L'escriptora Eva Baltasar (1978), era coneguda fins llavors com a poeta fins que va sorprendre tothom l'any 2018 amb la novel·la Permagel, editada per Club Editor, ràpidament un èxit de públic i vendes, guardonada amb el Premi Llibreter i L'Illa dels Llibres, traduïda al castellà (Permafrost, Literatura Random House). Dos anys després, torna amb Boulder, el segon volum del seu tríptic, on recupera una veu en primera persona tan singular com la de la protagonista de Permagel, i amplia alguns dels seus temes predilectes, com el lesbianisme, l'experiència sexual o la maternitat. Hem parlat amb ella a propòsit d'aquest nou llibre.

Eva Baltasar - Sergi Alcazar

Volia començar parlant de l'èxit de Permagel. Com ho va viure?

L'èxit el vaig viure amb molta alegria i amb molta calma. Les coses van venir de mica en mica, però també molt ràpid, i jo ho aguanto tot tal com ve. És la meva manera de ser, la meva filosofia, digues-n'hi com vulguis. Recordo que Permagel va sortir el mes de març i per Sant Jordi es va esgotar!

Casos com aquests se'n donen pocs a la literatura catalana: Premi Llibreter, 10 edicions, traduccions...

Jo sóc una persona molt tranquil·la i sempre penso que tot el que vingui de bo val més gaudir-ho, perquè després passa. També has d'intentar sempre que aquest èxit no t'aixafi o et converteixi en una altra persona. He gaudit molt dels clubs de lectura, per exemple, que no coneixia massa, i la trobada amb els lectors i lectores ha estat el que més m'ha agradat. Sempre m'he cenyit a totes les propostes que tinguin a veure amb la literatura i amb el que jo escric, perquè a vegades només perquè el nom sona ja et proposen coses estranyíssimes....

Li han proposat fer el pregó de la festa major del seu poble?

M'han proposat fer pregons i anar a fer segons quines coses...! (Riu)

Com ha condicionat l'èxit de Permagel la seva segona novel·la?

Quan vaig acabar Permagel m'ho havia passat tan bé que vaig tenir la idea de fer un tríptic. Dues novel·les més amb uns títols que tenia des del primer moment: Boulder i Mamut. Però Boulder l'he escrit tres vegades, i les dues primeres no m'agradaven i les vaig destruir. Quan em vaig rendir va sortir aquesta novel·la que vaig escriure, com Permagel, sense pensar què volia fer, ni què volia escriure. Em situo en un lloc, i a partir d'aquí descobreixo una veu, descobreixo un personatge i vejam on em porta. Recordo que una de les vegades que vaig escriure un Boulder que no era el que volia, ho vaig deixar i em vaig posar a escriure Mamut. Quan ja la tenia avançada, vaig decidir deixar-la reposar i tornar al Boulder. Vaig escriure-la sense voler tornar a escriure un altre Permagel, ni voler acontentar ningú. No volia mantenir ni l'estructura, ni la veu, sinó escriure el que a mi em sortís.

La protagonista fuig i s'acaba enrolant de cuinera en un vaixell.

La novel·la arranca amb una escena que és autobiogràfica: Quan tenia 20 anys anava de motxillera per Xile i em vaig trobar una nit de tempesta agafant un vaixell mercant per anar de Chiloé al continent. Ostres, em pensava que em moria! Vaig haver d'anar al lavabo moltes vegades, perquè em trobava malament, i era a coberta, on les onades em mullaven. Tanmateix, vam passar la nit arrecerats en una badia i jo, que sóc molt curiosa i m'agrada veure com la gent treballa, vaig demanar de pujar al pont per veure com entràvem a Puerto Monte. L'entrada a port va ser tan bonica, després d'una experiència traumàtica però molt intensa, que vaig tenir el desig de quedar-me! Tenia aquesta imatge en començar el llibre i va ser la manera de viure aquella vida estroncada. Va ser molt fàcil identificar-me amb la protagonista, i a partir d'aquí va ser molt fàcil escriure-la. Una vegada he aconseguit això, jo ja em desentenc del resultat final. Que sigui el que hagi de fer, jo ja estic en pau.

Quines similituds i diferències hi ha entre les dues protagonistes, la de Permagel i la de Boulder?

Les dues són solitàries, volen estar soles però la vida els hi posa dificil de vegades. La Boulder a vegades es posa ella mateixa els bastons a les rodes, perquè la vida et crida, l'amor, el sexe... però això fa que no pugui mantenir els espais de soledat que són vitals i que per a la protagonista de Permagel també eren necessaris. Espais de trobada amb si mateixa, espais de reflexió, espais per pensar en el que els envolta i com encaixar en aquest món, analitzar i, fins i tot, estranyar-se de com la gent pot viure d'una manera que elles no entenen que sigui possible.

Què li aporta a Boulder el vaixell?

El vaixell li aporta la sensació de provisionalitat, de no ser enlloc. Ella es troba bé en la provisionalitat. S'hi sent segura i tranquil·la, perquè són espais només per ella, que preserven la solitud que ella anhela i que la fan estar en pau. Fixa't que cap al final, per exemple, retroba aquesta provisionalitat, i se'n recorda de com de bé s'hi està. El que a ella l'espanta és la vida en parella, la vida en família. Fins i tot quan obre un negoci el que fa és obrir una foodtruck, que no deixa de ser un negoci molt poc estable.

Sobre això també diu "la provisionalitat pot fermar-te a la vida sentida".

El seu sentiment, la seva voluntat, el seu voler, és estar sola i coincideix amb aquesta provisionalitat que sembla que és el contrari del que la majoria de gent desitja, que és certa seguretat. Una feina estable, una família, una casa. En canvi, per ella la seguretat és la provisionalitat.

Què hi troba a la cuina? Diu en algun moment que cuina per salvar-se.

A ella li agrada la cuina, però a més, quan al principi diu que està molt bé sola però que fa més d'un any que no té una dona als braços, l'aconsola poder pastar una massa de pa. La cuina li fa companyia i esdevé una manera de s'estar amb ella mateixa. També, cal al final, és una forma d'escapada i d'oblidar-se de segons quines idees que li passen pel cap.

La protagonista de Boulder es troba bé en la provisionalitat. S'hi sent segura i tranquil·la, perquè són espais només per ella, que preserven la solitud que ella anhela i que la fan estar en pau

Eva Baltasar - Sergi Alcazar

Quan es tradueixi a l'islandès, que diran els lectors d'allà?

A veure! (Riu) Queden molt ben parats, no?

Però, a la protagonista no li cauen massa bé...

Jo sempre tinc aquestes protagonistes incòmodes, però tot i el que la Boulder diu que no els suporta, també diu que se senten una tribu, i que els enveja la fortalesa, el cos asimptomàtic, la claredat freda dels ulls... Diu que són bèsties reproductores, però també que tenen una idea de clan molt vikinga. Si jo fos islandesa, m'ho prendria com un elogi! (Riu)

El gran tema de la novel·la és la maternitat. I, especialment, quan aquesta maternitat no és una maternitat volguda, sinó per no perdre la seva parella... Quantes coses no fem per por a no perdre l'altre?

Boulder no és un llibre teòric sobre la maternitat, ni pot donar resposta a interrogants així, però sí que m'agradaria conèixer la trobada de cada lector i cada lectora amb el llibre i veure què l'interpel·la. Pot ser que a algú li faci veure que és exactament el que ha fet ell, però a d'altres, potser és justament a la inversa. La maternitat és un d'aquests temes que li han fet perdre l'equilibri intern, perquè vol una cosa i en fa una altra. Que la fa per mil excuses, mil motius... però, al capdavall, ho ha fet i ha perdut coherència. I quan perds coherència, et debilites. A partir d'aquí arriben els problemes.

Diu, "tenir un fill és contractar una assegurança de patiment vitalici"...

I tant! Tinc dues filles i ho subscric completament! (Riu). Ella intenta argumentar-ho, però si algú vol tenir un fill, és un desig tan fort que no valen arguments. Ella ho intenta amb aquest argument, recordant que serà un patiment continu, però hi ha moltes altres maneres de viure. I, al final, la relació que puguis tenir és una molt concreta, però pots patir per moltes altres persones. També hi ha qui és patidora de mena, fins i tot de patir per ella mateixa.

Amb la maternitat, la protagonista se sent molt desplaçada per la seva parella, la Samsa.

Si la novel·la l'escrivís la Samsa, potser tindríem una altra versió. I, com dèiem, cada lector hi veurà les seves experiències i les seves idees. Però sí, ella se sent apartada, i no sé fins a quin punt ja li està bé tot i que es queixa i li sap greu haver perdut allò que tenia amb la Samsa. Però, també hi ha moments de trobada amb el nadó, la Tinna, que són una mena de bàlsam en aquesta negació de la maternitat, en aquest considerar que la maternitat ha convertit la seva parella en una mena de monstre, una persona que no és ella i viu pels altres. Hi ha moments de trobada amb el nadó en què apareix la paraula "mare" i ella se sent una mare. No sabem quin tipus de mare, però sent la presència d'aquesta paraula. Són moments que la redimeixen.

Fins i tot el final és esperançador.

Ella troba el seu lloc i la seva manera d'exercir de mare, sí.

Quin paper hi juga el sexe a la novel·la?

Per a mi el sexe és important a la vida i en totes les meves novel·les hi apareix. A Boulder el sexe és el que impulsa la protagonista a sortir d'aquest aïllament on es troba tan a gust. El sexe la porta cap enfora. Coneix la Samsa, se n'enamora, i deixa el vaixell per anar-se'n amb ella. Ella necessita el sexe i és la força que la treu dels espais de solitud, però també és el que fa que es retrobi amb ella mateixa. És una cosa molt seva.

El sexe és el que impulsa la protagonista a sortir d'aquest aïllament on es troba tan a gust

De tota manera, hi ha en algun moment que ella diu que el sexe és la manera més fàcil.

També és cert. De vegades, quan sembla que la seva parella voldria parlar de coses importants, ella pensa que un "polvo" és la manera més ràpida de solucionar-ho. És la seva manera de fugir d'estudi. Una manera de callar les coses, al final.

Com es relaciona la poeta i la narradora en vostè?

Comparteixen pis! (riu) Seriosament, no he tingut mai la sensació d'haver abandonat la poesia per escriure narrativa. És cert que el format és diferent, però quan vaig escriure Permagel primer va sortir a raig i després vaig estar mesos treballant el llenguatge. Aquí ho he anat fent directament, en net. M'entretinc molt a buscar el ritme. Per exemple, hi ha algun fragment rimat amb i que potser ningú ha trobat però hi és. Intento dir amb poques imatges el que es podria dir amb poques pàgines. Jo treballo molt el llenguatge de la mateixa manera que treballava en llenguatge poètic. Per a mi hi han confluït els dos gèneres. Però, com que jo m'ho passo tan bé escrivint, amb la narrativa surto guanyant en un aspecte doble: Per una banda, perquè a mi un poemari em dura dos mesos, però un projecte de novel·la és tan llarg –un any i escaig–, dura molt més, et lleves i te'n vas a dormir enamorada de la teva protagonista, de la història que estàs construint. I, per l'altra, jo feia una poesia molt intimista, molt del jo, i sempre acabes parlant de tu. Acabes fent una bombolla que tant parlar de tu acaba fent olor de resclosit. A les novel·les la protagonista no deixa de dir moltes coses que tu penses –perquè tant la protagonista de Permagel com la de Boulder diu moltes coses que penso o he pogut pensar en algun moment–, però el fet de crear un personatge et permet una distància molt sanadora. De tota manera, continuo barallant-me amb les paraules, esperant que surti imatge, buscant paraules que et permetin acabar d'una manera determinada el capítol. La poeta i la narradora convivim, perquè som la mateixa.

Quan podrem llegir Mamut?

Quan pugui tornar a estar tranquil·la revisaré el Mamut, l'acabaré i ja veurem quan surt.

A les novel·les la protagonista no deixa de dir moltes coses que tu penses, però el fet de crear un personatge et permet una distància molt sanadora

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat