Fa tres anys el professor de filosofia de la UB Josep Maria Esquirol va publicar un llibre titulat La resistència íntima: assaig d'una filosofia de la proximitat, que es va convertir en un fenomen editorial i pel qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona del 2015 i el Premio Nacional de Ensayo 2016. Ara torna a les llibreries amb La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana, editat, també, per Quaderns Crema

Tres anys després de La resistència íntima, després d’aquests tres anys d’escriptura, es pot dir que fa un pas amb aquest llibre? Amplia el focus d’una reflexió sobre l’individu a una de més enfocada a la societat?

Per mi el pensament consisteix en recórrer un camí, i aquest camí va tenint etapes o trams. I en el millor dels casos no és un laberint, sinó un camí orientat. Intento de fa anys estar recorrent un camí de pensament i això et va portant a distintes fites, cadascuna de les quals, en bona mesura, depen de l’anterior. No és una mera amalgama, sinó que hi ha una articulació. I no es tracta tan d’ampliar, sinó a partir d’una cosa que ja has treballat, veure com convé treballar-ne una altra, que probablement enriqueix l’anterior i suposa, també, una mena d’avenç. No tant una progressió, a l’hora de tractar més temes, sinó del camí. D’altra banda, això que deies de si aquest llibre té un caire més social, diria que no, els dos són una reflexió sobre la condició humana que es pot projectar cap a aspectes socials. Aquesta projecció no la faig gaire, però la vaig apuntant. O bé en paràgrafs concrets o, en aquest cas, en algun capítol. Però La penúltima bondat té el mateix to que l’anterior. Un assaig sobre la condició humana i sobre la vida humana.

L’anterior llibre va ser un important esdeveniment literari i va fer sortir la filosofia de les parets de l’acadèmia. L’estil que fa servir –al qual es podria aplicar la senzillesa plena de fondària de la qual parla de La penúltima bondat– permet que tothom s’acosti a temes com aquests?

Segurament, en aquesta oportunitat de fer que el pensament vagi més enllà de l’acadèmia, segur que hi ajuda el tipus de llenguatge que utilitzes. Si fas servir un llenguatge més expert, tecnicista, és probable que hi hagi persones que puguin ser molt bons lectors però que allò els sembli massa feixuc. El llenguatge, sens dubte, ajuda a l’extensió del pensament més enllà de l’acadèmia. Ara, el llenguatge que jo utilitzo no és una concessió. Jo no utilitzo un llenguatge planer o entenedor com aquell que baixa de l’alçada acadèmica a un nivell de divulgació pel poble. Gens ni mica. Aquí jo tinc la convicció ferma que el llenguatge col·loquial és el més ric de tots. Això no vol dir que no puguis forçar les coses de tant en tant i usar les paraules en un sentit més inhabitual. Però, de bell antuvi, aquest llenguatge és sens dubte més superior en riquesa i en fondària que el llenguatge tecnicista. Per tant, una bona raó per connectar amb bons lectors és el llenguatge, però també és que jo crec que el pensament ha de nodrir-se molt de l’experiència de la vida. No de les experiències de cadascú, sinó de les experiències fonamentals que fem tots en tan que éssers humans. I si el que dius es genera a partir d’aquestes experiències, esdevé significatiu per totes les persones. No els sembla aliè ni estrany, sinó, connectat amb la seva pròpia experiència de la vida.

En aquest llibre, introdueix la idea dels afores, en relació a un hipotètic paradís o idea de plenitud

És una imatge que correspon a una tesi conceptual que sosté que per pensar-nos a nosaltres mateixos, per pensar la condició humana, qualsevol idea de plenitud és inadequada, és fora de lloc. La plenitud s’imagini com s’imagini –bé un paradís edènic o bé com la fi perfecta de la història– crec que no és una bona idea, concepte o categoria per pensar-nos. Per tant, busco allunyar-me’n, buscant-ne d’altres. I una de les imatges que em serveix per pensar-nos més enllà de la idea de plenitud és la dels afores. Uns afores molt particulars, perquè com dic, no estan definits a partir de cap centre. Afores sense centre, sense plenitud. A La resistència íntima n’havia utilitzat una d’equivalent: la intempèrie. Amb això no faig una variació substancial. La intempèrie em servia més per significar la idea de descobert, de necessitat d’empara. En canvi, aquí els afores em serveix per indicar aquesta sortosa manca de plenitud.

