Poeta, traductor, crític, dietarista, Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, 1944) acaba de publicar Un estiu (Quaderns Crema, 2018) un dietari dels mesos més calorosos de l'any 2014, en què barreja la quotidianitat d'anar a la platja o de preparar-se un dinar frugal amb les lectures, records i una vivència molt profunda de morts properes. Hem parlat amb ell sobre aquest llibre i la seva trajectòria que enguany ha estat guardonada amb el XVIII Premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Francesc parcerisas Sergi Alcàzar 05

Llegint Un estiu, aquest dietari de 2014, pensava que el gran tema del llibre és la maduresa, la vellesa, el pas del temps, la presència de la mort, els records...

És un dietari que recull anotacions que vaig fent sempre -de manera regular vaig acumulant coses- però mirant aquest any vaig adonar-me que tenia una cosa comuna: la manera de passar comptes amb la ràbia visceral i vital que em produïa la desaparició dels amics. A vegades no amics d'aquells que has fet tota la vida junts, sinó amics que t'han servit d'sparring, que t'han retornat com un mirall a tu mateix allò que tu hauries volgut ser. Parlar de la desaparició dels amics, que és un tema recurrent i inevitable, és difícil sense anar a parar a la tragèdia o al dramatisme. Aleshores, se'm va acudir que el contrapunt possible era aquesta idea de la platja com un paradís perdut o com un paradís que pots tornar a assolir quan ets gran, i on es barreja la platja del record amb la platja actual. 

Estem parlant de doctor Carles Miralles, l'editor Jaume Vallcorba, el professor Josep Miquel Sobrer...

Carles Miralles i Josep Miquel Sobrer eren companys d'Universitat i sempre havíem tingut molta relació. No érem amics de veure'ns molt sovint, però ens coneixíem de quan érem uns xitxarel·los que arribàvem a la facultat amb unes ambicions de la joventut que havien anat quallant gràcies a l'esforç personal de cadascú, però també a tenir el contrapès de poder-se comparar. Es dona casualitat que tots dos estaven malalts en aquell 2014 i Josep Miquel Sobrer va morir l'1 de gener de 2015 i Carles Miralles el 27.  

Deia que no volia caure en el dramatisme, però, per exemple, la darrera trobada amb Jaume Vallcorba és molt emotiva...

Aquestes situacions no m'agraden, no m'agrada emprenyar, però hi vam anar amb l'Anton M. Espadaler i l'Amadeu Cuito per acomiadar-nos d'ell. Hi vam trobar una persona amb una sentència mèdica terrible al damunt que es comportava amb un estoïcisme absolutament admirable. Aquestes situacions són molt trasbalsadores quan t'hi trobes.

De fet, tots tres personatges mantenen una gran lucidesa malgrat la malaltia: Carles Miralles discuteix sobre un passatge de l'Odissea o Jaume Vallcorba demana atenció per un passatge concret de la música que sona...

No hi havia pensat però és cert que les meves darreres visites són amb persones que continuen donant-me una riquesa intel·lectual i d'amistat extraordinària. I d'aquí la meva ràbia. Que una gent que jo admirava tant, que sabien tant, que em suggerien tantes coses, desaparegui! Que estúpida és la vida!

I el contrapunt de la platja, evocant l'estiueig de la infantesa, que començava per Sant Joan i acabava per la Mercè...

Ho recordo així, a finals dels anys 40-50. La meva família -que era una família petitburgesa de botiguers- anava a Coma-ruga, perquè el meu avi ja hi anava abans de la guerra, quan es van fer les primeres urbanitzacions entre aiguamolls. Hi anàvem amb un Ford-T carregat amb matalassos, la nevera de gel, ens aturàvem a l'Ordal a esmorzar, obríem la casa que havia estat tancada tot l'hivern i trèiem els vidres que tapaven els vidres... I quan vaig a la platja evoco molt aquesta infantesa o aquesta relació íntima amb el mar.

Aquesta relació amb el passat també té relació amb el fet de portar la mare a banyar-se...

