A Catalunya vam tenir un Pantarca i també vam tenir un Pantòleg, i els dos van existir paral·lelament escrivint sobre temes idèntics (els àngels, els imperis i els destins) des de perspectives molt diverses. El que sembla clar és que el mite d’un Xènius plenipotenciari i invencible va caient poc a poc per donar pas a la visió més limitada de la seva obra i el seu regnat, si és que n’hi va haver, i, per contra, Francesc Pujols està sent recuperat des de diverses propostes acadèmiques que ens tornen a acostar a un autor que, com Diego Ruiz o Santiago Rusiñol, d’alguna manera havien quedat atrapats entre la llegenda i l’anècdota humorística. Mentre Xènius continua descansant entre penombres i reülls, augmenta l’interès per l’obra inèdita o oblidada del filòsof de la Torre de les Hores.

Hi ha altres raons per les quals l’obra de Pujols va quedar tan dispersa i inèdita, especialment la dels seus últims anys: mentre Xènius, per a sobreviure i pagar-se els luxes, havia de publicar un mateix text tres i quatre vegades (al diari, al llibre, a l’edició dels Glosaris i en traducció), Pujols vivia de rendes i no necessitava publicar. Podia anar escrivint i reescrivint tranquil·lament les seves cabòries. El seu primer llibre va arribar l’any 1904, impregnat de maragallisme i amb un pròleg del mateix mestre Joan MaragallLlibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols. Cap el 1903 va començar a freqüentar la penya de l’Ateneu, i aviat va començar a ocupar-se de coses artístiques a El Poble Català, Las Noticias, Revista Nova, La Publicidad, Vell i nou Picarol. Pujols va dirigir Papituentre 1912 i 1915, fet que, probablement, consolidés la seva fama d’humorista. Entre 1918 i 1921 publica els seus grans textos filosòfics: Concepte general de la ciència catalana, L’evolució i els principis immutables La religió i la moral. Quant a la periodització del pensament de Francesc Pujols, Padrós i Pérez proposen quatre etapes: una primera d’iniciació i formació (1907-1918), i tres de desenvolupament sistemàtic: la “sumpèctica” (1918-1926), la “hiparxiològica” (1926-1939) i la “pantològica” (1939-1962), de la qual tot just comencem a saber-ne alguna cosa, perquè va quedar pràcticament inèdita tota ella.

L’objectiu final de la “religió de la Vida” construïda per Pujols, i que va batejar amb el títol general de “Ciència Catalana”, tenia l’objectiu d’alliberar els nostres esperits i solucionar tots els problemes històrics, estètics i filosòfics de l’ésser humà. El punt d’inici pujolsià el relaciona Joan Cuscó amb el radicalisme modernista de principis de segle XX: “Aquesta reivindicació del valor de l’art i de la religió en la vida humana, que porta Pujols a demanar que tant l’un com l’altra han de renovellar-se de dalt a baix és de vital importància. Per entendre com interpreta Gaudí, ataca l’Església i defensa el paper de la ciència. És a dir, en el camí cap a una nova espiritualitat. Camí que no és el primer a proposar a Catalunya. De fet, l’any 1901, Ernest Vendrell (1872-1907), que com ha dit Enric Jardí és un altre dels autors oblidats de la Catalunya contemporània, va fer una conferència a l’Ateneu en què digué que la nova societat havia de tenir un art i una religió potents i que posessin fi al poder i control que exerceixen l’Estat i l’Església”. Les conclusions a què va arribar la religió pujolsiana, el Ritual de la Religió Catalana o Hiparxiologia, un drama líric que adaptava la litúrgia cristiana però canonitzava la nova sensibilitat espiritual, la va editar Jaume de Puig l’any 2015, en un dels capítols del llibre col·lectiu Realitat i veritat en Francesc Pujols, que va coordinar Josep Maria Terricabras. Aquesta versió reprodueix el ritual en la seva forma de 1937. 

Al seu article “Poesia, ciència i religió” (Mirador, 6, 1934), Pujols insistia en la necessitat d’actualitzar les creences religioses de l’home contemporani: “Si l’Antiguitat”, deia, “porta el segell de l’art, la modernitat porta el segell de la ciència”. Newton és el nou Homer, i “la religió viu entre nosaltres, els homes del dia, que som tots fonamentalment científics, com una mitologia. Totes les religions fins ara conegudes tenen una base poètica. Són concebudes per homes que eren fonamentalment poetes, encara que volguessin ésser científics. La part científica que la religió porta a les entranyes i li panteixa al fons, demana ésser alliberada de les mans de la poesia. Vol sortir de l’ou. Vol ésser redimida”. 

Continua Cuscó, en el seu pròleg al recull Les Arts i els Artistes: “La imaginació és la que es desboca en Pujols. Però no ho fa per res. Ho fa per destil·lar un sarcasme i una ironia que trenquen amb qualsevol ortodòxia i que fan crítiques radicals i profundes”. Pujols va carregar contra el Noucentisme, contra Carner, contra l’oficialitat massa moderada del seu temps.És curiós de veure com Catalunya ha anat deixant en l’oblit a tots els seus estranys i rebels. 

Aquesta línia entre clàssica i despentinada hauria pogut donar bons fruits a la cultura catalana, que no acaba de prendre’s seriosament els seus propis deliris. Escrivia Pujols que la figura del crític, tan poc potenciada i representada a casa, era imprescindible per a un sistema artístic. Pujols sovint animava a comprar art, es lamentava de la gana que havien de passar els creadors a casa. Va intentar per múltiples mitjans generar la infraestructura bàsica necessària per a regenerar el mercat artístic i literari del país. Per aquesta raó dedica dos articles a elogiar la figura de Santiago Segura i Burguès, que va transformar una botiga de ceràmica en una sala d’art i hi va fer néixer l’associació Les arts i els artistes

“El projecte de posar música a La Ben Plantada va quedar,” explica Cuscó, “finalment, en intent (a la dècada de 1940) i del projecte de posar música a la Pantologia de Pujols en tenim alguns esborranys i les reflexions del compositor que ho volia fer: el gironí Narcís Costa Horts (1907-1990). Costa Horts, exiliat a Mèxic entre els anys 1939 i 1982, es va proposar la composició de la Pantologia per emular el que Manuel de Falla havia fet amb L’Atlàntidade Verdaguer i El Pessebre de Joan Alavedra que pau Casals havia musicat (...). Si ho hagués fet, la cultura catalana contemporània disposaria d’una mena de Trilogia wagneriana”. Però tot es queda en retalls, fragments, esbossos, manuscrits perduts. El que cal assenyalar és l’intent continuat de Pujols per enlairar la pròpia tradició i conferir-li la categoria de pedrera de clàssics, demostrant que en català es podia dibuixar el centre de l’univers. Com escriu Cuscó, el que calia no era retornar a l’art clàssic sinó crear un nou art clàssic. Calia tornar a caminar entre els gegants, és a dir: créixer. Com havien fet Gaudí, Rusiñol i Nogués. La deformació grandiosa d’aquests artistes (arquitecte, humorista i caricaturista) van fundar l’expressionisme català, el moviment que marcava els passos inicials. Pujols defensa Nonell i l’oposa a l’estètica orsiana, mentre que de Rusiñol extreu la seva oposició frontal a tota forma de mediocritat. Conclou Cuscó, comentant l’estètica pujolsiana: “La deformació i l’humorisme són propis de l’art amb ànima perquè posen en tensió el fons i la forma”.

