Eugènia Broggi (Barcelona, 1974) va fundar fa cinc anys L'Altra Editorial, després d'un primer contacte amb el món editorial com a lectora a l'Anagrama de Jorge Herralde i de dirigir Empúries durant deu anys. El seu projecte personal, que va arrencar amb Els nois de Toni Sala, edita el Premi Documenta, ha estat la plataforma de llançament d'autors com Alicia Kopf, Irene Solà, Jordi Nopca o Maria Climent i ha impulsat l'edició en català d'autors com James Salter, Carson McCullers, Lucia Berlin, Vivian Gornick o Karl Ove Knausgärd.

20190830  EUGENIA BROGI LALTRA EDITORIAL Sira Esclasans i Cardona 004

Quina relació amb la lectura hi havia a casa seva?

Sempre dic que qui em va fer lectora va ser la meva mare, bibliotecària de formació que treballava a Aula, l'escola on jo vaig estudiar. No recordo gaire els inicis, quan vaig començar a llegir. És com si ho hagués fet tota la vida.

Va ser una cosa natural?

No recordo quin va ser el primer llibre que vaig llegir. Sí que recordo els més importants per a mi. Recordo els intercanvis amb la meva mare i una norma que em va donar i que durant molts anys vaig seguir: que els llibres s'havien d'acabar. Els havia de donar una oportunitat fins al final i no podia deixar-los a mitges. Hi havia dos llibres Entre tots ho farem tot i Un rètol per a Curtó, dels Grumets de la Galera, que me'ls va fer llegir fins al final i em van agradar, finalment. Va ser el motor lector de quan era petita. I quan ja vaig ser més gran robava llibres de la biblioteca de la meva mare i hi tenia converses sobre llibres. Recordo, per exemple, que va dir-me que Una confabulació d'imbècils –que no li va agradar gens– no era per a mi, i com que el pitjor que pots dir a un adolescent és que allò no ho pot llegir me'l vaig polir amb una nit.

Com entra al món del llibre com a professió?

Altra vegada la meva mare és al darrere. Com he dit, la meva mare era bibliotecària a l'escola on vaig estudiar fins a COU. Cada Sant Jordi organitzava una festa molt sonada i durant els darrers anys un amic meu i jo l'ajudàvem, seleccionant llibres, revisant catàlegs, i fent les comandes, obrint capses, etc. Això va obrir la meva curiositat pel món del llibre. A partir d'aquí vaig treballar a La Central de Mallorca també per Sant Jordi, quan acabaven d'obrir, i a la llibreria Foyles de Londres, a la secció de narrativa. Allà em va acabar d'entrar el cuquet.

Ve, doncs, de la llibreria...

De fet vinc de la lectura. Suposo que molts editors, potser no tots, venen de la lectura. Jo vinc d'aquesta lectura compulsiva i sense gaire criteri de petita i adolescent, estudio Filologia Romànica i treballo a les llibreries, que em va servir per obrir mires. Jo llavors creia que ho tenia tot clar, que sabia el que m'agradava i el que no...

Va ser una cura d'humilitat?

De cop vaig començar a llegir novel·la negra que no n'havia llegit mai, ciència-ficció, best-sellers, que no n'havia llegit mai. Novel·les de John Irving o una que em va marcar molt: The secret history, de la Donna Tartt. El concepte de best-seller literari el vaig descobrir allà. A Londres també em va entrar el cuquet de l'edició, perquè pensava que m'agradaria poder llegir en català coses que llegia en anglès. De fet, crec que molts editors hem començat així.

El 2004 va entrar a Empúries...

Feia tres anys que havia tornat de Londres i feia de llibretera a la Casa del Llibre, mentre, alhora, feia de lectora per a Anagrama. Des de Londres amb el meu company havíem escrit a l'Herralde proposant-li que traduís els anomenats Angry young men, que llavors ens flipaven: John Osborne, Alan Sillitoe, etc. Em va respondre que quan tornés li agradaria conèixer-me. Ens vam entendre molt bé i vaig estar dos anys llargs llegint per Anagrama, on vaig aprendre com llegeix un editor. És a dir, que no sempre publiques el que t'al·lucina, sinó que segueixes un criteri que s'assembla molt al teu gust, però que no és el teu gust exacte. Hi ha coses que llegeixo a L'Altra –que com Anagrama és una editorial molt personalista– que em semblen fantàstiques però no les veig viables.

En el moment d'entrar a Empúries aquesta ja era una editorial històrica.