La plenitud s’imagini com s’imagini –bé un paradís edènic o bé com la fi perfecta de la història– crec que no és una bona idea, concepte o categoria per pensar-nos

Josep Maria Esquirol/ACN

Josep Maria Esquirol/ACN

Al llibre, defineix la violència com a “degeneració” davant la qual emergeix la bondat com a generació

El que faig és agafar l’arrel de la paraula gènesi, generativitat i generositat com a fil conductor de l’assaig. Això em dona una mena de pauta per articular els diferents capítols. Gènesi-generativitat-generositat. Aleshores, la generositat jo la identifico amb la bondat. Són distintes maneres de parlar de la mateixa actitud. Bondat i generositat es poden considerar sinònims. Si fas aquesta identificació i agafes la família semàntica de gènesi-generositat com a fil conductor tens l’oportunitat de parlar de la degeneració com de tots aquells fenòmens que son el contrari de la generació i la bondat. El contrari de la generació i la bondat és la degeneració i tota mena de violència.

En aquest context de terrorisme, d’insolidaritat, de populisme, d’insensibilitat, només queda reivindicar la bondat com antídot?

Quan vaig pensar si utilitzar la paraula bondat o no, tenia els meus dubtes. Segons com es fa, de seguida això sembla un discurs moralista, “bonista”, emmelat, i no era pas el que pretenia. Ara bé, és veritat que la paraula bondat i, sobretot, allò que indica, és l’expressió més majúscula de l’humà. L’expressió més magnífica del que significa ser humà. I, per tant, vaig decidir utilitzar-la, evitant aquest to moralista. No tinc cap dubte que la clau d’un món més humà està en la bondat, la generositat i la fraternitat.

La paraula bondat i, sobretot, allò que indica, és l’expressió més majúscula de l’humà. L’expressió més magnífica del que significa ser humà

Aquesta seria la tríada per a un món millor?

De fet, és el nucli. En un dels capítols –el que té la dimensió més política–, ja dic que dels ideals de la Revolució Francesa el més fondo és el de fraternitat. Normalment se subratlla –i es fa bé– l’ideal de la llibertat i el de la igualtat, que són les dues cares de la mateixa moneda, però el motor, allò que fa que les persones s’esforcin o fins i tot s’arribin a sacrificar per aquests ideals de la llibertat i la igualtat, és la fraternitat. Per tant, si jo hagués d’indicar una mena d’arrel última d’allò que fa un món més humà i un nosaltres també més humans, indicaria aquestes tres paraules –bondat, generositat, fraternitat– equivalents.

De fet, defensa que la bondat és revolucionària, però no l’envoltes de grans lemes o grans idees

De fet, si la bondat fos producte de paraules abstractes o paraules majúscules ja no tindria la força que té. La bondat és quelcom que es genera de forma espontània, que s’expressa de forma franca i per tant, més que discursejar massa, o bé agafo referents de la vida o bé agafo figures literàries. La figura literària té l’avantatge que és com la vida mateixa.

Al llibre apunta que els intel·lectuals han deixat de banda el misteri. Per quina raó hem deixat de banda el transcendent?

En primer lloc, aquí hi havia la dificultat de trobar la millor paraula per parlar d’això. Finalment vaig decidir que podia parlar de misteri perquè no n’hi ha gaires d’alternatives. Potser secret o potser les escletxes de la vida o les escletxes del món, però al final, com que hi ha autors com Walter Benjamin o Gabriel Marcel que reivindiquen la paraula misteri, vaig decidir usar-la jo. Vivim en una societat que pressuposa una mena de transparència. El que hi ha en la ideologia cientificista és una hipòtesi de la transparència de tot plegat. S’estudia el que sigui: la matèria, la vida, l’ésser humà, i es juga amb el pressupòsit que això, al capdavall, és transparent, es pot explicar. En un horitzó hipotètic, tot s’explicitaria, tot s’explicaria. Explicitar i explicar és el mateix. En aquest sentit, la ideologia cientificista fa que entenguem que tot és explicitable i, per tant, potencialment transparent. L’experiència de la vida mostra que això no és així. Que hi ha alguna cosa en nosaltres mateixos, en la nostra experiència, en l’experiència del tu i en l’experiència del món, que no és explicitable. Per això, des de sempre, es parla del misteri de la vida, del misteri de l’altre o del misteri del món. Aquí hi ha una saviesa que no s’hauria de donar per “finiquitada” o caduca. Hi ha una saviesa que consisteix en adonar-se que hi ha una fondària de la vida que és inexplicitable.

Hi ha alguna cosa en nosaltres mateixos, en la nostra experiència, en l’experiència del tu i en l’experiència del món, que no és explicitable

Si tot es pogués explicar, esquematitzar o resumir en una fórmula, on quedaria la filosofia, el pensament o allò que ens fa humans?

Probablement no hi tindria lloc, però com que aquesta no és la situació i, a més, aquesta perfecta explicitació de tot plegat –que s’assembla una mica a la paradisíaca en un altre sentit – és inimaginable. L’humà té com a experiències fonamentals, experiències inexplicitables. Un mateix no s’arriba a comprendre a un mateix mai perquè és alguna cosa que no és només vida biològica, sinó quelcom que s’escapa. Per això abans parlava d’escletxa que et porta a una alteritat. Alteritat és un dels pocs conceptes tècnics que utilitzo, perquè la filosofia contemporània l’ha forjat i l’ha utilitzat força per dir alguna cosa com misteri. Hi ha filòsofs que parlen d’alteritat quan abans s’havia parlat de misteri.

Un mateix no s’arriba a comprendre a un mateix mai perquè és alguna cosa que no és només vida biològica, sinó quelcom que s’escapa

Josep Maria Esquirol/ACN

Josep Maria Esquirol/ACN

Un altre dels conceptes interessants quan parla de la fondària de la senzillesa i el rebuig a aquesta senzillesa, que seria com una mena d’elitisme intel·lectual...

Més que elitisme, que també, crec que hi ha sobretot una fascinació i una proliferació de llenguatge tècnic o aparentment tècnic en les disciplines humanístiques o socials. És a dir, comences a veure el que es publica en revistes de sociologia, ciència política, filosofia, pedagogia, etc. i gairebé no hi ha articles on es parli d’una manera normal. Tinc els meus dubtes que no hi hagi coses molt importants que no es puguin dir en un llenguatge normal i que això es justifiqui dient que és ciència. I,  per tant, reivindico la senzillesa que només el llenguatge normal pot expressar i que el llenguatge aparentment científic no pot fer.

I aquesta mena de pedanteria científica aplicada a les ciències humanes, a què es deu?

Un dels factors, potser no l’únic, és que s’ha traspassat el model de les ciències experimentals o empíriques al que s’anomena l’àmbit de les ciències humanes o socials. Dubto molt seriosament que hagi estat una bona aventura i que aquesta proliferació del cientifisme en els àmbits humanístics no porti, precisament, a la desaparició de l’humà.

De fet, al llibre parla de decadència cultural.

Aquesta cultura cientificista en l’àmbit de les ciències humanes i socials incapaç de posar atenció en les coses senzilles i d’alguna manera meravellar-se de les coses senzilles, és terriblement pobre i tendeix a elaborar conceptualment discursos molt abstractes que acaben sent molt verborreics.

La cultura cientificista en l’àmbit de les ciències humanes i socials incapaç de posar atenció en les coses senzilles i d’alguna manera meravellar-se de les coses senzilles, és terriblement pobre

Una altra imatge que és pròpia del llibre és el replec del sentir, que afirma que és l’essència de la vida humana

Faig una distinció entre la condició humana i la vida humana. Per parlar de la condició humana faig servir imatges com la intempèrie, els afores o el desert. En canvi, per parlar de l’essència de la vida humana empro l’expressió el replec del sentir. Parlo de la sensibilitat en un sentit una mica auster, sense sensibleria. Sensibilitat és sinònim de passivitat, de capacitat de rebre, de capacitat de ser afectat. Miro de fer una reflexió on l’essència de l’humà consistiria en la sensibilitat. I per evitar lectures superficials forjo aquesta imatge del replec del sentir o replec de la sensibilitat. La idea seria que en els humans la funció de la sensibilitat ha crescut de tal manera que s’ha plegat sobre si mateixa i ha donat peu a un gruix inèdit. Per això parlo d’aquesta sensibilitat que va de la pell fins al cor, simplement al·ludir el gruix de la sensibilitat, l’enorme capacitat d’afectar-nos. Fins i tot es podria definir l’humà com el commogut. És a dir, l’afectat o el tocat.

