Pensar que la bona literatura és aquella que està en paper i que guanya premis importants és anacrònic i completament fals. La internet ha canviat la manera com se la concep i s’escriu. Fins i tot si alguns puristes es neguen a donar el títol de “literatura” a un poema que s’escriu a Instagram (negant a les xarxes socials la seva funció essencial, que és la transmissió d’un missatge), el cert és que les noves formes d’escriptura comencen a traspassar les pantalles i arriben al mercat editorial trepitjant fort i amb ganes de guerra: Archive of our own, una de les webs de fanfiction més famoses, acaba de ser nominada a un Hugo Award (un dels premis literaris de ciència-ficció més reputats).

Què és, això?

Fanfiction: literalment, ficció de fan. És a dir, una ficció (novel·la, relat, qualsevol manera d’entendre la ficció) que pren personatges reals com a protagonistes, tot i que, sovint, només se n’agafa el nom. Algú pren John Lennon i Paul McCartney i s’inventa que, en realitat, estaven enamorats. No sé si m’ho invento: segur que s’ha escrit en algun fanfiction.

De moment, els fanfiction han tingut una mala carta de presentació a la festa dels literats perquè els que s’han publicat són, lamentablement, dolents. Parlo, per exemple, de 50 ombres de Grey (un suposat fanfiction de Crepuscle que mai es va acabar de confirmar) o After, un de conegut publicat a Wattpad basat en la banda anglesa One Direction.

No tots els fanfiction són dolents, de la mateixa manera que no tot el que es publica en paper i en editorials és bo. Assegurar que la nova manera d’entendre l’escriptura que té el fanfictionés, essencialment, pitjor que la convencional, és totalment d’ignorant i de conservador: n’he llegit de més bons i trencadors que Permagel, d’Eva Baltasar (oh, què he dit!).

La mort de l’autor: la literatura es viu en comunitat

La literatura i l’escriptura que ofereixen els fanfiction es viu. I es viu més que d’altres perquè són impensables sense el concepte de comunitat, que segurament s’esdevinguin del fet que, és clar, les històries surten de les comunitats de fans, molt actives: quan comences a escriure una història, ja n’hi ha mils que busquen llegir relats amb els seus ídols o famosos preferits com a protagonistes. 

No és possible concebre aquesta forma d’escriptura sense la interacció constant, bilateral i no jerarquitzada entre lectors, autors, correctors i, fins i tot, desenvolupadors d’aplicacions o webs; cada plataforma té les seves eines pels autors, que bé se’n podria beneficiar la indústria editorial: al web Asianfanfics pots veure un gràfic que s’ensenya a quines hores s’ha llegit més la teva història, i quin capítol ha agradat més. A Wattpad, la plataforma més famosa per penjar fanfiction(tot i que també històries originals), els comentaris els pots deixar al final de cada paràgraf o diàleg, el qual encoratja als lectors a tenir una reacció immediata d’allò que llegeixen, i també ajuda l’autor a veure com progressa la lectura de la seva obra. Són només alguns dels exemples de com la tecnologia, la interacció i la comunitat formen part del fet d’escriure. 

Implica, doncs, en línia del que deia Roland Barthes, que ja no hi ha un intent d’autoria, sinó que l’autor és desplaçat per allò que diu, en essència, el text. I com que no hi ha autor, al món dels fanfiction qualsevol hi pot escriure i hi pot reescriure: n’hi ha de col·lectius, on es busquen més d’un escriptor per fer una història a quatre o a cinc mans. 

Això, és clar, té els seus contres: hi ha autors que se senten pressionats a seguir escrivint allò que agrada a la gent i, fins i tot, d’adaptar-ho segons el que creuen els lectors o els altres escriptors: la usuària “peppermism”, a Wattpad, recorda "No és la meva feina ni obligació escriure, ni tampoc compartir-ho aquí. He de fer coses fora de Wattpad i d’internet".

Al món dels fanfiction, no fan falta presentacions costoses per llegir més, ni plans governamentals per promoure la lectura: es comença per fer partícip a aquell que llegeix d’allò que s’escriu. I això és suficient perquè un autor tingui seguidors. És d’agrair l’esforç que fan alguns escriptors d’avui en dia estant actius a les xarxes, i interactuant amb els seus lectors, però vet aquí la diferència: la jerarquia segueix existint, i un escriptor no el veiem com algú humà, proper, i per ell, jo seguiré sent una mera lectora, i les meves opinions se les llegirà (o no) quan el llibre ja estigui imprès, editat i jutjat per algú que en cap moment ha estat un lector, ni jo mateixa, sinó una institució (un autor, una editorial, un distribuïdor, un llibreter) que ha de decidir què és bo per nosaltres. 

Sentir-se part d’allò que es rebutja

Quan vaig començar a llegir fanfiction, tenia dotze anys. En llegia de Harry Potter, i recordo que em va sobtar trobar-ne un on el Draco i el Harry estaven enamorats. Allò que, al principi, em va semblar una estupidesa («J.K Rowling no els ha fet així!»), ara em sembla una necessitat. Al món dels fanfictionhi ha hagut molta més representació de gènere, d’ètnies o de sexualitats que les que hi ha hagut de moment al mercat editorial. 

És important tenir representació (encara que és problemàtic el fet que s’assumeixi la sexualitat de personatges públics). Els fanfictionsón un lloc segur per moltes comunitats marginades, perquè, per començar, va més enllà de qualsevol privilegi: hi pot escriure tothom, aquell que ha anat a la universitat i es creu Shakespeare, i aquell que no ha pogut anar a l’escola i no li acceptarien un manuscrit per estar ple de faltes. Pots escriure en anglès encara que no ho siguis i no s’entengui res, perquè algú et llegirà i t’entendrà. Pots escriure històries que no te les publicarien perquè són “juvenils”, “de lesbianes”, “massa sexuals”. És igual el que t’agradi: trobaràs un fanfictionper tu. Només necessites internet (també un privilegi) i una mica de paciència, perquè, com que hi pot escriure tothom, les plataformes estan a vessar d’obres. Tot i això, quan n’hagis acabat un, no hauràs de buscar molt més: els algoritmes et recomanaran històries ben iguals. I veuràs que hi ha molta més gent com tu, al món, i no et sentiràs tan estrany.

Escriptors joveníssims: noves formes, mateixos problemes

Molts dels autors són molt joves, i escriuen d’allò que està a la seva imaginació, però que no saben: el sexe, per exemple. Les relacions amoroses. La violència. Els clixés es repeteixen; els homes han de ser durs, la dona els ha de salvar, la gelosia és el motor de la relació. La gran majoria de fanfiction perpetuen arguments i relacions tòxiques, el que resulta en un problema gravíssim, perquè no hi ha límit d’edat: hi ha lectors que tenen dotze anys, i cada dia llegeixen aquests comportaments. Però, no ens enganyem, no només els llegeixen a les plataformes de fanfiction: els veuen a les pel·lícules, els viuen a l’escola o a casa. Qui m’assegura que l’editor de torn no passa una novel·la, encara que sigui terriblement masclista?

Però, el fet que sigui una literatura joveníssima, i que la gran majoria d’autors es retirin quan creixen (amb l’esperança, i l’orgull, de crear “alguna cosa que valgui la pena, original”), fa que sempre hi hagi noves formes. Quan jo tenia dotze anys, en comptes de cartes es començava a integrar el Messenger dins de l’escriptura, essent la manera que tenien de xatejar els personatges. Avui en dia, hi ha fanfiction que simulen purament posts d’Instagram, fils de Twitter o whatsapps. La literatura ja no entén de formats. Hi ha una nova manera de narrar que fa que tots ens sentim més implicats, que ho reconeixem com a nostre. No a tothom l’apel·la una descripció de quatre pàgines d’un bosc encantat, però sí que ens sentim identificats quan llegim un whatsapp d’algú que té el cor trencat.

De tot s’aprèn

Podem seguir negant que els fanfictionsiguin literatura, i podem seguir donant la paraula a la indústria editorial. Però aquesta mateixa indústria és la que ha publicat llibres sexistes com el mateix After només perquè tenien milions de visites a Wattpad. És la mateixa indústria que no li va importar si les relacions tòxiques de 50 ombres de Grey es perpetuaven i arribaven a tothom. 

"Ara resulta que hem de venerar els fanfiction?" No. Senzillament, els hem d’entendre com una manera igual de vàlida de què la gent i els joves llegeixin i escriguin. Hem d’incorporar la interactivitat, la cooperació i la inclusió a la manera més tradicional de fer literatura; això no vol dir publicar novel·les de Wattpad (com creuen els gran segells editorials), sinó escriure-les pensant que ja no som una autoritat única, i que hem d’aportar alguna cosa més que no només el nostre nom. Hem de fer de la literatura un tema integrador, acceptant que no només es podran o es voldran llegir grans novel·les, i que no només els escriptors més veterans tenen la paraula sobre què és, això de la literatura. Els joves també escriuen, i molts d’ells són visionaris: donem-los un lloc a aquesta indústria resclosida i només és qüestió de temps que la literatura arribi a un públic més ampli i internacional.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat