Al cinema clàssic de ciència ficció, el viatge a la lluna va ser una quimera, una aventura, una il·lusió, fins i tot un vodevil, com a la primera part del film mut de Georges Méliès dirigit el 1912, Viatge a la Lluna, el primer allunatge cinematogràfic al satèl·lit. Poc abans de la instauració del so, Fritz Lang va realitzar La mujer en la luna (1928), el primer i únic intent durant molts anys de plantejar de manera realista l'aventura espacial. El film narra el viatge en un rudimentari coet i Lang es vanagloriava de ser ell qui va inventar el compte enrere al moment previ d'enlairar-se la nau. Després vindrien agradables produccions de sèrie B com Con destino a la luna (1950), on se'ns expliquen les peripècies d'un investigador aeroespacial i un empresari que preparen una expedició lunar i son sabotejats per agents estrangers; De la tierra a la luna (1958), segons la novel·la de Jules Verne, o La gran sorpresa (1964) –First Men in the Moon al seu títol original–, que recupera els personatges que ja apareixien al curt de Méliès, els selenites, els considerats possibles habitants de la Lluna des de la civilització grega.

Amb el pas dels anys, la Lluna deixaria de ser al cinema un misteri o una diversió de sobretaula per convertir-se en una realitat, un espai com qualsevol altra pel gènere de la ciència ficció, com demostren Moon (2009), de Duncan Jones, el fill de David Bowie, sobre un astronauta que viu aïllat durant varis anys a una excavació minera en sòl lunar, o diverses pel·lícules sobre missions lunars fracassades. És el cas d'Apolo 13 (1995), on Tom Hanks lidera l'expedició enviada a l'espai l'abril de 1970 rumb a la Lluna i que va haver de tornar a la Terra després d'una explosió, i d'Apolo 18(2011), un fals documental que vol aclarir las raons veritables del fracàs de l'última missió preparada per la NASA per arribar a la Lluna, el 1972. Fins i tot Clint Eastwood es va sumar a la festa lunar amb Space Cowboys (2000), una història de segona oportunitat espacial per a quatre veterans pilots reconvertits en astronautes al capvespre de les seves vides, un dels quals mort sobre la superfície del satèl·lit mentre sona el tema de Frank Sinatra i la orquestra de Count Basie "Fly Me to the Moon".

Fins ara, el cinema mai s'havia aproximat a la figura de Neil Armstrong (1930-2012), un dels tres tripulants de la nau Apol·lo 11 i el primer home en trepitjar la Lluna, el 21 de juliol de 1969... o en fer-nos creure que la va trepitjar, ja que des de fa dècades circula la teoria de que aquelles imatges televisades arreu del món van ser un veritable fake, preparades i filmades en secret a un plató televisiu. No és una teoria descabellada, o ho és menys que la criogenització de Walt Disney o l'existència del germà bessó d'Elvis Presley, ja que els Estats Units s'havien quedat enrere de l'antiga Unió Soviètica en la carrera espacial i necessitaven un cop d'efecte per reforçar la seva hegemonia. Aquesta teoria va ser escenificada a un film notable, Capricornio Uno (1977), de Peter Hyams, encara que substituint la Lluna per Mart.

Ryan Gosling interpreta Neil Armstrong a First Man. És un títol curiós. No és, com el d'aquella entretinguda sèrie B d'aventures lunars, el first man in the moon, el primer home a la Lluna. És, simplement, el primer home. Podríem pensar en ressonàncies mítiques, en una certa èpica, la idea del primer home en tot, l'origen de l'espécie, però precisament el més interessant d'un film com First Manés que defuig en tot moment qualsevol indici d'èpica, de triomfalisme i d'exaltació per posar el personatge a ras de terra, enfrontat als seus dimonis, al dolor i la pèrdua: el Neil Armstrong de First Manfa el que fa, una mica a la desesperada, per mitigar l'aflicció per la mort de la seva filla petita fa anys, a conseqüència d'un càncer, l'ombra que el persegueix en cada proba a les instal·lacions de la NASA, en cada intent d'aterrar al desert, en la relació deteriorada amb la seva esposa i amb els companys.

A l'Amèrica d'en Trump l'han considerat una pel·lícula anti-americana. Millor. Allà ells. Però el film de Damien Chazelle, en la seva segona col·laboració amb Gosling després d'un musical igual de malenconiós, La La Land, intenta en tot moment posar l'home davant del mite, mostrar la dificultat de relacionar-se amb el món –les escenes amb els fills tenen de vegades una tonalitat propera a la del Terrence Malick d' El árbol de la vida, on el personatge encarnat per Brad Pitt tampoc sabia com relacionar-se amb els seus– i furgar delicadament en el seu dolor i motivacions.

Apolo 13 mostrava el fracàs d'una expedició lunar; als seguidor de Trump tampoc els agradarà l'existència d'aquest film, el record d'un daltabaix considerable. En contrapartida, First Man explica la història d'una missió que va triomfar, però ho fa des d'un punt de vista dramàtic molt contingut, des de la ferida personal que no es tanca. L'Armtrong de Chazelle i Gosling es més creïble que qualsevol dels astronautes que han poblat les pantalles des de que Méliès va imaginar el seu delirant viatge on el coet aterrava en mig de l'ull d'una lluna dibuixada. Per molts, Armstrong era o és un heroi. A la pel·lícula és un home corrent que recorda a la seva filla morta quan trepitja la superfície de la Lluna tantes setmanes després de no haver sabut acomiadar-se bé dels seus dos fills vius. La forma de filmar el vol de l'Apol·lo 11 i el darrer pla del film ens retornen a un realisme i ètica dramàtica que creiem perduts en aquests tipus de cinema nord-americà.