Entre les cites més destacades que el Festival Castell de Peralada programa en els seus estius, les gales líriques protagonitzades per tenors són una garantia d’èxit artístic i comercial. Les de Juan Diego Flórez es compten entre les més preuades i en la seva quarta visita va oferir un tast dels nous rols amb què els darrers anys ha ampliat el seu repertori. Ha fet un salt cap a papers de líric. Aquests exigeixen unes facultats que s’allunyen de presentar-se com a òptims en una veu que, és cert, ha guanyat una mica de volum i manté el color, però ha perdut squillo i segueix sent l’instrument d’un tenor lleuger. 

Juan Diego Flórez Festival de Peralad/ Miguel González - Shooting

Difícilment serà un Rodolfo puccinià que emocioni, encara que fem abstracció de la manca de cabal i no es percep la comoditat ni l’efusivitat inherents al personatge. De tall aristocràtic, però sense tibantor en el registre mig ni en l’agut, Flórez jugava amb un fraseig particular, molt delineat en base a un evident legato sustentat per un excel·lent domini del fiato, i amb un preciosisme més belcantista que abassegadorament romàntic però suficientment resolutiu. En aquest rol que debutarà l’any vinent, presenta facilitat a la zona mitja i aguda i l’emissió segueix immaculada, però només sobrepassa l’orquestra si aquesta s’esforça per contenir les alenades inflamades i no cobrir-lo. La col·locació denotava la perfecció impecable sense atacs sul sotto, ni portaments tramposos o altres subterfugis; però va evitar l’opcional i esperat Do sobreagut conclusiu al duo de La bohème. Ha perdut un dels seus millors asos i l’excepcional domini d’aquest registre? 

El cantant no corre riscs innecessaris. Sap mesurar-se com va percebre’s des de l’inici amb les àries “Ah! Lève-toi soleil!” del Romeo i Julieta i, després, amb “Salut demeure chaste et pure” de Faust del Gounod amb la musicalitat i domini de mitges veus i els reguladors que el caracteritzen. Quelcom fefaent en el recitatiu i l’ària d’Egdardo “Tombe degli avi miei... Fra poco a me ricovero” de Lucia di Lammemoor. En aquest sentit, Guillermo García Calvo va maldar durant tot el recital perquè la veu del tenor no quedés tapada per unes àries i duos d’orquestració més densa que el repertori belcantista i particularment rossinià habituals en la seva trajectòria. Sota indicacions molt clares i pragmàtiques, l’Orquestra Simfònica del Vallés va guanyar-se els aplaudiments amb l’Intermezzo de L’amico Fritzde Mascagni assolint el clímax de la peça amb espacialitat, densitat en el so de conjunt i una estimable volada dramàtica. 

Juan Diego Flórez Festival de Peralad/ Miguel González - Shooting

Accents i certa tensió teatral també van discórrer amarades a un concepte clar, força líric, en la construcció de les peces per part de García Calvo com van palesar les obertures de Mignon de Thomas, elegant i gràcil a l’allegro balletístic que clou la composició, i a La favorite de Donizetti amb detalls com l’acord final clos amb una smorzatura ben dibuixada i d’extinció mesuradament gradual. Unes obertures, per cert, infreqüents en gales líriques com aquesta. Un cos sonor més ample de la corda aguda hagués rematat la satisfactòria impressió general d’una orquestra que seguia uns tempi tendents a una lentitud -no exasperant- en favor del tenor. El rèdit de l’OSV hauria de ser suficient per a què el Festival en consideri futures participacions per mèrit propi i no només com a substituta de l’OBC, quan aquesta té l’agenda plena. La capacitat d’oferir programes amb formats de concert atractius i diferents, també haurien de beneficiar-la.

Al costat de Flórez, la jove soprano armènia Ruzan Mantashyan va ser una partener que no li va fer ombra, en part per cantar un repertori que no li escau totalment, i en part perquè ha de madurar i assolir un domini complet d’un instrument bonic, amb les virtuts d’una lírica pura en volum, timbre i facilitats però que se sent més còmode en rols de vocalitat més spianatai en què l’ornamentació no l’obligui a canvis acusats de posició i de registre. Per aquest motiu va convèncer molt més com a Mimi que com a Margherite i Julieta. Es va defensar molt millor en els duos, especialment al de Manon de Massenet i al d’ El gato montés de Penella amb el “gracejo” necessari. Li cal polir el registre agut, a vegades estrident, alhora que atacs poc nets i una mica oberts com els dels La naturals a en ben frasejat però galerista bis d’ “Oh mio babino caro” del Gianni Schichi puccinià.  

Juan Diego Flórez Festival de Peralad/ Miguel González - Shooting

Precisament, va ser durant la mitja hora i escaig de la tirallonga de propines quan el tenor va posar-se completament al públic a la butxaca. Primer ho va fer amb una antològica Granada, cantada des de la subtilesa i esvaint la rauxa de la peça des d’un lirisme quasi sotte voce en alguns passatges i dinàmiques en pianíssim d’aparença improvisada. Magistral. A l’alçada del més grans. Guitarra en mà després va oferir algunes cançons peruanes que també ha difós els darrers anys, captant l’atenció plenament, trencant fronteres entre gèneres (culta, popular) i traslluint una fusta de liederista gens menystenible. “Cucurrucucú paloma” amb el seu inacablable pianíssim (quasi vint segons!), així com la sinceritat i la llibertat amb què la va recrear justificaven l’entrada als qui no li havien escoltat en directe. Lliçó de música i de com convertir una peça menor (?) en un reclam artístic. I, per últim, sense aparent esgotament vocal va entonar el “Nessun dorma” de Turandot, ben defensat dins les seves possibilitats, també morós en els tempi i convidant al públic a cantar la tornada del famós tema, en un rol que suposem mai se li acudirà assolir en escena. El resultat? Impacte i excitació màxima per la majoria del assistents. Indiferència per uns pocs. Es defensa però no convenç. Sembla que la seva carrera ha virat cap aquests territoris. Mantindrà l’interès dels afeccionats en uns rols en què els referents i l’estil difereixen del que ell ofereix?  

Gustavo Dudamel. Festival de Peralada. Miquel González – Shooting
Festival de Peralada

Dudamel, el director mahlerià del moment?

Albert Ferrer Flamerich
 La Traviata - Festival de Peralada Toti Ferrer
Festival de Peralada

Una Traviata violeta

Joan Safont Plumed