En aquest fil més dramàtic, hi ha la presència de la meva mare -que continua viva en una situació vegetativa- on veus una degradació lenta d'una persona molt activa i molt lúcida. Això en mi crea un cert escepticisme respecte a la biologia o la vida en majúscula. La vida és una cosa que es degrada.

De fet, es pot veure que quan un es fa gran acaba cuidant els que t'han cuidat

Banyar, netejar, posar a dormir, donar menjar, carregar... Em sembla que és una cosa que molts, per sort o per desgràcia, vivim. Hem allargat molt la joventut, l'adolescència, la infantesa, però ningú ens ensenya a envellir i a pensar que nosaltres viurem aquesta malaltia o aquesta degradació. És un procés que no diu massa de la bondat intrínseca de la vida. La vida està feta per desaparèixer, per morir. 

Aquest dietari és la manera de passar comptes amb la ràbia visceral i vital que em produïa la desaparició dels amics

Francesc parcerisas Sergi Alcàzar 04

Al llibre hi ha moltes escenes de lectura a la platja, fins i tot les dificultats que tots tenim per evitar que se'ns mulli el llibre o ens hi entri sorra...

A mi m'agrada molt aquest espai agradable i neutre respecte la lectura, on t'hi pots endur qualsevol cosa, d'un fulletó a un assaig, d'una novel·la d'aventures a un llibre de poemes. És un espai on estàs entotsolat i et produeix la possibilitat d'una concentració.

A la platja hi llegeix des d'una traducció de l'Eneida a un dietari de Joan FusterAixò demostra una gran curiositat

Sempre he tingut una enorme curiositat i això ha fet que tingui molts llibres. I quan dic molts vull dir milers, molts dels quals no he llegit mai, però que els he comprat pensant que tenia set vides...

En aquests casos sempre hi ha aquell comentari d'algú que diu "I els has llegit tots?"

Jo tinc una resposta formidable per aquests casos, que tothom pot fer servir: "Els he llegit tots dues vegades, i alguns, tres". Llavors es produeix un silenci que fa que no et preguntin més. (Riu)

A la platja hi ha moments per la contemplació de la bellesa. De fet, hi ha una escena que remet a un poema de Jaime Gil de Biedma 

Gil de Biedma llavors era molt més jove que jo sóc ara, però en el seu poema parla d'un home que admira la bellesa dels joves que surten a la platja com la Venus de Botticelli. Un és un voyeur: veu als joves i la seva inconsciència de la pròpia bellesa, que creix, que no és llepada, i està a punt d'esclatar, com una fruita que està a punt d'arribar al punt de maduresa. A vegades em fa una mica de vergonya acabar sent un vell badoc, però també hi ha una cosa curiosa: la vida, que penso no és gran cosa, tanmateix ens ofereix moments de bellesa, de felicitat, de goig, de plaer... Que és l'únic que tenim i sabem.

De moments de goig n'hi ha de tota mena...

Amb el menjar, per exemple. Un menjar gens sofisticat. Recordo que el meu pare deia que preferia un bon tomàquet que un bistec. I crec que, ara que costa tant de trobar bons tomàquets, ho he heretat.

La vida, que penso no és gran cosa, tanmateix ens ofereix moments de bellesa, de felicitat, de goig, de plaer... Que és l'únic que tenim i sabem.

Hi ha un fragment, que em sembla especialment interessant que formi part d'un diari privat que després ha de ser publicat: "Solem anomenar 'papers privats' tots aquells escrits de caire autobiogràfic que alguns enderiats ens dediquem a omplir. Però em pregunto fins a quin punt la privacitat hi és mai autèntica".

En aquest cas, tenia una idea una mica diferent, tenia més textos escrits i volia fer una cosa més llarga, i quan finalment vaig decidir publicar aquest dietari de l'estiu del 2014, em vaig dedicar a acabar, a arrodonir, a compensar els moments de platja amb els moments on parlo de la desaparició. I llavors t'adones que quan escrius amb voluntat de publicar, a partir d'un dietari o unes notes, no es tracta només d'anotar "avui he fet tal cosa" "o tal altre", sinó que és un exercici literari, un artifici construït en forma de dietari.

Tot i que aquest dietari no té dates.