Jo tenia una formació de Filologia Romànica i havia estat a Londres, però em faltava un coneixement profund de la tradició catalana i em vaig haver de posar molt al dia de què s'havia publicat en català. Va ser dur, perquè en ser una editorial històrica sentia un pes important.

A més, al capdavant d'una casa amb un pes pesant com Xavier Folch.

Ell no portava el dia a dia de l'editorial però era allà cada dia, i tot i que no intervenia gaire, m'imposava. Amb els anys ens hem fet amics, però al principi em va imposar molt. A més, jo vaig entrar a Empúries a fer directament d'editora i em vaig saltar tots els passos habituals en aquests casos.

No venia del món de l'edició...

No havia fet ni màsters, ni havia traduït o corregit. Només havia fet una traducció per Anagrama i no gaire ben feta.

Va aprendre a fer d'editora, editant.

De fet, és com crec que s'aprèn millor l'ofici, fent-lo.

Crec que la millor manera d'aprendre l'ofici d'editor és fent-lo

20190830  EUGENIA BROGI LALTRA EDITORIAL Sira Esclasans i Cardona 003

Com era aquell Empúries on arriba?

En aquell moment el Grup 62 l'acabava de comprar La Caixa i els segells havien de ser rendibles. Empúries tenia un catàleg boníssim però no era gaire rendible. Per sort, el Bernat Puigtobella acabava de contractar El codi Da Vinci, de Dan Brown. Jo, com que era nova en aquest món, deia a tot que sí i vaig editar moltes coses que no triava jo, fins que vaig contractar Tòquio Blues del Murakami, que va ser un èxit i van començar a confiar una mica amb mi.

Es va guanyar els galons...

Exacte. I com que El codi Da Vinci s'estava venent moltíssim i el Murakami també vaig poder redirigir un segell que havia estat molt literari i que quan vaig entrar jo era una mena de calaix de sastre que a poc a poc vaig anar encarrilant. Quan vaig marxar crec que estava una mica més encarrilada.

Amb tots els canvis al grup i l'entrada definitiva de Planeta, arriba un noment que vostè ha descrit com "d'incomoditat"... Arriba a estar "cremada"?

No carregaria cap a ningú, sinó que crec que va ser una cosa més meva. Cremada és una de les paraules, però també tenia una sensació d'autocensura, d'haver dit que no a llibres que valien la pena i d'haver-ne impulsat d'altres que no, per una necessitat de facturar.

Això provocava malestar?

Un malestar horrorós. No perquè jo sigui la persona més recta del món, sinó perquè acabava per no gaudir-la. Aquesta és una feina supervocacional, t'ho diran tots els editors del món, i només aguantes si tens una vocació molt forta. Que se't corrompi aquesta vocació d'aquesta manera és trair-te a tu mateix. Necessitava començar des de zero i plantejar-me les coses d'una manera diferent. Una pregunta clau va ser: els meus fills llegiran les coses que jo publico? Els editors tenim una responsabilitat social brutal. Si editem merda, la gent llegirà merda. Apel·lant aquesta consciència, més enllà de la part vocacional i professional, crec que és important editar coses que tu creguis que són bones. Encara que t'equivoquis. Almenys la teva convicció ha de ser que allò val la pena.

Que no sigui només una qüestió de rendibilitat econòmica...

Que no sigui només per vendre, exacte. Tots volem vendre llibres –i això és molt important. La part romàntica tots la donem per descomptada, però el que et fa triomfar és la capacitat de vendre'ls. Vendre llibres no és res pervers, ni dolent. Ara, que siguin llibres que no t'obliguin a trair-te. És igual que els premis, si adaptes el teu talent, el teu rigor i els teus principis només per guanyar un premi, llavors és una perversitat. Si escrius una novel·la que val la pena i guanya un premi, fantàstic. El problema és quan et doblegues a la pressió econòmica.

En plena crisi decideix deixar Empúries i, com deia, crear una editorial des de zero.

Era un moment crític per a tothom. S'estava remodelant i repensant tot el Grup 62 i vaig proposar al director de pactar una sortida satisfactòria per a tots. Me'n vaig anar i al cap de sis mesos ja tenia els primers llibres al carrer. Va ser molt bonic, però també un període de vertigen estrany. De cop estava jo sola i coses que mai pensava que em passarien –com dubtar– em van passar. A Empúries no dubtava mai, però si tenia dubtes, preguntava als companys i ho resolíem de seguida. Amb L'Altra dubtava del color de la coberta, del llom, d'on posar el logo...

