El filòsof i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna Ferran Sáez Mateu acaba de publicar La vida aèria, premi Carles Rahola 2019, un dietari escrit des de l'admiració a Michel de Montaigne i Josep Pla, on reflexiona sobre la societat actual, la música, el pensament o la mort. Professor universitari de diverses generacions, es mostra especialment crític amb les xarxes socials i el món digital, al qual va dedicar l'assaig La superfície, i el populisme. Hem parlat amb ell de tot plegat a la cafeteria de Blanquerna, envoltat dels seus alumnes.

Ferran Saez 03 Wayra Ficapal

Volia començar per la forma del llibre. Dius que vols fer un assaig emprant com a vehicle el dietari. Perquè aquesta tria?

Em va fer la impressió que el gènere que més s'assemblava avui a l'Assaig de Montaigne era alguna cosa semblant al que seria un dietari que anés més enllà "d'avui fa sol", que tingués una certa substància tant pel que fa a voluntat d'estil com pel que fa a contingut. És a dir, la tria és definida pel fet de mirar què passa si fem com Montaigne, que anotava coses amb certa periodicitat. N'estic satisfet amb el resultat, malgrat que sempre hi ha el risc de ser malinterpretat.

Quan descobreixes Montaigne?

El descobreixo quan estava fent 2n de carrera. Estem parlant de 1984-85. Em vaig comprar al Mercat de Sant Antoni una traducció horrorosa del segle XIX dels Assajos. Em vaig adonar de seguida que allà hi havia un problema de traducció i, a partir d'aquí, començo a llegir-lo en francès normalitzat. A partir de la tesina, el 1987 i la tesi doctoral, el 92, ja el torno a llegir per enèsima vegada en francès original, que és una mica complicat fins i tot per un francès. Per mi era necessari fer-ho, perquè després vaig traduir un fragment, Els caníbals, a partir de l'original. Així doncs, amb Montaigne hi tinc una relació de familiaritat des de la meva època de formació.

T'ha acompanyat tota la vida?

En un moment en què Montaigne no era una figura ben tinguda en compte dins la filosofia, però que tampoc s'estudiava en filologia, era una cosa rara interessar-te per ell. En canvi, ara és un personatge ben reconegut. No em vull posar cap mèrit, però també es deu al fet que algunes persones, aquí a Catalunya amb figures com Jaume Casals, rector de la Universitat Pompeu Fabra, el traductor Vicent Alonso o un servidor, hi hem fet alguna cosa.

Amb Montaigne hi tinc una relació de familiaritat des de la meva època de formació

Un bon lector català de Montaigne va ser Josep Pla.

En la meva formació, el que he llegit i rellegit durant tota la vida és Pla i Montaigne. Sempre els he tingut sota el braç. I sempre ho he trobat coherent perquè els he trobat una gran semblança. No quant aestil, perquè Montaigne pensava en llatí i escriu d'una manera estranya, però el to vital dels dos és molt semblant.

Quines semblances hi trobes?

Una mena d'escepticisme gens banal. L'escepticisme banal consisteix a dir, si és de dia, que potser és de nit o no, però en canvi, un escepticisme crític vol una mirada atenta de les coses. Fins i tot Montaigne usa el terme "escrutador". És a dir, no un escepticisme destructiu, de no creure res, sinó una manera prudent d'atansar-se a les coses. Un parla del segle XVI i l'altre del XX, però el to és molt semblant. Com deies, Pla és un gran lector de Montaigne i, òbviament, se li adhereix part de l'estil i el projecte de Montaigne.

En aquest volum avises d'entrada que no parlaràs de política. Per què?

Vaig començar a escriure el dietari l'any 2016 i no calia ser un geni per arribar a la conclusió que si jo parlava de política, totes les entrades estarien centrades en el tema polític. Però jo havia de decidir entre fer un llibre sobre el Procés o fer un dietari, però les dues coses alhora eren incompatible. Per això vaig decidir no parlar-ne gens. S'escapa alguna cosa, perquè costa molt escriure després que hagin passat coses tan importants com les que han passat.

Josep Pla i Montaigne comparteixen una mena d'escepticisme gens banal

No hi has posat, tampoc, noms de persones vives, tot i que utilitzes inicials fàcilment reconeixibles.

En un determinat moment s'ha de tenir la prudència de suposar que potser una persona no vol formar part d'una anècdota que tu expliques o no vol sortir al llibre. Una manera molt senzilla era generalitzar-ho. Aquí no surt ningú viu. Petrarca no apareix com a P, perquè entenc que està mort i no s'ofendrà perquè en parli. En molts casos poso inicials, en d'altres una X.

Hi ha una frase teva que diu: "L'avorriment ens fa millors persones". Aquest llibre també surt d'estones d'avorriment?

Per desgràcia ara no tinc l'immens plaer d'avorrir-me, excepte a l'agost. La vida que portem no ens permet avorrir-nos gaire. Però estic convençut que els nens que es van avorrir i van gestionar correctament l'avorriment, és a dir, van intentar superar-lo, són millors que els nens hiperestimulats. En aquest sentit, la frase no té cap mena d'ironia. Als nens no se'ls ha d'estimular de cap manera. Si es diverteixen amb una capsa de sabates, bon senyal.

Ara que parles de nens i de joves. Ets professor i has conegut diverses generacions. En aquest llibre ofereixes una visió alarmada sobre els teus alumnes actuals, la generació millennial que dius que "s'indigna però no fa res".

Quan jo tenia l'edat dels meus estudiants també criticava les generacions anteriors. O com el crític Ignacio Echevarría, que ens deia a nosaltres "Los Chiripitifláuticos" pel programa de televisió de la nostra infància. Criticar les generacions és un esport com un altre amb el que té de trivial aquest tipus d'esport. Ha passat sempre. Totes les generacions critiquen l'anterior. Però, a banda del tòpic banal i prescindible, sí que és cert que quan a la nostra generació ens deien que vigiléssim amb la droga, això era cert, i quan ara s'alerta del perill de les pantalles, tampoc crec que sigui una bogeria.

Has vist un canvi a negatiu en els teus alumnes?

Sí, i no crec que sigui una percepció subjectiva. Un personatge com Trump no es pot entendre sense les xarxes socials. No és subjectiu dir que les pantalles han portat a un canvi subjectiu, crec que té una certa raó de ser.

Parles de Twitter com una aigüera per on s'escolen les beneiteries que abans es deien a la barra del bar.

Si de Twitter se'n fes un ús raonable, m'hi apuntaria ara mateix, perquè em sembla una eina molt interessant. Però l'ús real que se'n fa al meu entendre no ho és de raonable. És manicomial i ensenya el pitjor de les persones. M'obligaria a perdre molt de temps, m'estressaria, i, al capdavall, el que m'arriba de Twitter no m'interessa en absolut.

Les xarxes creen, segons el teu criteri, credulitats i fanatismes...

I ximpleries diverses. Sobretot polaritzacions: Els bons, els dolents, I like, I don't like,... Genera una dinàmica que no em sembla pas l'adequada. Ningú m'ha arribat a argumentar en contrari que amb Twitter siguem millors persones, siguem uns grans intel·lectuals o que la democràcia hagi millorat.

Les xarxes han creat ximpleries diverses i, sobretot, polaritzacions

Malgrat que aquestes eines volien ser afavorir el debat, estar millor informats...

La vida, noi! És literalment com ho dius, volia ser així i ha acabat d'una altra manera.

De fet, acabes de publicar dos llibres vinculats al tema, La superfície sobre les pantalles, i un sobre el populisme, del mateix nom...

El fet que sortissin junts i que els escrivís simultàniament posa de manifest que són dues cares de la mateixa moneda.

Tu ho deies, Trump no es pot entendre sense les xarxes socials.