Excepte el dia de la mort de Jaume Vallcorba, les dates no hi van ser mai. Però, si l'escena de la noia del tren o del petit dinar amb una ceba i un tomàquet és abans o després, no té, ontològicament parlant, cap mena d'interès.  

Malgrat aquest caràcter d'artifici literari, al volum hi ha reflexions molt íntimes i privades, com les que fa al voltant de la pornografia

Hi ha coses de les quals a mi em sembla que no en parlem, com el cos, i que són pròpies de tothom. Tots som fills dels nostres pares i que, per tant, els nostres pares ens han engendrat amb més o menys goig. Els nostres pares, els nostres professors, els nostres veïns, els nostres governants, tothom té la seva vida sexual, que només coneixem de portes endins, o que només coneixem en aquesta forma tan actual però tan antiga de la pornografia. Però, això també forma part de l'autobiografia.  

...

De fet, té relació amb el fet que no coneixem el cos. Jo, per exemple, en un moment del llibre, em miro les cames i penso si són meves o no. Potser els pintors fan més autoretrats, però no hi ha retrats del cos. No sols la mirada és important, sinó allò que mirem.

Hi ha força reflexions sobre temàtica religiosa, des del punt de vista d'algú que ha estat educat en una família religiosa, amb una mare que es va anar tornant molt religiosa, però que, alhora, va ser dels primers apostàtes... 

Encara em molesta molt el pretès orgull de superioritat que les religions tenen. Que la gent cregui o no cregui m'és indiferent, però de portes endins.

Voldria preguntar-li què suposa rebre un premi com el Jaume Fuster, de part dels col·legues de professió...

Per mi va ser una sorpresa. Malgrat que he tingut algun paper en l'AELC, sempre penses que hi ha d'altres que s'ho mereixen i un no se n'adona del que has fet fins que arriba un premi com aquest. Veus que el que has fet ha tingut alguna utilitat i que la gent ho agraeix. Quan penso en la poesia, les traduccions, l'assaig, la docència, etc., veig que sempre he fet el que he volgut. A vegades amb més gust i a vegades amb més desgana, com tothom, però tot es va acumulant en una muntanyeta, potser de pols. Cadascú va fent la seva muntanyeta i totes les muntanyetes, encara que siguin de pols, acaben fent un terrós o una roca que pot tenir consistència.

Déu n'hi do la muntanyeta que ha fet, doncs!

La relació amb Carles Miralles o Josep Miquel Sobrer, a la primera meitat dels seixanta, té a veure amb la convicció, la fe, la il·lusió, el somni, la utopia, com en volguem dir, que nosaltres podíem escriure en català i participar en una tradició que, com a fills del franquisme, no coneixíem. En aquest sentit, vam tenir l'acolliment d'una generació anterior que creia que això s'havia acabat i quan va veure que hi havia gent més jove que s'hi interessava ens va encoratjar i ens va donar la mà. Per tant, t'adones que la cosa s'ha normalitzat una mica. 

...

Jo formo part d'una família catalanoparlant, tot i que la meva llengua materna és el castellà -el català és la llengua paterna-, però vaig aprendre el català clandestinament, als 16 o 17 anys, amb unes classes als Escolapis de Sant Antoni. No tenia consciència de res, només em feia il·lusió fer-ho, perquè a casa no havien estudiat.

Una curiositat del dietari és que no hi ha cap anotació sobre política...

Només hi ha una al·lusió a les darreres entrades a la V de l'11 de Setembre. Em va semblar que no era el lloc, ni el text, per posar-les. Jo sóc molt militant, o convençut, amb una actitud positiva davant el defalliment de molta gent, perquè crec que venim de situacions terribles, de genocidi explícit -els afusellats al Camp de la Bota, els tancs a la Diagonal, la prohibició del català durant tants anys...- que haurien d'haver comportat la inexistència del poble català i la seva cultura. Som una mala herba que surt de sota les pedres o que surt de dins de les perles i les esberla. I això no ho para ningú.

Teníem la convicció, la fe, la il·lusió, el somni, la utopia, com en volguem dir, que nosaltres podíem escriure en català i participar en una tradició que, com a fills del franquisme, no coneixíem

Francesc parcerisas Sergi Alcàzar 03