I era vostè sola.

Sempre he estat envoltada de gent que m'ha ajudat i m'ha aconsellat.

Però es va llençar a la piscina sola.

Jo crec que, malgrat tot, era un bon model per una editorial com L'Altra. Ja hi havia l'experiència de Males Herbes, Raig Verd, Periscopi, el Club Editor renovat per la Maria Bohigas, etc. i començava l'eclosió de les llibreries independents. Potser fa 15 anys L'Altra ho hauria tingut més difícil perquè els periodistes en parlessin, perquè a les llibreries es trobessin els llibres... Vaig entrar en una onada on l'indie estava de moda.

Va començar amb Els nois de Toni Sala, el primer èxit de L'Altra.

Al final de la meva estada a Empúries en Jordi Cornudella em va dir que com era possible que no hagués llegit mai en Toni Sala i em vaig passar un estiu llegint set o vuit llibres seus. Ell sempre havia publicat a Edicions 62, però estava una mica cansat, havia entrat en una mena d'apatia amb l'editorial i tenia ganes de canviar. Va ser quan va passar a Empúries, on vam publicar Provisionalitat i vam teixir una bona relació. Quan vaig marxar li vaig proposar començar L'Altra amb el que tenia entre mans, que va ser Els nois. Un llibre que s'ha traduït a diverses llengües i ha tingut un llarg recorregut.

També va fer el pas d'entomar el Premi Documenta.

En Josep Cots, el llibreter, estava en un moment de crisi, també. Li havien apujat el lloguer al carrer Cardenal Casañas, no sabia si tancar o no, tenia la sensació que els grans grups no li feien cas i un dia li vaig dir que estava pensant a marxar. Llavors va ser quan vam premiar l'Albert Forns, que va ser un molt bon estímul i ens va donar moltes alegries. Al cap d'uns mesos vaig marxar i quan li vaig dir al Cots va ser com una empenta per no deixar la llibreria i buscar un local alternatiu i passar el Premi Documenta a L'Altra.

Potser fa 15 anys L'Altra ho hauria tingut més difícil. Vam néixer quan en plena onada indie

20190830  EUGENIA BROGI LALTRA EDITORIAL Sira Esclasans i Cardona 001

L'Altra és una editorial petita però no té totes les característiques de les editorials petites.

Si un pensa en una petita editorial com La Breu, evidentment que no fem el mateix. Aquesta és la meva principal dedicació. No faig res més, a part d'un curs d'edició. No soc, per altra banda, una editorial independent: Depenc dels bancs. Però em concebo com a petita.

Seria una editorial independent, petita, petitíssima, però amb una gran ambició?

Que els meus llibres es venguin i es llegeixin és la satisfacció més gran que pot tenir un editor. L'alegria més gran que té un editor és quan un llibre en què ha cregut és un èxit. Crec que hem de treure una mica de pols a les idees sobre llegir i la lectura que tenim. L'alta literatura no és només per les elits. Llegir és un hobby o un hàbit enriquidor i divertit, no pas una cosa idealitzada.

El fet que vingués d'un segell amb una trajectòria àmplia, ha fet que no caigués en el romanticisme dels petits?

Jo recordo quan de joveneta anava a xerrades d'editors independents que sempre parlàvem de com els agradava llegir Cortázar al costat del foc.... Jo volia saber quins eren els números, si es podia viure d'això, quants treballadors calen i no pas aquesta mena d'esnobisme! Si jo em posava a fer una editorial, no volia fer una cosa obscura i raríssima que edités autors raríssims que només llegissin tres persones. Tenia una ambició d'arribar a molta gent.

Quins eren els seus referents?

Quaderns Crema, claríssimament, i Empúries, òbviament. Quaderns Crema per la seva barreja d'autors d'aquí, generalment joves, i autors internacionals actuals i clàssics, i sense cap voluntat de fer autors mediàtics. Tot barrejat en una sola col·lecció indistingible.

Això també es fa a L'Altra.

Jo venia d'estar 10 anys en una editorial grossa on em feia moltes preguntes. Per exemple, què fer-ne de les col·leccions? Ens havíem plantejat fer una col·lecció guai i una de best-sellers. Però, com podies fer-ho sense encasellar els teus llibres?

Com Quaderns Crema, L'Altra és també el projecte del seu editor, en aquest cas, editora.

Aquesta és la part que més m'incomoda. No he sabut trobar una manera de fer-ho diferent. M'agrada molt l'estil de la Isabel Martí, una persona en qui m'he fixat molt. Ella ha estat una persona molt discreta, allunyada d'alguns editors que juguen molt a dir que l'editorial són ells.

Vostè publica el que li agrada?

Quan vaig estar a Empúries tenia molta relació amb Jorge Herralde, d'Anagrama, amb qui compartíem una col·lecció. Jo sovint li deia que ell tenia molta sort perquè publicava el que li agradava i jo, en canvi, havia d'estar fent equilibris. En canvi, ara a L'Altra tinc molt clar que quan un llibre m'agrada molt i encaixa, el faig. Per tant, potser és molt personalista, però m'agradaria que fos més invisible. Suposo que exercim com a prescriptors.

A banda de prescriptors, aquesta nova generació d'editors ha de fer tots els papers de l'auca, des de triar les portades a participar en clubs de lectura?

Abans, quan estava a Empúries llençàvem els llibres i ens en despreocupàvem, anaven sols sense trepitjar el terreny. Semblava que no calia batallar ni trepitjar el territori. Ara lluitem exemplar a exemplar. Per l'altra, les editorials petites hem de fer tot això i tota la part de comptabilitat, factures, albarans...

És la pitjor part de la feina?

M'agraden els números, però és tot: has de corregir una traducció, editar un text, anar a una fira, llegir originals... Ho fas tot. Potser m'estic desbocant. Aquest any haurem fet 14 o 15 llibres. De cara al futur farem 8 llibres, que és la xifra òptima.

Parlem d'alguns autors clau del catàleg de L'Altra. Karl Ove Knausgärd és un fetitxe...

El vaig llegir quan el va publicar Anagrama i una amiga que hi treballava me'l va recomanar per L'Altra. Jo ho trobava impensable, tants volums i llibres tan llargs! Luis Solano, d'Asteroide, per exemple, sempre diu que no es poden publicar llibres de més de tres-centes pàgines. Vaig estar dubtant molt, si el publicava o no, fins que al final la Txell Bonet en un club de lectura em va fer veure que havia fundat L'Altra per publicar coses així. L'endemà, vaig comprar-ne els drets.

I com ha anat?

Del primer en vam vendre molts, potser de la resta no tants, però a partir del Karl Ove Knausgärd la gent em va començar a prendre seriosament.

A partir d'editar Karl Ove Knausgärd em van començar a prendre seriosament

20190830  EUGENIA BROGI LALTRA EDITORIAL Sira Esclasans i Cardona 005

I James Salter?

Això és quasi una rebequeria. L'últim llibre que vaig contractar a Empúries era la seva novel·la, Això és tot. Em feia molta ràbia, perquè era un autor que m'agradava molt i no havia pogut publicar, i quan contracto un llibre seu me'n vaig. Vaig poder convèncer les seves agents perquè pogués publicar L'última nit, que sabia que Empúries no el publicaria i que tampoc voldria recuperar altres llibres anteriors.

Acabarà publicant tot Salter?

Aquesta seria la idea. De tota manera, Salter és molt diferent. Té llibres de no ficció, memòries...

Ara que ho diu, L'Altra no distingeix l'assaig de la narrativa.

No crec en les col·leccions ni en la distinció entre ficció i no ficció. A vegades els ho diria a companys editors, per què feu col·leccions? Anagrama va començar amb un munt de col·leccions i ara té tres o quatre col·leccions.

El lector no llegeix per col·leccions.

Si com és el cas de L'Altra el criteri i el gust són personalistes, és a dir sempre els mateixos, i a mi m'agrada Salter, Virginie Despentes i Stephen King, i soc la mateixa persona, ja et refiaràs d'aquesta tria. No cal una distinció.

Parlava d'Stephen King. Ha estat una aposta de caràcter.

Això és resultat de l'onada d'editorials indies que dèiem. Ens fem la competència però ens donem molt suport. Per exemple, un any compartíem caseta a la Setmana del Llibre en Català amb els editors de Males Herbes i recordo que ells que són tan viscerals defensaven el gènere, la ciència-ficció, el terror i jo els vaig dir que no m'interessava però que havia llegit On writing i havia al·lucinat. A partir d'aquí jo vaig publicar-lo com a Escriure i ells van publicar Torn de nit.

Realment Escriure és un gran llibre.

He de dir que després vaig llegir una novel·la seva i té 80 pàgines en què retrata la vida d'un poble que són del millor que he llegit.

Es referia també a Virginie Despentes. La nova onada feminista és molt present al catàleg de L'Altra.

Això també ha estat per accident. A vegades passen coses perquè han de passar. La Virginie Despentes feia un any i mig que la tenia contractada. Era un llibre de fa 10 o 12 anys, l'havia traduït la Marina Espasa i el tenia en un calaix. Però quan ens vam posar a publicar-lo seriosament va esclatar el Me too, que té molts punts en contacte amb la Despentes. A partir d'aquí n'hem venut 5.000. Una passada per nosaltres!

L'Altra té un catàleg amb una forta presència d'autores.

El 2016 van coincidir la Carson McCullers, la Lucia Berlin, l'Alicia Kopf i la Marina Espasa. Amb això vam fer una mica de broma, amb el fet que totes les novetats eren de noies, però a partir d'aquí realment m'arriben moltes coses escrites per dones que abans no m'arribaven. Tenim un catàleg ple de dones.

Editar el Premi Documenta permet descobrir i editar noves veus, com Alicia Kopf, Irene Solà o Xavier Mas Craviotto.

Ni jo ni cap altra petita editorial podem fitxar autors consolidats. Jo vaig tenir la sort de fitxar el Toni Sala, però no ens queda altre remei que trobar noves veus, joves o no, que és el que feia el Vallcorba al seu moment.

Monzó, Pàmies, Serés...

A mi sempre m'ha interessat més la via de descobrir gent nova que no pas anar darrere de gent que han descobert altres. La part del descobriment em motiva.

En el cas de la narrativa estrangera no els fa por recuperar clàssics, com Carson McCullers.

Al meu cap, encara que no ho sembli, està molt dividit com entenc els autors catalans i com els estrangers. Els catalans han de ser molt contemporanis i molt indiscutibles.

Hi ha de creure al 100%.

Han de ser autors amb un talent indiscutible i que hi confiï cegament. Una altra cosa és que agradin més o menys, però no hi pot haver cap errada.

No publicaria clàssics catalans?

Amb l'Oriol Ponsatí-Murlà vam estar parlant d'editar conjuntament un autor més clàssic que havia quedat oblidat, però al final em vaig tirar enrere i ell també. Vaig tenir la sensació que no era el que jo podia fer. Fer l'esforç de reivindicar coses tapades pel temps no sé si és el que millor puc fer. No vol dir que no hi pugui tornar a insistir. En canvi, la línia estrangera la veig més heterogènia.

Parlem de la nova col·lecció infantil, L'Altra Tribu.

Em porta pel camí de l'amargura. Fa dos anys vaig veure que diversos editors literaris publicaven llibres infantils. No m'interessaven els àlbums il·lustrats, però havia estat una lectora voraç de literatura juvenil. Recordo per exemple, Els marginats, de Susan E. Hinton que em va salvar en unes colònies en què m'enyorava molt... Vaig pensar, per què no torno a recuperar aquella nena que llegia com una boja?

Vostè té dos fills...

Al gran li vaig recomanar Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers, que hem publicat a L'Altra Tribu i li va agradar però amb displicència. El petit en canvi és molt més lector. Aquest món de la literatura infantil i juvenil em fa il·lusió però m'acolloneix. Sobretot desconec els canals de relació. El meu fill gran no vol que li recomani llibres, prefereix que li recomanin llibres els seus amics. La valoració del llibreter, el bibliotecari o el pare ha canviat totalment i la manera com arribes als lectors, angoixa.

Tornem a l'inici de la conversa. A l'adolescència el que els pares et diuen que llegeixis no t'interessa, i prefereixes allò que et diuen que no llegeixis. A banda, les lectures obligatòries no sabem si són útils.

Les lectures obligatòries són l'enemic de la creació de lectors. L'altre dia vaig anar a la classe dels meus fills i els vaig preguntar a qui els agradava llegir –2– i a qui no –la resta. Els vaig fer veure que era una ximpleria, perquè llegir és com menjar. Et pot no agradar la pastanaga, però sí la pizza. Tot seria qüestió de trobar el que agrada. Ara, no sé si els vaig convèncer gaire! (riu)

Com es veu d'aquí a 5 anys?

No soc massa donada a fer projeccions, però em veig igual que ara. Potser amb menys incertesa econòmica. No em veig amb una editorial més gran ni havent crescut.

Abans deia que dona classes. Què els diu als alumnes?

Que si volen ser editors que s'oblidin de la part romàntica i pensin molt en què llegeixen.

Als meus alumnes els dic que s'oblidn de la part romàntica de l'edició i pensin en què llegeixen