L'any 2003 vaig entrevistar telemàticament Erik Truffaz amb motiu de la seva actuació al 22è Festival de Jazz de Terrassa i de la meva col·laboració amb un mitjà local que em va demanar fer els concerts més rellevants d'aquella edició.

Va ser una entrevista telemàtica a una adreça de correu electrònic que em van facilitar des de l'organització del festival egarenc i que anava directa al trompetista. Per aquells anys existien companyies de telefonia i internet, anomenades Menta i Terra. Vaig preparar unes deu preguntes sobre la seva música, la forma de tocar i què faria a Terrassa, què tenia pensat, què coneixia de la ciutat. La seva resposta, que la recordo perfectament encara ara, va ser: descansar i beure orxata. Fet curiós, ja que Terrassa no és una gran ciutat reconeguda per la seva orxata, però curiosament sota de casa on vivia llavors hi havia una orxateria. Serien els algorismes del 2003?

Vaig descobrir el trompetista suís gràcies a aquell concert i també a la revista Jazz Magazine. Truffaz era un autèntic desconegut a Catalunya, no hi havia actuat mai i molt pocs tenien referències. Vaig posar-me en contacte amb la revista francesa i em van enviar fotocopiats un parell d'articles que tenien editats i que em van ajudar a situar el que deia la crítica europea d'en Truffaz.

Erik Truffaz Joel Codina

El músic suïs establert a França no ha tornat a Terrassa, però sí que ho ha fet a Girona i Barcelona. A l’Auditori barcelonès hi va actuar un 12 de febrer del 2012, amb la formació següent: Marcello Giuliani al baix, Marc Erbatta a la bateria i Benoit Corboz al fender Rhodes, Hammond i piano. La segona vegada dins del Mas i Mas Festival, un 9 d'agost del 2013, aquest cop repetint Giuliani i Corboz, però amb la novetat del baterista Maxance Sibille. A Girona hi va caure per primer cop el 2002, per tornar-hi el 2013 amb la mateixa formació que la primera del 2012 a Barcelona.

La darrera visita de l’eclèctic trompetista ha estat aquest passat mes de febrer, a la Sala La Nau i amb el segell Tombolo com a promotor de l'esdeveniment. Truffaz va arribar a Barcelona amb seixanta anys, procedent de la Sala Clamores de Madrid i acompanyat dels que s'han convertit en els seus fidels escuders: Benoit Corboz als teclats i Marcello Giuliani al baix; aquest cop a la bateria hi destacava el jove de vint-i-nou anys, productor i compositor suís, Arthur Hnatek.

Erik Truffazz Quartet va desgranar per espai d'una hora i mitja de concert el seu darrer treball Lune Rouge, fent ostensible gala de la seva musicalitat, el trompetista va oferir una linealitat constant durant tot el concert, sense cap mena d'excentricitat ni d'estripada. La proposta actual —almenys la viscuda a Barcelona— va ser d'aquelles que en moments no tens molt clar si estàs escoltant el concert a casa o hi ets de cos present, ja que el so, la netedat, la conjunció i el bon fer de tota la inventariada màquina que el músic suís transporta a l'escenari es fa digne del funcionament d'un rellotge suís.

Erik Truffaz Joel Codina

Recordo anys enrere un Truffaz més arriscat, mestís. A la Sala La Nau, aquest cop, va explotar més la vessant laboratori investigatiu, oferint sons nets i fusionats amb el món més Nu Jazz, Acid i Chill Out, aplicant un relat suau, delicat, creixent en moments però sempre amb un molt bon desenvolupament, com va ser el cas de Cicle by Cicle o Lune Rouge.

La musicalitat i sobretot el seu so segueixen sent un segell indescriptiblement Truffaz, reconegut inclús amb sordina i sense. Anys enrere era catalogat com el Miles Davis blanc. No per la seva forma de tocar, sinó per aquest so que extreu de la trompeta. Aquesta qualitat segueix intacta als seus seixanta anys, conjugador dels espais, líder nat de la formació, donant ordres i dirigint mà alçada les introduccions a les repeticions o als salts imprevistos... dirigint també amb la mirada, amb un moviment d'ulls esquerra, dreta, amunt o avall indicava l'allargament o els finals més estimats al moment.

Nostàlgia va ser una de les peces on s’hi van reflectir més les indicacions del músic suís, on la multitud de canvis i registres en uns cinc minuts transmetia el gran rodatge que experimenta aquest quartet, amb les aportacions de cada músic. S’hi podia viure el gran espectre que recorre l'aposta d'aquest eclèctic músic, catalogat com electró, músic world, jazz, però que senzillament el que fa no és gaire etiquetable per una raó: viatja per propostes amb etiqueta i per moltes d’altres que encara no ho estan. 

La potència de la seva veu a la trompeta, la contundència fina, la contradicció, el plor amable, la subtilesa dels detalls, els acords més clàssics, tot arriba quan just sembla que Miles Davis estigui inventant Bitches Brew. I seguim: les casi estripades que semblava que arribaven i no arribaven mai, el clàssic, el nou, l'inventat, tot per l'encanonada embocadura de la trompeta d'en Truffaz. Tot encoratjat i protegit per les tecles de Corboiz i el baix de Giuliani, que no solament actuen com a cotó fluix o accelerador de l'art del suís, sinó que conjuguen i multipliquen la musicalitat a extrems divinitzats.

Sense exagerar, un, a estones, si aturava bé l'orella i obria el cervell, passejava pels camps de Versalles, mendicava pels carrers austríacs tot plorant Mozart, reia pels zocos de Rhiat i trepitjava la pols del Caire. Erik Truffaz i el seu quartet és i són això, potser més aposentats, potser menys imponents de primeres, però tremendament creatius, oberts, desperts, senzills, posant les coses a cada lloc. Allà on toquen, allà on no hi són, però que sembla que tota la vida han estat així: llibertaris, creadors, nobles, arriscats.

Erik Truffaz Joel Codina

D'entre tot el recorregut musical que Truffaz i el seu quartet van desplegar a Barcelona, Five on the Floor va ser una de les millors trobades de la nit: candescent, de ritmes marcats, amb volatilitat de recursos i amb el timbre i so que tant agrada del trompetista suís. Una peça en constant crescendo que va donar peu i recorregut al lluïment dels seus escuders i va deixar un cop més, un any més, el segell Truffaz a la ciutat comtal.

Gràcies, La Nau i Tombolo, per no deixar que passi gaire temps sense que els afeccionats a la musicalitat gaudim d'aquest músic i del seu quartet. Gràcies per creure-hi i per omplir una sala que va quedar petita davant la visita del músic suís.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat