L'escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972) acaba de guanyar el Premi Proa amb La casa de foc, una novel·la situada al Sallent, un petit nucli de la Vall del Ser, a la Garrotxa més feréstega, que l'autor coneix bé. Un professor d'aula d'acollida en plena crisi s'intal·la a la masia de can Mau i de seguida entra en contacte amb la gent de can Sol, una família que té el do de trobar aigua, formada per l'avi, la mare i la neta, una nena de tretze anys a qui el narrador començarà a donar classes. Aquest és el punt de partida del darrer llibre d'un escriptor que no trobàvem a les llibreries des de 2014, quan va publicar La pell de la frontera. Serés, llicenciat en Belles Arts i Antropologia, va debutar en la narrativa l'any 2000 amb Els ventres de la terra, i ha estat els darrers anys entregat a la gestió cultural i l'articulisme polític. L'any 2016 va crear la Residència Faber d'Olot i des de 2018 és el director de l'Àrea de Creació de l'Institut Ramon Llull. 

Francesc Serés Escriptor - Sergi Alcazar

Francesc Serés/Sergi Alcàzar

Has dit que l'escriptura d'aquesta novel·la ha estat un espai de llibertat en aquests anys dedicats a l'articulisme i la gestió cultural.

Un espai de llibertat entre molts focus d'atenció. Per una banda, la pressió de l'articulisme polític, que era una dedicació important que t'obliga a estar atent al que passa. I, per l'altra, la gestió de projectes que eren molt arriscats i que han sortit bé, com Faber, però també d'altres de caràcter personal. A més, hi havia una situació política i social que ens afectava a tots. 

De fet, el llibre està emmarcat en la crisi econòmica que va començar el 2008.

Per a mi aquest espai de lectura i escriptura em permetia sortir d'aquest marasme que hem viscut, que vulguis que no tenia conseqüències greus personals i col·lectives. Potser hi ha l'enyor d'aquella masia en un moment determinat que s'acaba idealitzant i que no era ben bé així, però sí que hi havia un desig de tornar allà.

Parlar de ficció o de no ficció no sé si té massa sentit, però aquí deixes clar que, després de La pell de la frontera, tornes a la novel·la.

El contracte amb el lector és que és una novel·la. I pesa més això, el què és, que és una novel·la, que no pas els pactes concrets amb la realitat. Oblida't del Serés, perquè el narrador no és el Serés. Podem preguntar-nos quantes coses té el narrador del Serés, i potser en té moltes. Fins i tot coses que s'hi expliquen poden ser certes.

De fet, poden ser coses que han passat, però ni en aquest entorn ni aquest temps?

I que encara que hagin passat, en el moment que les poses en el context d'una novel·la ja són ficció. Aquesta és la gràcia.

Malgrat tot, el llibre està dedicat a n'en Jordi de can Sol.

La família protagonista està inspirada en dues famílies amb les quals jo m'entenc molt bé quan sóc allà. Les conec primer d'esquitllentes i a poc a poc vaig travant una coneixença. El quit dels fets que s'expliquen al llibre, el fet de trobar aigua i els problemes personals d'aquesta família, tenen una part de veritat molt elevada, però jo ho transformo en una sola família. Entenc que hi hagi el morbo de saber què és veritat i què no, com si nosaltres necessitéssim saber si la nostra vida té alguna mena d'èpica. A vegades hi ha espurnes d'èpica, com si obrissis les portes d'un món.

Encara que siguin reals, en el moment que poses les coses en el context d'una novel·la ja són ficció

Francesc Serés Escriptor - Sergi Alcazar

Francesc Serés/Sergi Alcazar

La novel·la se situa al Sallent, entre Olot i Banyoles.

La Vall del Ser és un lloc increïble. Suposo que com que fa temps que no hi visc l'he idealitzat. Però també hi havia putades... Em vaig passar quatre dies fent un hivernacle meravellós i va venir una ventada i se'l va endur! El vaig haver d'anar a buscar al riu. Va ser una mena de càstig diví per aquella gosadia.

La toponímia és molt bonica.

Noms com la Vall del Ser és preciós, però el més bonic és quan el lloc té narrativa. Tot té una sonoritat que no pots evitar pensar la història de cada lloc. Trobes menhirs, lava dels volcans, fòssils, un món a mig fer. Fins i tot hi ha moments en què la toponímia es va creant. El que el narrador en diu La Gola del Llop acaba sent per tots La Gola del Llop. 

Tu hi vas viure i has dit que has volgut convertir aquella experiència en el teu particular mite literari.

