L’escut del Parlament, és a dir, l’escut de la Generalitat de Catalunya que hi ha actualment a la façana principal del palau del Parlament al parc de la Ciutadella és un perfecte exemple per explicar el que, en català, s’entén per un nyap. Un formidable nyap. L’antic arsenal del complex militar dissenyat per Joris Prosper Van Verboom comptava amb l’infaust escut d’Espanya de temps de Felip V, la marca del destructor de Barcelona el 1714 que, naturalment, en algun moment, havia de ser substituïda en aquesta cara principal de la seu de la democràcia catalana. L’escut no procedia, pel que se sap, d’aquell període de la història, era molt posterior. Havia estat instal·lat en 1889, durant l’època llagotera en què l’Ajuntament de Barcelona va voler construir un palau reial a Barcelona i no va trobar una iniciativa més servil ni menys barcelonina que enaltir les armes borbòniques per saludar la regència de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, durant la minoria d’edat d’Alfons XIII.

Aquesta anomalia va intentar esmenar-se durant les obres que, en 1932, durant el període de la presidència de Francesc Macià, van reformar l’edifici per encabir-hi la seu del primer parlament contemporani de la nació. Erròniament, ja aleshores, es va decidir sobreposar només un indeterminat escut de Catalunya, amb el senyal de les quatre barres, de manera que podríem qualificar de provisional perquè era parcial i no amagava ni el timbre ni els suports heràldics del conjunt escultòric. Una solució errònia que va repetir-se el 2012, durant la Diada Nacional, quan el president Artur Mas va voler repetir l’operació de parcial amagatall, que és la podem veure avui, per a estupefacció de tothom. Si mantenir l’escut de Felip V a la seu de la sobirania popular era una mala opció, encara és pitjor la falsa solució, de voler fer les coses a mitges, una solució molt catalana, per altra banda. Avui tenim un despropòsit. El senyal oficial de la Generalitat de Catalunya, l’emblema republicà dissenyat pel gran Josep Obiols, que està emmarcat, a cadascun dels quatre angles amb fulles de llorer, com correspon, i tot al voltant, elements que el contradiuen i el qüestionen.  

El venerable senyal de la Generalitat avui està transvestit com Ocaña, amb un ornament indesitjable que, es vulgui o no es vulgui, forma part de l’escut que s’exhibeix. Porta, ni més ni menys, aguantin-se el riure, una corona imperial —que es contradiu amb l’heràldica republicana del senyal de la Generalitat— i, a més, duu penjats dos collars, dues condecoracions que representen inequívocament les monarquies espanyoles i francesa. Són les ordes del Toisó d’Or —que passa del Casal dels Àustries als Borbons espanyols— i l’orde de l’Esperit Sant, un orde específic i privatiu de la monarquia francesa. Tan és així que avui només l’utilitzen els legitimistes francesos, és a dir, els partidaris de convertir França en una monarquia absoluta. Per últim, tot i que els ferotges lleons heràldics no són la millor companyia imaginable per al senyal de Generalitat, tampoc no fan gaire mal, no són el pitjor. El que és del tot inacceptable és el conjunt de banderes victorioses i de canons de l’artilleria de guerra que l’emmarquen. Un autèntic desastre.

Jordi Galves
L'enamorada llança

Sant Pau del Camp

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Entusiasta de la Yource

Jordi Galves