L’alcohol -i en particular el d’alta graduació- ha estat una eina de control i coerció social. Es tracta, juntament amb el cafè, de la droga legal més consumida arreu del món. No és casualitat, doncs, que governs i poderosos hi hagin bastit tot un sistema de vigilància i jerarquies al voltant. Tant és així, que sovint s’ha decidit que el millor que es podia fer per una societat era, precisament, allunyar-la de la beguda, i no sempre amb les millors conseqüències. Però per a entendre aquest pes cultural de l’alcohol -que es manifesta també en l’art, el folklore, la política i la indústria- cal que sabem una mica d’on neix el seu ascendent sobre els humans.

Aturem-nos primer a considerar una mica  per què ens agrada l’alcohol. Què ho fa, que les persones, a diferència de la majoria d’animals, beguem mam? Aquesta és una qüestió que s’han fet primatòlegs, arqueòlegs, historiadors i filòsofs, i tot i que potser hi ha tants motius com persones que beuen, algunes de les hipòtesis formulades entorn a la qüestió són força curioses. Posem per exemple la del mico borratxo.

Aquesta teoria, que va ser formulada escassament quinze anys per un biòleg de la Universitat de Berkeley, Robert Dudley, proposa un escenari força suggeridor. Imagini’s el lector els avantpassats dels humans, cercant aliment en boscos i jungles. La fruita més madura, la més carregada de sucres i més fàcil de collir, seria aquella que estès començant a fermentar. Els nostres antecessors haurien desenvolupat així una certa afinitat amb les molècules de l’etanol -és a dir, de l’alcohol- cosa que marcaria genèticament una afinitat amb aquesta substància. Dit d’una altra manera: l’atracció pel mam suposava un avantatge evolutiu. La major part de les substàncies a les que és addicte l’ésser humà són un descobriment recent en termes cronològics… excepte en aquest cas.

Tibant del fil de l’evolució, ja sabem que els primers micos -eh, ara ja humans!- saben que els afavoreix menjar sucres, deliciosos sucres. Aprenen poc a poc a treure’n d’altres bandes (“oh, mira, un rusc!”), i van diversificant la seva dieta. Això els obliga a parar quiets: si volen guardar el menjar que van trobant, especialment en zones més riques, cal que esdevinguin sedentaris. Primer, al socaire de coves, i després, en petits recintes que anirà construint, similars a aquells on guarda els cereals o la fruita. En ells, hi passa quelcom curiós: quan fa calor i hi ha humitat, aquest menjar es fa malbé… o això sembla, perquè algú el tasta i, no només ha canviat de sabor, sinó que proporciona una agradable sensació d’escalforeta i de benestar. De vegades, fins i tot, quan un va més enllà i s’entrega a aquesta sensació, pot fins i tot arribar a estats d’ànim qu el posin en contacte amb altres realitats, amb esperits animals, o déus. És per això que alguns erudits postulen que la religió organitzada no s’entén sense la presència d’alcohol… però no ens avancem. Es creu, també, que l’alcohol té un paper cabdal en el desenvolupament de l’agricultura i els assentaments estables. Perquè vaja, si tu pertanys a una colla de nòmades que va pel món buscant-se les garrofes (sic) i trobes uns grans -el cereal- que barrejats amb aigua fan unes pastetes totes nutritives, et voldràs quedar a lloc! I més quan has oblidat les citades pastetes en un càntir, o se t’han mullat els ingredients, i al cap d’un temps les pastetes en qüestió et proporcionen una escalforeta agradable. D’aquí a controlar qui pot dispensar begudes, i qui les poc consumir només hi ha un pas, però és un pas que fa que és el que crea una certa estratificació social, ciutats, i molts maldecaps dels que us anirem parlant en aquesta secció. 

Visitarem l’Anglaterra devastada per la ginebra de Samuel Pepys, el París de l’Absenta i el patrimoni licorer i bevedor de Catalunya. Us hi apunteu?