Fa molts mesos que tenia ganes de fer aquest article, perquè he aguantat estoicament tots els capítols de les dues temporades de Succession. Les sèries que m’interessen menys me les reservo per al suplici que és anar al gimnàs, o sigui que he vist vint hores d’aquesta infàmia sobre una el·líptica. Ho he fet acumulant mandra i mala llet i corrent cap al no res, que és una metàfora molt barata però bastant exacta del que passa a la sèrie.  

Quan va guanyar l’Emmy al millor guió, Ferran Caballero va fer un tuit dient que el premi li haurien d’haver donat a Shakespeare, perquè “tot el molt poc que té d’interessant la sèrie és al primer acte del Rei Lear, i la resta és silenci”. És exacte: si al principi em vaig enganxar a Succession va ser perquè la idea de la trama és boníssima i obre unes expectatives enormes. 

La idea és aquesta: un pare ha construït un imperi multimilionari. Està al millor moment de la seva carrera però comença a estar delicat de salut i ha de trobar un successor per a l’empresa. Si fracassa a l’hora de traspassar-la també haurà fracassat en el projecte i el sentit de tota una vida. Aquest pare té quatre fills, tots interessats d’alguna manera en rebre l’herència, no tant per ambició sinó per la força magnètica que tenen els diners i el poder. El paral·lelisme amb el Rei Lear és clar: un rei en el millor moment del seu regnat ha de cedir el regne a una de les seves filles. Una de les lliçons shakesperianes, explicava el Ferran, és que deixar un bon llegat és una idea política important, i que l’educació de les elits consisteix en saber rebre’l. 

La sèrie és la pitjor manera d’espatllar aquesta gran idea. Tots els qui diuen que té ressons shakespearians estan precisament trepitjant l’obra del poeta, on no hi ha cap personatge clixé, cap plantejament banal ni cap frase innocent. Succession ens situa en un món que ha perdut tots els valors, que es mou només guiat pels mecanismes de poder que mouen i equilibren els diners, que són el centre de tot. Les criatures receptores d’aquest món decadent, els fills, acumulen traumes i es tornen petits i estrafets, incapaços d’estimar ni de donar valor a res. 

Enlloc d’aprofundir en aquesta idea, què passa quan només queden els intercanvis de bitllets, el guió s’atrofia en escenes sense sentit, i tota la trama defuig les idees i les empeny cap a un buit tediós, habitat per un personatges caricaturescos. La sèrie ni funciona com a cosa seriosa; perquè no hi ha cap idea, ni funciona com a paròdia; perquè la crítica és massa ridícula i simple: es tracta de pensar que el poder és corrupte i arbitrari i que tots els rics són estúpids. 

Enlloc d’explicar seriosament per què i com els diners modifiquen, domestiquen i corrompen als qui no saben fer-los servir ni els volen per res més que no sigui ells mateixos (un gran tema en Shakespeare, precisament), la sèrie és un encadenament d’escenes sobreactuades i de diàlegs pretensiosos i absurds, pensats per a gent autosatisfeta i contenta de pensar que són moralment superiors als protagonistes. És una explicació barata i fàcil als prejudicis de l’esquerreta progre del nostre temps. 

Sap greu perquè hi era tot per a fer-ho bé: uns personatges que admetien explicar amb complexitat la seva misèria, una direcció artística d’escàndol (la sèrie és preciosa de mirar), i una trama que podia explicar-te el fracàs del poder si no hi ha un sentit que el justifiqui. En canvi, han preferit fer-se els intensos amb una sèrie incapaç d’explicar per què critica el que critica. Per a explicar-nos la buidor de les elits en forma de paròdia ja teníem Gossip Girl, més eficaç i sense tantes pretensions. 

El problema no és que no en traiem cap lliçó, és que ni tan sols en traiem una idea. Succession és una desfilada de personatges mal acabats, amb uns diàlegs pomposos que s’instal·len sobre un buit que no s’explica. Jane Austen, una altra que sabia molt bé com i per què la presència dels diners modifica les persones i les relacions entre elles, diu en una de les seves novel·les que la vida semblava “a quick succession of busy nothings”. És una gran descripció d’aquesta sèrie fallida. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat