No només els grans homes, els grans pares de la pàtria, mereixen una gran biografia. També aquells personatges que viuen i moren, marcats per la tragèdia i que Walter Benjamin, seguint el seu admirat Charles Baudelaire, considera els nous herois anònims, tenen dret a què s'editi un llibre de gairebé 700 pàgines que els tregui de l'oblit. Un d'aquests herois recuperat de l'anonimat per la tenacitat del seu fill i un escriptor i editor còmplice és Francesc Surroca i Puig (1903-1951), militant republicà gironí perseguit i empresonat pel franquisme i que va morir tràgicament marcat pel seu calvari.

L'editor, poeta i filòleg Ramon Balasch va descobrir la figura de Surroca investigant sobre l'empresa Derivados Forestales, S.A., de Sant Celoni. La immersió en la història d'aquesta societat dedicada a la carbonització de la llenya per fer metanol, formol i altres productes indispensables pels tints, vinculada a grans noms de la burgesia industrial catalana. Així va contactar amb Àngel Surroca Surroca, ànima i catalitzador de l'empresa durant diverses dècades, que li va parlar del seu pare –que l'any 1947 va fer la primera auditoria de la Forestal, clau en la refundació–, un de tants personatges secundaris que van fer la República, la revolució i la guerra i van pagar un preu molt alt pel seu compromís. Junts signen el volum Francesc Surroca Puig. Combatent per la República (1903-1951), que inclou l'obra teatral escrita des del corredor de la mort La felicitat entre reixes, i el facsímil del Consell de Guerra que el va condemnar a mort, editat per Balasch Editors.

Treballador de banca i militant republicà

Nascut l'any 1903 al carrer Ballesteries 26 de Girona, es va quedar ben aviat sense pare i mare i va ser pujar per una tia que venia fruita al carrer. Va estudiar als Maristes de la capital gironina, on havien estudiat Josep Pla, Josep Maria de Porcioles, Narcís de Carreras o Manuel Bonmatí, un nom que estarà estretament vinculat a la seva vida, amic primer i enemic, posteriorment. Amb disset anys va començar una carrera al sector bancari que el portaria amb vint-i-cinc anys a ser apoderat i sotsdirector del Banc de Catalunya, entitat que faria fallida l'any 1931, en una operació provocada per la retirada de dipòsits ordenada pel nou govern republicà.

A Surroca, vinculat al republicanisme gironí dels germans Rahola, Miquel Santaló o Pere Cerezo, la crisi del banc el porta a la defensa dels afectats i esdevenir secretari d'ERC a Girona. Una participació política que el porta a participar en les eleccions municipals de 1934, i a veure's implicat als Fets del 6 d'Octubre, després dels quals passa dos mesos detingut. De tota manera, el seu bon saber administratiu el porta a ser la persona clau de la cooperativa lletera, un projecte impulsat per Bonmatí, company seu al banc i llavors tinent d'alcalde lligaire de l'Ajuntament, que havia despertat una forta oposició entre els ramaders de la Vall de Sant Daniel. Precisament aquests aprofitaran l'esclat de la guerra per destruir els laboratoris i les instal·lacions de la Central Lletera Municipal, amb el qual Surroca es va quedar sense feina. Després d'ocupar diversos càrrecs administratius a la Federació de Sindicats Agrícoles –ell mateix havia muntat una granja avícola a Cervià de Ter– va incorporar-se a l'exèrcit republicà, amb el qual és enviat al Front del Segre, on cau presoner i, enviat al camp de presoners de La Magdalena, a Santander, comença el seu calvari.

Perseguit i sentenciat a mort

Com detalla el llibre de Balasch i Surroca, una Nota informativa anónima redactada per diversos gironins de dreta refugiats durant la guerra a Sant Sebastià –el San Sestabién refugi dels burgesos escapats de la revolució al Principat–, darrere la qual els autors apunten que hi seria el seu antic company Bonmatí, una personalitat rellevant de la vida social i cultural gironina, fundador del setmanari Presència. Aquell text, on se l'acusa de tota mena de barbaritats i amoralitats, va ser l'espoleta que va iniciar un Consell de Guerra que el portaria a ser condemnat a mort. S'insistia, per exemple, en el fet que ell havia estat al capdavant d'un grup d'homes que havia coaccionat un grup de monges a les eleccions del 34, que a Girona va guanyar la dreta, i havia trencat una urna en un col·legi electoral. O bé el presentaven com un rapinyaire que havia perseguit a diverses persones perquè lliuressin valors, diners i joies, en alguns casos fins a la mort, portant a terme negocis tèrbols fins a la seva crida a files. Un perfil que, com recorden els autors, no té res a veure amb els valors i l'honradesa de Surroca, que va passar onze mesos al corredor de la mort, "La nevera", com se l'anomenava a la presó de Girona l'espai destinat als sentenciats amb la pena capital. Allà hi redactarà una obra de teatre, La felicitat entre reixes.

Surroca notificació pena de mort

Amb la llibertat no s'acaba el calvari

Commutada la pena i alliberat l'any 1943, el seu retorn a la normalitat no serà fàcil després de passar pel presidi. Els enemics el continuaran tenallant i aconseguiran que hagi de fugir de Girona, trobant refugi a Barcelona. Tot això ho va viure de nen el seu fill Àngel, nascut l'any 1935, que recorda les visites a la presó, i com va ser impossible establir-se de nou a la seva ciutat, havent de viure clandestinament fins a regularitzar la seva situació l'any 1948, el mateix any que neix el seu darrer fill. Acollit per familiars i amics, havia aconseguit situar-se al Montepío Textil, però les seqüeles de l'empresonament que el van perseguir tota la vida i el desencís per l'absorció del Montepío per part del Ministeri de Treball franquista, el van portar a llevar-se la vida l'any 1951. Tenia quaranta-vuit anys.

Després de la seva mort, el seu fill va rebre una carta esborronadora per mitjà d'un antic company de presó, on Surroca afirmava que "Jo no podia ésser lleial a la gent que tant m'havia perjudicat, i per mi era com si continués l'estat de guerra. Des de que se'n va dir Ministerio de Trabajo vaig renovar la lluita en que la que una vegada més m'han vençut. Fa onze anys mes per mes que em trobava en les mateixes condicions. [...] Però, no desmaieu que pot ésser que les coses canviïn, i, si no, us tindreu que refiar de vosaltres mateixos, que, qui sap, si és millor". Acabava dient: "Us desitjo molta sort i encara que el present el pugueu veure negre, crec que ho podreu superar tot, perquè teniu condicions per sortir-vos-en. Tindreu que treballar més i sento en l'ànima no haver pogut ajudar-vos més. Us dedico les últimes hores i procuraré que els moments també siguin per vosaltres. Perdó per no haver estat més útil. Paco".

Surroca 464   Carta al meu fil l Àngel Surroca 1 juny 1951Foto de portada: Francesc Surroca amb els seus dos fills, Jordi i Àngel, a la Presó de Girona, a Salt, el dia de Reis de 1943. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat