Divendres passat aEl món a RAC1 van recordar el gran Eugenio amb un programa especial. Van participar-hi el seu fill Gerard, que fa uns anys es va inventar l’espectacle ReEugenio per a conservar viva la memòria i l’obra del seu pare, també hi eren els directors del fantàstic documental Eugenio que glossa la llum i la foscor de l’humorista, de la seva vida difícil i de com la superava fent riure als altres. Jo també hi vaig anar per a explicar com m’agraden els seus acudits i per a atrevir-me a explicar-ne algun, glups! A més a més d’un disc de vinil i de tres o quatre cassetes dels que escoltava quan era petit em posava malalt i m’havia de quedar al llit, em vaig endur amb mi uns quants paperots del meu arxiu. Paperots que són postals promocionals dels seus discos i espectacles, paperots que molt sovint es deixaven oblidats als teatres i les sales de festes i que el seu destí més habitual era la paperera. 

El Jordi Basté em va preguntar què significaven per mi aquells objectes. I vaig intentar explicar que m’agrada buscar, trobar i guardar aquesta mena de testimonis del passat perquè documenten com vam ser i com som. Una de les postals d’Eugenio porta el seu autògraf al darrere, datat per ell mateix l’any 1988, l’altra és propaganda d’un dels seus discos, l’altra és d’un dels seus xous a la sala Luz de Gas, un dels últims projectes de la seva vida. Tenint aquestes postals a les mans un pot evocar el temps en què van ser impreses encara que potser no hi fos o fos molt jove com per a ser-ne plenament conscient. Són postals pensades per a fer riure o com a mínim per a testimoniar que en un moment donat algú va voler fer riure.

Vaig posar-me a regirar entre els paperots del meu arxiu perquè volia trobar més documents d’aquest tipus, documents d’humor, de riure, de riallada, d’estripada, de conya marinera. En vaig trobar uns quants. Importantíssims els documents sobre Filiprim, que segurament sigui el meu programa televisiu de capçalera. Tinc dos o tres adhesius, una postal, dues revistes i una d’aquelles agendes anuals repleta de disbarats, irreverències, jocs de paraules i absurditats diverses. El Senyor Bachs –Josep Maria Bachs era llavors El Senyor Bachs- afirmava que quan s’acabés l’any l’agenda te la podies fumar.

Filiprim, recordem-ho, va ser un programa concurs de TV3, empeltat d’humor absurd, patrocinat pel batut de cacau Okey, que regalava diners i cotxes i que incloïa esquetxos humorístics pensats per guionistes com Tom, Romeu i el grandíssim Jaume Perich. Hi havia el Senyor Encarregat, maldestre i entranyable, els acudits d’en Ramon i en Santi Sans, les prediccions astrològiques de Joaquim Teixidor i l’energia circense d’aquell homenet anomenat Llàtzer Escarceller. Filiprim va marcar època i va deixar empremta profunda. Molta gent se’n recorda i a mi em plau recordar-me’n fullejant, per exemple, el programa de mà que editaven i que suposo devien repartir a TV3 a tot aquell que hi anava de públic. Hi ha fotos, tires còmiques, acudits i passatemps. És una joia per a un col·leccionista compulsiu i nostàlgic com jo.

Joan Capri/ Toni Vall

Busco més i trobo postals de Joan Capri i Mary Santpere, a qui vaig conèixer a la tele quan ja eren molt grans i acumulaven una trajectòria impressionant. Joan Capri va ser el Doctor Caparrós de Televisió Espanyola, però abans va ser un dels nostres grans còmics teatrals, amb companyia pròpia, un repertori impressionant i quantitat de llegendes incrustades. Mary Santpere, companya seva de fatigues, gran cabaretera, força de la naturalesa, una energia orgànica i torrencial que va fer hores i hores de cine, teatre i televisió. Va morir dalt d’un avió, a prop de les estrelles.

Mary Sampere/ Toni Vall

I tinc postals de Martes y Trece, potser el duo còmic que més llàgrimes de riure m’ha fet vessar. Els vaig veure en directe a l’auditori del Parc d’Atraccions de Montjuic. Em tornaria boig tenir algun document físic d’aquell dia, el programa de mà o cosa similar. Com els seus programes especials de fi d’any a Televisió Espanyola no s’ha tornat a fer cap cosa igual. Trobo una postal del Doctor Soler, còmic sorneguer, pallasso seriós, em trencava de riure amb la seva secció al Persones humanes. Trobo postals de Cassen i Santi Sans, de Ramon i Jordi LP, fotos, adhesius, programes i tríptics de mil actors, actrius, còmics, comediants, humoristes, gent obsessionada amb la idea de fer riure els altres. Gent tenaç, guerrillera del traç prim i el gruixut, de la fortuna i l’infortuni.

Martes y Trece/ Toni Vall

Queda clar que la intenció d’aquest article no és jutjar la qualitat del seu humor i el seu talent, no toca dir si eren bons o dolents, si assolien l’excel·lència o l’aprovat. Només se m’ha acudit que remenar els seus paperots salvats de la paperera de la història era una bonica manera de fer memòria. Tan estovada i líquida com tenim la memòria.