L’expressionisme pujolsià no rebutja la integritat humanística, i per aquest motiu es queda a les portes d’acceptar les avantguardes: “Cubistes, futuristes i coristes pròpiament dits són menyspreats per la generalitat catalana i no catalana, perquè han menyspreat l’element harmònic que és el més preuat pels homes i pruen el principi de la bellesa que polsa la corda sensible humana en molt pocs homes” (Revista nova, Núm. I, 1914). Com que eren molt pocs els escollits capaços de copsar i assumir la bellesa artística, els creadors estaven abocats a la incomprensió i la gana. Pujols era pessimista i ho va deixar clar en un article de 1915, recollit a Les arts i els artistes: “el problema no té solució i hem de creure que el divorci entre els artistes i el públic passarà de ser senzilla separació de cossos, per esdevenir una guerra mortal en la qual els artistes sofriran els efectes de la misèria i del menyspreu de la ignorància humana, i els crítics, en parlar als llegidors des de les columnes dels periòdics i revistes, serà com si ho diguessin a la paret”. Pujols escrivia en un estil que anomenava “orgànic”, farcit d’incisos i oracions de relatiu, amb paràgrafs inacabables, d’una manera acumulativa i caòtica. Ho han comentat Padrós i Pérez en el seu valuós estudi al Pròleg de la matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu, obra que acaben de rescatar de l’oblit. Curiosament, comenten també, Pujols no emprava aquest estil orgànic quan escrivia en castellà. 

Sembla que Alba Padrós i Max Pérez estan fent, amb mig segle de retard, el que va fer Julián Marías amb les obres disperses i inacabades algunes de l’últim Ortega y Gasset. Una obra per la qual mereixerien un generós recolzament financer i una medalla per a cadascun. L’oblit en què jeuen alguns dels nostres clàssics només s’esmenarà gràcies a esforços com el seu. Per sort, com explicarem, no estan sols, ni molt menys. 

Pujols es creia tant la seva geografia que sovint esborrona. Caldria (ja han començat la feina els seus devots) anar reunint i editant amb cura els seus assajos dispersos a La Veu de Catalunya, Mirador, Meridià, La Publicitat L’Esquella de la TorratxaReculls d’articles d’art va ser publicat l’any 1921, i Articles, el 1983.  

Perquè Pujols no deixa mai de ser interessant. El seu desig d’assemblar-se a Leibniz, Descartes, Spinoza, Suárez o Cervantes, els pilars mentals del món modern, és alhora anacrònic i saludable. Un sistema literari saludable necessita galàxies metafísiques, pensament agosarat, ales i celles signant una aliança. I tampoc no podem pensar que Pujols es considerés a sí mateix un arrauxat. Més aviat, a la inversa: “No és inútil insistir en la importància que la ciència empírica té en la filosofia de Pujols, que, estrictament, es reivindica com a filòsof científic i com a realista metodològic”, ha escrit Alcoberro. 

Pujols va continuar escrivint llibres de filosofia fins el dia de la seva mort, tancat a la Torre de les Hores. De tant en tant, continuava escrivint a Pla, a Alexandre Deulofeu, a Salvador Dalí o a Eugeni d’Ors. Tota aquella paperassa febrosa va quedar inèdita. Alba Padrós i Max Pérez acaben de localitzar el treball filosòfic que jutgen més important de l’etapa pujolsiana a l’exili, l’obra inèdita Descartes i Comte en el pensament occità (acabada el 1941), i que venia a continuar el Concepte general de la ciència catalana. Esperem que aquest nou volum vegi la llum aviat. 

Ramon Alcoberro i Enric Casasses, defensors de la causa pujolsiana, van impulsar i estudiar el Concepte general de la ciència catalana (publicat el 1918, reeditat el 2012 a Vilafranca del Penedès per Edicions i Propostes Culturals Andana), un llibre central en la producció del nostre filòsof. Alba Padrós i Max Pérez acaben de recuperar el Pròleg a la Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu (1948), i anuncien la publicació del llibre perdut que Pujols va dedicar a Cervantes. Es nota que hi ha interès i una infraestructura mínima per anar recuperant el textos d’una producció clàssica imprescindible, que va romandre enterrada en pols i oblit per causes penoses i alienes. Cal que tanquem l’era del paper groc per seguir inaugurant la del paper blanc, i la dels bons pròlegs. En aquest sentit, la tasca d’Alcoberro, Cuscó, Padrós, Pérez i Casasses és totalment digna d’elogi, i esperançadora. Tant de bo puguin continuar reeixint. Ho necessitem molt, tant com la Catalunya de 1901 necessitava Vendrells i Pujolsos.