El 2017 s'han celebrat els 40 anys de la revista L'Avenç -i els 10 dels llibres de L'Avenç. En vam parlar a La Llança en motiu del número especial dedicat a l'aniversari, que pretenia ser "un homenatge a la revista, a una trajectòria i a uns noms d'una gent que ha desaparegut", amb mestres de la revista com Josep Maria Castellet, Piere Villar, Eva Serra, Borja de Riquer, Joan B. Culla o Josep Fontana, de qui es recupera una de les mítiques entrevistes de la revista que se li va dedicar. L'exposició L'Avenç 40 + 10. Història, memòria i cultura s'ha tancat aquest cap de setmana, però us oferim un article emblemàtic de Ferran Mascarell, un dels seus quatre fundadors, amb Leandre Colomer, Carmen Isasa i Fèlix Manito, que l'any 1976 van tirar endavant aquesta revista d'història que volia trencar mites i recuperar la història ocultada pel franquisme.

 

Hi ha hagut èpoques en les quals els grups socials han manifestat una tangible inclinació a participar conscientment en la Història. Han estat períodes en els quals el present concret ha estat l’espai temporal on s’ha dilucidat la pugna entre les realitats heretades del pretèrit i el futur imaginat. Han estat moments en els què s’ha evidenciat un cert «sentit històric», una manifesta disposició social a percebre’s dins l’esdevenidor. Les darreres dècades de l’Occident industrial, especialment l’última, semblen apuntar en direcció contrària; més aviat expressen una inequívoca obsessió col·lectiva per situar-se fora de tota temporalitat. Avui, efectivament, la major part dels plantejaments, socials o vitals, tendeixen a marginar-se del passat i de l’avenir. L’èxit, a tots nivells, de les actituds immediatistes i ahistòriques apareix com a indiscutible. Un somriure irònic respon a tota especulació futurista, i una mirada perduda, a qualsevol meditació sobre el passat. En general, les mentalitats contemporànies només accepten la digressió sobre allò que és imminent. L’absència és impensable. Per això és comprensible que els analistes del temps, William James, Marcel Proust, Thomas Mann o Robert Musil, per citar els més reconeguts, hagin estat arraconats i superats per literatura de l’acció immediata; el seu discurs corresponia a una relació amb el decurs temporal que ha caducat.

Exposició L'Avenç

Exposició que s'ha clos aquest cap de setmana a la Biblioteca Jaume Fuster/L'Avenç

En el món occidental, almenys des de la Revolució francesa, els professionals de la política han estat els grans venedors de futur. Des del poder polític s’ha reconegut la gran fascinació que el demà és capaç de crear, i l’ha regalat arrauxadament. Avui, en canvi, l’oferta de futur s’ha quedat sense esma. Les dues «alternatives» sobre les quals ha girat el funcionament del món, durant els darrers decennis han emmudit. De sobte, la tècnica del discurs polític ha canviat. Aquells parlaments carregats de futur de Wilson, de Roosevelt, de Kennedy; o aquella capacitat de crear il·lusió als treballadors i progressistes d’arreu del món de Lenin, Stalin o mateix Khruščov, han quedat com a recurs de possibles tesis doctorals, però han desaparegut com a guies de conformació de les societats. El Futur que proposaren no ha arribat, els seus continuadors s’han quedat sense paraula. Avui cap governant no proposa enlloc objectius superiors als tres-cents dies. Després de cent anys de sacrificar-ho tot en funció d’un demà esplendorós, ara, quan el demà s’ha convertit en una crisi econòmica i social sense precedents, el silenci, el més radical dels silencis, s’ha abatut sobre qualsevol futuritat. Al mateix temps, es manifesta una inequívoca tendència a ocultar l’anàlisi històrica. És comprensible, sotmetre l’Occident industrial a una rigorosa valoració crítica, acceptar sense prejudicis el desmantellament de les mistificacions, i evidenciar les contradiccions del darrer segle equival a subratllar l’arrel mateixa de la crisi actual. Historiar, en aquest cas, és qüestionar les formes i les relacions actuals del poder polític, econòmic i tecnològic. Potser aquesta necessitat d’ocultació sigui el motiu que ha fet que el segle vint ens sigui tan estrany.

L'avenç extra 40 anys

Sí, només compta l’estricte present. Tot i essent sinònim de crisi s’ha convertit en el protagonista indiscutible. Fet paradoxal aquest: les èpoques crítiques exigeixen recreació en si mateixes.

L’ocultació de tota investigació de causes i la marginació de tota voluntat d’alternativa, són dues cares d’una mateixa realitat: l’afany de tota crisi, de tota autoritat sobre la que aquesta s’articula, de perpetuar-se. Discutir, seriosament, les raons, i les veritables sortides, de situacions com les actuals implica modificar radicalment els poders socials, econòmics, tecnològics i ideològics que les sustenten.

Possiblement hi hagi una certa correspondència entre la lògica que ha dut la pretesa incontrolabilitat de l’economia i la societat —el gegantisme—, i la introversió social de la convicció que només l’estricte present és matèria humana. La proliferació de conductes immediatistes, en moments de conflicte, pot ésser el consum de l’única oferta que fa el poder: la paràlisi de la capacitat de recordar i la capacitat d’imaginar, dues facultats que fins no fa gaire es consideraven humanes. Amb abusiva indiferència s’estan arraconant la memòria i la imaginació en el prestatge de les actituds fora d’ús. Tota idea, tot programa, tota perspectiva, com més immediata, com més estreta, com més concreta, com més limitada, millor, sembla dir-nos la raó dominant.

Equip actual L'Avenç

L'equip actual de la revista: Cristina Molina, Josep M. Muñoz, NAtàlia Báscones i Núria Iceta.

 

Les mentalitats son capritxoses. Durant un segle han estat guiades, des del poder, per la lògica de la modernització i el consumisme; i des de les oposicions d’esquerra per la convicció d’una dialèctica natural favorable a l’emancipació del gènere humà. Avui s’accepta amb sorprenent convicció un nou determinisme: la dictadura del present, de l’immediat, pretesament immodificable. Per sort, la Història ha demostrat no necessitar ni estacions finals de cap trajecte, ni preteses vies mortes.

*Publicat L’Avenç, núm. 33. Desembre 1980.

En portada: l'equip fundador de L'Avenç: Fèlix Manito, Carmen Isasa, Leandre Colomer i Ferran Mascarell