s’havia passat de la ratlla i havia atacat massa lluny en terres prohibides. Però, aclaparat per mesos de reprovacions i exasperat pel viatge al Quebec, no havia estat capaç de dominar-se. Es fregava les galtes amb la llana rugosa dels guants i sospesava, indecís, els mesos de silenci feixuc, de mentides, potser de traïció. Havia fet bé, o no? A través dels dits, la seva mirada es va clavar en el mapa del Quebec desplegat sobre la taula. No valia la pena fer-se mala sang. Al cap de vuit dies, ell seria mort, i l’Adamsberg també. Estornells engolits per la turbina, reactor esquerre incendiat, explosió sobre l’Atlàntic. Va alçar l’ampolla i va xumar un glop. Després va despenjar el telèfon i va marcar el número del tècnic.

Josep Pla   Hermós Fundació Josep Pla
Avançament editorial

'Josep Pla: Sis amics i una amant'

Xavier Febrés
eugeni xammar
Avançament editorial

'Cartes d'un polemista', d'Eugeni Xammar

Eugeni Xammar