El populisme del segle XXI, no pas el de l'Argentina de Perón, no es pot entendre sense les xarxes socials.

Si de Twitter se'n fes un ús raonable, m'hi apuntaria ara mateix, però se'n fa un ús manicomial

Ferran Saez Wayra Ficapal

Et consideres una persona fora de la nostra època?

No, home! Em considero una persona normal i corrent, però amb uns hàbits que sovint em fan sentir una mica estrany: No miro cap sèrie, no estic a cap xarxa social, etc. I en faig d'altres que no són habituals...

Per exemple, col·leccionar instruments i tocar música barroca.

Exacte. Però, això de les sèries, per exemple, em preocupa. Penso que potser acabaré sense entendre el món. Però d'aquí també ve el títol del llibre, La vida aèria, que et permet de veure-ho tot des de dalt. Una perspectiva allunyada, que una persona que viu dins les xarxes socials i les sèries no té, ja que no ho veu, sinó que ho viu com a jutge i part.

T'agrada la posició d'observador?

M'agrada perquè no em queda més remei. No m'interessa tot això. I no des d'una posició elitista, sinó que no m'interessa en absolut. I alguna vegada penso que estaria molt bé que m'interessés. Poses la ràdio i bàsicament parlen del Barça, tot i que de tant en tant donen una notícia, i això és desastrós.

Què significa la música per tu?

La música és la meva vida des d'un punt de vista profund. Toco molts instruments i això suposa un gran esforç, però la recompensa és tan gran que haver perdut tantes hores aprenent a tocar instruments, compondre, etc. és un esforç relatiu. D'ençà que tenia 11 o 12 anys he dedicat una hora al dia a la música. Tot i que no tinc gaire temps, prefereixo llevar-me d'hora i poder dedicar les hores que calen a la música. També em llevo aviat per anar a peu a tot arreu.

La música és la meva vida des d'un punt de vista profund

D'això en parles al dietari.

Vaig a peu a tot arreu. No en bici.

Vas sobre dues cames, no sobre dues rodes.

Sembla una heretgia, oi? 

M'ha sorprès la teva admiració per la cultura japonesa.

Molt centrada en un instrument que toco, el shakuhachi. El que passa és que aquests instruments són un món. En un manual que tenia de fa molts anys hi deia "vostès els occidentals quan llegeixen un silenci, el que fan és no tocar. Doncs bé, nosaltres [els japonesos] no ho fem així. Quan vostè vegi un silenci, toqui'l". Quan t'adones del que volen dir, d'aquesta expressivitat del silenci, veus que això no és pas un acudit, sinó una cosa molt profunda. Cada instrument és un foradet per observar una cultura ben diferent de la nostra, però que alhora, s'acaba tocant. El que descobreixes tocant música japonesa és la proximitat entre el flamenc i la música japonesa.

Critiques molt la filosofia de moda, Slavoj Žižek, per exemple...

En el cas de Žižek, de qui no nego que des del punt de vista de l'anàlisi cinematogràfic té un cert valor, em sembla incomprensible com se li pot fer cas a una persona que l'únic que fa és el vell art d'Épater le bourgeois. El contrari de Žižek, que el contraposo al llibre, és Sloterdijk, un filòsof seriós. L'un és l'herència oliosa del progre que vol explicar historietes i l'altre és un dels últims personatges seriosos de la filosofia alemanya. Són dos models totalment oposats.

L'un equipara titulars de premsa, fa debats amb Peterson com si fos una estrella de rock, surt a la televisió, i en canvi, l'altre, treballa discretament.

Primer perquè la llengua comuna, la koinè, és l'anglès i Žižek el parla precariament però el parla. I, en canvi, Sloterdijk prefereix utilitzar l'alemany. L'altra és que Žižek es declara marxista i des d'un punt de vista generacional fa gràcia de frivolitat de declarar-se marxista avui i reivindicar els règims comunistes. Em sembla una cosa que no té nom i una falta de respecte cap als milions de persones que van patir aquest experiment social.

A banda de Montaigne i Pla, et refereixes a Paul Valéry, a qui t'acostes des d'un punt de vista filosòfic.

Valéry és un autor que ha passat a la història com a poeta, sobretot pel Cementiri marí, però la seva prosa és magnífica, enlluernadora, i a qui per aquesta mania que a la gent se l'ha d'encapsular a la literatura o a la filosofia, tota la seva obra com a pensador s'ha infravalorat. En canvi, d'altres autors s'han sobrevalorat de manera absurda.

Quina importància ha tingut per a tu néixer a la Granja d'Escarp, en una terra de frontera i a pagès?

Tothom neix en algun lloc i tothom pot tenir la sensació que allò ha condicionat la seva vida, tant si ha nascut a la Granja d'Escarp com si ha nascut a Manhattan. El fet d'haver nascut en un poble molt petit en un moment on la majoria de la gent havia nascut en un medi urbà et fa estadísticament diferent. El camp s'estava despoblant i la ciutat creixia brutalment. Per tant, no és innocu haver nascut en una zona rural petita, des de molts punts de vista. Un dels més importants és que jo vaig ser educat en cicles temporals llargs: Les estacions, els dies, els mesos... Un nen de la meva edat nascut a l'Eixample veia cicles molt curts, marcats per semàfors, metros, etc. Això sembla una abstracció però et genera una determinada manera de veure el món.

El fet d'haver nascut en un poble molt petit en un moment on la majoria de la gent havia nascut en un medi urbà et fa estadísticament diferent

Et defineixes com a "racionalista de tarannà escèptic". Alhora, parles de la teva recuperació de la fe religiosa. Què ha significat per tu?

Quan parlo de retorn a la fe, no em refereixo a la setmana passada. Jo volia remarcar el fet que la caricatura que la fe és credulitat pot ser certa en el cas d'una fe inercial, que pel fet que t'han batejat vas fent una sèrie de coses. Però la diferència entre la fe i la credulitat és que la fe és una cosa voluntària que decideixes fer tu individualment. Contraposar-la a la credulitat és molt important, perquè em sembla que són conceptes antònims. La fe suposa fer teva una convicció perquè hi arribes. En canvi, la credulitat és no pensar.

I aquesta aparent contraposició amb el teu racionalisme?

Aquesta contraposició ve perquè sovint sembla contradictori l'esperit racionalista amb el fet de tenir fe. I a mi això em sembla absurd. No crec en els fenòmens paranormals (els fantasmes, etc.), però la fe és un compromís amb una idea que fas teva perquè vols. I per això parlo d'una teòloga anglesa que es diu Karen Armstrong que fa aquesta distinció entre creure inercial i creure com a resultat d'una cosa en què van juntes la raonabilitat, la mateixa determinació, etc.

En una època tan secularitzada com la nostra, la credulitat en tota mena de màgies, gurús, dietes, miracles és més alta que mai?

No només no hi crec sinó que em semblen un autèntic perill que l'Administració hauria de tenir sota control. Si algú vol creure en fantasmes a casa seva, que hi cregui, però dir que determinades dietes curen càncer em sembla molt perillós. Amb això no s'hi pot jugar.

Al llibre també reflexiones sobre la mort.

Ja estic en una etapa on la gent del meu voltant es comença a morir. I de fet el detonant del llibre són diverses morts. Cadascú té la salut que té i pot veure la salut lúcidament una mica més a prop perquè les coses són com són o fer-se la il·lusió que viurà 105 anys. En el meu cas, crec que mirar als ulls a la mort és una cosa bona, sempre que no facis "cuento". Mentre no facis exclamacions exagerades, la consciència de finitud és moltes vegades el que et dona un sentit de transcendència. És paradoxal però observar lúcidament la finitud et fa observar la transcendència d'una manera molt àmplia.

És paradoxal però observar lúcidament la finitud et fa observar la transcendència d'una manera molt àmplia