Parla, a més, del desig vinculat a la idea de generació

Justament, aquí el fil conductor de la generació em donava una pista per distingir el desig de la necessitat. La necessitat és una mena de buit que tu tens com a ésser viu. Per exemple, en menjar omples el buit de l’estómac. En canvi el desig és una altra paraula –anhel, passió també serien equivalents– que no té a veure amb una necessitat que s’omple sinó que es genera. Nosaltres som generadors de desig i aquesta generació de desig és una expressió de la vida. És perquè estem commoguts o afectats per alguna cosa que despleguem aquest moviment. Per exemple, la música que t’afecta tan profundament que desplegues una mena de passió per escoltar-ne més. Per tant, la passió cap a quelcom és deguda a l’afectació que hi ha hagut prèviament d’allò.

Nosaltres som generadors de desig i aquesta generació de desig és una expressió de la vida. És perquè estem commoguts o afectats per alguna cosa que despleguem aquest moviment.

Als afores, l’única manera d’aconseguir la recerca de la felicitat és la generositat?

Habitualment s’entén per felicitat un estat o estadi on hom arribaria i s’hi podria quedar per sempre. La felicitat entesa com a estadi de plenitud, altra vegada la idea de paradís. Aquesta concepció de la felicitat és frustradora, perquè nosaltres, sortosament, estem als afores del paradís. Per tant, quina alternativa hi ha? Vincular la felicitat a l’itinerari, a l’acció, al que fem. I això canvia molt, perquè en l’esforç hi pot haver felicitat, malgrat hi pugui haver pena, tristor, però articulats aquests sentiments amb moments de goig o alegria. Simplement perquè vas bé, perquè hi ha un horitzó que guia el teu actuar. I, només per això, sentir que hi ha un sentit en allò que estàs fent, és joiós, és agradable. Per tant, és un sentit més auster de la felicitat.

La felicitat entesa com a estadi de plenitud és frustradora, perquè nosaltres, sortosament, estem als afores del paradís.

El llibre no és religiós ni doctrinari, però hi ha elements de la tradició cristiana. Com es poden articular en una societat cada vegada més secularitzada?

Conformen les nostres arrels culturals i bona part de la nostra manera de pensar. Hi ha símbols –i els símbols són sempre una oportunitat per treure suc. Paul Ricoeur deia que el símbol fa pensar. I si tu tens símbols de la tradició bíblica o grega, que estan als nostres orígens, pots utilitzar-los o no. No utilitzar-los és una llàstima, perquè estàs deixant de banda un aliment per al pensament enormement preciós. Crec que s’ha de fer una reinvidicació de la tradició, però no en un sentit de conservació, sinó en allò que et permet tornar a pensar.

Tampoc és un llibre polític, però de quina manera es pot aplicar la bondat en una situació tan tensa com al que vivim

Jo crec que la projecció per comprendre la situació contemporània que estem vivint nosaltres ara té molt a veure amb que l’experiència de bondat és una experiència de fraternitat. I què significa fraternitat? Entendre molt clarament que tots nosaltres estem en la mateixa horitzontalitat, que no hi ha ningú que estigui més amunt o més avall que nosaltres i que tota mirada amunt o avall és una mirada inadequada. Les mirades entre les persones, en el millor dels casos i si no hi ha degeneració, són mirades de costat a costat. I nosaltres veiem molt sovint, en molts registres, gent que es creu per damunt dels altres en motiu d’una idea, d’una responsabilitat, d’un càrrec o d’una posició. Aquest creure’s per damunt dels altres ja és una degeneració.

Davant la crisi polític que vivim cal entendre molt clarament que tots nosaltres estem en la mateixa horitzontalitat, que no hi ha ningú que estigui més amunt o més avall que nosaltres i que tota mirada amunt o avall és una mirada inadequada