Qui coneix Londres sap perquè hom pot dir que és una ciutat feta de viles. Viles grans -si vols- ajuntades per una avinguda, separades per un canvi de colors, olors o elements primaris. Les estètiques es toquen sense dissoldre's i les relliga aquest noble esperit britànic que fa dels hiverns i façanes una textura que descansa confortablement a la retina de l'espectador. Londres és un fascinant teatre decadent: saber que aquests edificis mig cauen per dins és el principi del romanticisme anacrònic que porta el bon nom d'Anglaterra

Londres és un fascinant teatre decadent: saber que aquests edificis mig cauen per dins és el principi del romanticisme anacrònic que porta el bon nom d'Anglaterra

La meva vila es diu Kensington, i concretament es diu South Kensington. Si comencem a l'alçada de Cromwell Road, prop del Museu d'Història Natural, i passem per l'estació de metro fent la volta a una plaça de botigues de gelats, gofres i cafès, i baixem direcció King's Road, ni el més il·lús entre els mortals es deixaria pensar que és al centre d'una urbs metropolitana on hi habita la monarquia que fou un dia més poderosa que el diner. Carícies són els pubs i les botigues de flors i camps de futbol per a nens que decoren les voreres; també les esglésies, que el temps no ha gosat tocar per aquest gust sublim de l'arquitectura indiferent a l’homenatge. Estem caminant cap a Tite Street.

"To know nothing about their great men is one of the necessary elements of English education", digué Oscar Wilde a la seva conferència de Nova York, el 1882, The English Renaissance of Art -un d'aquells texts que tornen. En l'exaltació de Keats, Swinburne, William Morris o Ruskin, Wilde feu renéixer els pilars que portarien l'art modern a insistir en noves formes d'il·luminar la consciència. Damien Hirst no sap el que li deu a aquella conferència, però Wilde sabia que un dia hi hauria un Damien Hirst a Londres o un Warhol a Nova York. Jo mateix he enviat aquest text moltes vegades a gent molt diferent, en situacions que res tenen aparentment en comú, perquè no sóc amic de les circumstàncies, i no ser-ho és l'única manera d'afirmar veritablement la vida. Així és com un hauria de mirar sempre tot el que fa Oscar Wilde, assumint el doble mirall dins/fora amb l'afegit poètic de que a ell, si un surt a buscar-lo, l'acaba trobant sempre. El joc revela els buits de les jerarquies.

Però no és necessari córrer. Som al Londres de Chelsea, de la noblesa londinenca de la reina Victòria. Les cases adossades -els townhalls replicats a Manhattan amb ni rastre de “nouriquisme”- són edificis alineats de tres o quatre plantes coronats per una xemeneia que ja no treu mai fum. Per arribar al 16 de Tite Street -avui, el 34- caminem per carrers de simples impressions benestants, oberts a petits parcs privats, baixant cap al Tàmesi, saludant educadament els treballadors que arreglen ara una finestra, ara un sostre d'alguna casa de color vermellós. En arribar-hi, un veurà les lletres blanques sobre fons blau cel que adorna la façana amb les paraules "OSCAR WILDE" i els ulls, sense poder fer-hi gaire, es giren a l'instant cap a l'altra banda del carrer, on un ocell rapinyaire que pren la forma de lletgíssim edifici marronós, observa en absoluta quietud. És el Convent de Sant Wilfrid, una tètrica residència per als avis de Chelsea. És l'epigrama pòstum. Tanquem els ulls.

Astora llavors imaginar de cop una carrossa conduïda per un senyor que vesteix un barret més gran que el porticó i deixar caure mentalment la nit; veure-hi arribar el Marquès de Queensberry protegit per una negra gavardina senyorial, posar peu a terra i picar a la porta. Veure-hi llavors un majordom obrint aquella porta, i l'escena que segueix poc després: Oscar Wilde empenyent l'intrús via fora enmig de xiscles i retrets, i la cèlebre frase: "No sé què són les normes de Queensberry, però la norma d'Oscar Wilde és disparar a la primera." La porta es tanca als nassos, el pare de Lord Alfred torna a la carrossa, que surt esperitada en un cop de fúria. Wilde es refugia en un despatx senyorial però bohemi, abraonant-se sobre un got d’Scotch. Pocs dies després rebrà la nota del marquès, l'únic repte d'Anglaterra al que no sabrà respondre.

Veure-hi llavors un majordom obrint aquella porta, i l'escena que segueix poc després: Oscar Wilde empenyent l'intrús via fora enmig de xiscles i retrets, i la cèlebre frase: "No sé què són les normes de Queensberry, però la norma d'Oscar Wilde és disparar a la primera.

Obrim els ulls de nou. No és gaire digne sinó del misteri construir una vida per a l'art, i un art per a la vida, una de els obres més subtils del segle XIX, i acabar-la injustament traint en l'inert cos a cos amb el Poder. Sense metàfores, sense ironia, sense inconscient per delectar, sense compàs atemporal. El 16 de Tite Street és un indret de pelegrinatge i el peregrí troba el llegat final del dia en què l'Oscar decidí respondre als estralls de les seves obres amb els tribunals. "A Oscar Wilde, posador sodomita". Un simple prefaci havia escombrat la crítica victoriana, però al marquès el va dur a la cort de la reina. Només cal un simple joc de paraules, un article, una il·lustració, una frase, una sublimació quan la família reial va d'estrena als teatres de Westminster i riu amb tu sense saber que riu d'ella. El lletgíssim convent i la casa del geni de l'esteticisme es miren: el buit només el salva la Balada de Reading. "Per què ho va fer?" -va dir el poeta William Ernest Henley-: "vaig dir als meus nois que l’ataquessin, però hauríem lluitat sota la seva bandera."

En el camí de tornada, la ciutat recull les seves distàncies repartides en dreceres sublims i finíssimes. No hi ha llocs de paràlisi, no hi ha buits omplerts avorridament amb tristos arbres d'afegit. La por és distància i Londres, un pou de màrtirs poetitzant. Però no hi ha martiri enlloc, sinó un càlid examen de continuïtat. L'únic propòsit possible i desitjable de l'artista és continuar-ho sent, no "desesdevenir"; l'única maledicció és deixar de ser-ho. Aquest pensament també és un deute amb l'Oscar. Passegem al cor d'una noblesa on tots els màrtirs van caure dempeus. Ningú esborra, i ningú ho pretén ja, la formidable resposta de Wilde a l'advocat del Marquès de Queensberry, en judici oral:

- Puc considerar llavors que no penseu que "El Sacerdot i l'Acòlit" fos immoral? 

- Era pitjor que immoral: estava mal escrit.