Això passa per motius molt diversos. En primer lloc, però sense ser el principal motiu, és un petit homenatge a una gent. Després, perquè intentes escriure alguna cosa sobre el passat que tingui sentit. I aquest sentit només el pots salvar si li dones una forma, una intencionalitat. És el que fem amb els àlbums de fotos. D'alguna manera la novel·la és la resposta al dubte sobre com ho recordaria tot plegat. Potser, de fet, és el que m'agradaria que m'hagués passat. O potser és el que acabo deduint de tot plegat. Com és que arribo en aquella casa... La cosa és, si no hi he de tornar més, com substancio tot aquell temps que hi vaig viure? Quina forma li dono? Quina imatge perdurable en quedarà?

A la novel·la hi ha molts detalls d'aquells temps d'abans i de després del crack del 2007. D'alguna manera, parla del passat però també d'un futur complicat per la gent que viu en aquell món.

Penso que no van ser detalls puntuals, sinó estructurals d'aquell moment. Hi havia molts sopars en els quals la gent només parlava d'hipoteques! Tota la meva generació es va hipotecar de per vida. La gent, que tenia l'esperança que tot el que vingui del futur serà millor, va descobrir que potser ja no seria així. El futur podia ser cap avall i podia arribar la catàstrofe. Ho hem experimentat a tots nivells: en termes personals, familiars, geogràfics...

De tota manera, a la zona ja hi havia projectes fallits, com l'urbanització de Mieres. Una vall carregada d'història, per altra banda.

Hi ha una comprensió sobre el passat i el futur. La gent no es pregunta perquè hi ha un menhir o perquè surten fòssils, però personalment sí que s'interroga sobre el seu futur. Per la festa major tot són avis, per exemple. De fet, a la novel·la de gent jove en surt ben poca! 

I els que surten són, més aviat, incrustats al Sallent. 

Com el narrador. La gent se n'ha anat i els qui no tenien un lloc per raure hi han acabat anant. Es dona un trencament que afecta tothom.

Intentes escriure alguna cosa sobre el passat que tingui sentit. I aquest sentit només el pots salvar si li dones una forma, una intencionalitat

Francesc Serés Escriptor - Sergi Alcazar

Francesc Serés/Sergi Alcazar

El narrador es descriu com un nàufrag que ha de descobrir aquella terra on ha arribat.

Deu ser molt freqüent si vius allà que t'adonis que la natura pot molt. Hi ha moments en què no està tan clar que siguis en un lloc segur. Els hiverns són molt durs! La natura hi és present d'una manera molt bèstia, com els animals que surten a qualsevol racó de la casa.

Com els escorpins.

I les serps. De les serps no en parlo perquè no em fan por, però sortien per tot arreu! La idea del nàufrag és molt contemporània. En Kundera diu que aquell personatge que surt a buscar aventures i inaugura la modernitat, Don Quixot, acaba convertit en l'escarabat demanant-se què ha passat. Aquesta és la metàfora de la novel·la de la modernitat. Doncs, en un moment on tots els valors semblaven sòlids, aquest nàufrag arriba allà. I llavors tot això segur es volatilitza.

El narrador ve d'un trencament sentimental.

Tot a la seva vida té un caràcter provisional. Pensa que potser no li voldran llogar la masia perquè no se'n refien d'ell i fan juguesques sobre quant durarà vivint-hi. Tot forma part d'una provisionalitat que topa amb una casa de 1587 que és com si li digués: tu què vols fer aquí?

Hi ha un moment en què al narrador li donen un llibre d'Eugeni d'Ors, que havia estat a la zona d'estiuejant, dient que parla d'ells, sense distingir entre el passat o el present.

Hi ha dos eixos entre el que comparteixes amb els teus coetanis al voltant d'un món i què comparteixes històricament i geogràficament amb tota la gent que ha compartit aquell espai al llarg de generacions. Tan important és compartir un temps com compartir un lloc. És un personatge narrat. Al llibre no hi parlo gaire, però hi ha el rerefons de Vayreda, de Guillem de Bergadà –que va matar en aquella zona a Ramon Folc de Cardona–, de Josep Pla, que va escriure sobre Mieres. De tota manera, he volgut que la narració se t'endugués i que el principal fos la relació entre aquestes quatre persones.

Una relació entre el narrador i els tres personatges –en Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la seva neta Mar– gairebé familiar.

Una relació familiar en la qual el narrador sembla que ve a complementar –com a gendre, com a marit, com a pare– els personatges, tot i els equívocs o les ambigüitats de les relacions. El narrador, d'entrada, té una relació de sorpresa, no té temps de descobrir què passa i per això li diuen que no trobaria aigua al mar. Una frase que venint d'una família de saurins té la seva significació. És l'ignorant que li han d'explicar tot, com un Parsifal, que ha de fer el ritu de pas per acabar-ho descobrint. Endreçant la casa, netejant les feixes, ordenant les relacions socials... donant un temps morós a cada cosa.

La mirada perplexa del narrador fa que aquest vegi coses que els altres no veuen.

Ell té la mirada neta. La mirada neta és molt maca. Ets ignorant en moltes coses, atrevit en d'altres, i fas suposicions que a vegades són incorrectes i d'altres, que penses, però com no ho veien?

En Jordi de Can Sol hi ha un moment que recorda la dona que havia viscut a can Mau. I no sap per què ho recorda.

La paradoxa és com saps les coses què has oblidat? És impossible de saber. Es pot portar el recompte dels records, però no dels oblits.

Oblidar pot ajudar a la cohesió.

Determinats oblits, mentre no se solucionen continuen fent mal. Tard o d'hora acaben sortint.

El fet que la família es dediquin a buscar i trobar aigua té un punt màgic.

I és un repte literari. Com expliques el que no es pot explicar. És gairebé un acte de fe que et creus o no et creus.

El narrador parla, de fet, d'experiències que trenquen la lògica científica.

Jo, personalment, sóc supersticiós. Encara sóc amb els més grecs i els seus mites i fats. Com dimonis expliques aquestes experiències personals inexplicables? És un repte literari però, també un esforç intel·lectual. Potser hi haurà un dia que la ciència explicarà per què una persona pot trobar aigua, però és que la precisió dels saurins és total. Fixa't que en Jordi diu l'important no és aquest poder, sinó què fer-ne. Passa el mateix amb la novel·la. On poses el següent pas per bastir una història o entendre-la, no quedar-te allà.

Determinats oblits, mentre no se solucionen continuen fent mal. Tard o d'hora acaben sortint

Francesc Serés Escriptor - Sergi Alcazar

Francesc Serés/Sergi Alcàzar

Un saurí permet acostar-se a l'inexplicable, però també a l'explicable: el món de la construcció, de l'obra pública, de l'ús de l'aigua, el sistema econòmic...

Té un punt de vista excèntric, però està al cas d'allò que passa i del que passarà.

D'en Jordi no se'n treu l'aigua clara, es mou sempre en un terreny ombrívol.

Ell què vol? Que la neta no es perdi i que hi hagi una continuïtat.

L'educació té un paper molt important: El mestre ensenya i aprèn.

Dins la novel·la hi ha una novel·la d'educació sentimental de tothom per tothom. I una novel·la de formació. El narrador, que fa de mestre, arriba a un lloc on no sap res de ningú i ho ha d'aprendre tot. No hi ha un punt d'arribada, tot són cicles educatius en què s'hi torna una vegada i una altra.

El mestre és professor d'una aula d'acollida.

Doblement nàufrag. En molts casos no es pot comunicar amb els nanos i en molts casos és com un plec sobre l'altra vall. Hi ha un mestre que arriba a una vall on ho vol saber tot i hi ha un mestre en un altre lloc que es topa amb un altre tipus d'alteritat i totes dues coincideixen. Al final, la novel·la no et deixa posar res sobrer.

Hi ha una nena que es pot perdre, un nen que es perd a la muntanya, uns nens que van on no toca...

Tot està relacionat. L'agent provocador d'una sèrie d'esdeveniments són uns nens una mica terratrèmol, que furonegen per tot arreu.

Les drogues hi juguen un paper important en la trama.

Formen part de l'esperit de l'època de la satisfacció permanent. Les drogues són un antídot contra la insatisfacció. La vida et promet molt, però la gràcia del capitalisme econòmic i emocional és que et promet encara més. Tu has d'estar satisfet permanentment. Tenir un llibre més, fer un viatge més, poder demostrar que has pogut viure experiències millors... Hi ha un moment que hi ha un límit. El món no és tan bonic i hem vist massa relats que acaben bé. Els focs artificials no poden durar tota l'estona. Acceptar l'aridesa quotidiana com una forma de vida no és fàcil i per això les drogues tenen el paper que tenen a la societat.

Hem passat del món com a vall de llàgrimes a exigir una felicitat que no sempre es pot aconseguir.

No ens hem mogut d'Agamèmnon, Antígona i Èdip, però estem connectats gràcies a la tecnologia amb gent de Corea i sabem que hi ha gent molt diferent de nosaltres. Com ens encaixa tot plegat?

Acceptar l'aridesa quotidiana com una forma de vida no és fàcil i per això les drogues tenen el paper que tenen a la societat

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat