L'actor Pere Arquillué i Cortadella (Terrassa, 1967) és un rostre habitual dels escenaris, les sèries de televisió i el cinema de casa nostra, però fins avui no s'havia decidit a fer el pas de dirigir una obra de teatre. Ho ha fet amb Audiència i Vernissatge, dos textos de l'intel·lectual dissident Václav Havel, president de Txecoslovàquia (1989-1992) i la República Txeca (1993-2003), que es pot veure actualment a la Sala Villarroel dins la programació del Festival Grec 2018. Hem parlat amb ell de la seva experiència a la direcció, d'aquesta obra, el seu bon moment professional i de la seva visió del teatre.

Pere Arquillue actor Sergi Alcàzar 17

Volia començar parlant d'aquest pas a la direcció que, com va dir a la roda de premsa, està relacionat amb el fet que acaba de fer cinquanta anys...

La gent s'ho va prendre al peu de la lletra, però realment hi ha una motxilla molt carregada, vaig començar molt jove, i em venia de gust fer el pas a l'altre costat. Volia fer una garbellada i triar el gra de la palla, buscar noves sensacions i vaig trobar que era el moment idoni de passar a l'altre costat de l'escenari. Amb tot el respecte, tot el rigor, tota la humilitat i tota la distància. Era el moment de fer-ho i com que els astres es van ajuntar va ser com una mena de casualitat que ho ha fet possible.

L'havia temptat aquesta possibilitat abans?

De molt jove havia dirigit al meu poble, al teatre amateur, i he fet alguna direcció d'un recital de poesia, però el que és un espectacle teatral entès com a tal, mai no m'ho havia plantejat. Els anys, però, et van portant a tenir una complicitat amb els directors -el país és petit, som els que som-, i acabes coneixent tothom, amb el fet que em demanaven altres tipus de col·laboracions: ajudar a arreglar textos, implicar-me en posades en escena, etc. Això va fer que s'anés despertant en mi aquesta possibilitat. També vaig posar-me en la producció, per fer el que volia i no dependre de ningú més, i això et permet estar entre els actors i el director -i l'autor, els dramaturgs, els traductors, algunes vegades- i d'una manera natural ha arribat aquest fet.

Què ha après canviant de costat?

Estic tant dins el procés que no t'ho sabria dir encara. El que puc dir ja és que m'ho he passat molt bé. Ens ho hem passat molt bé. No em considero un director d'ofici, això és el primer que faig, i això era condició sine qua non. Per això em vaig buscar un equip molt còmplice, amb qui som amics de fa molts anys, i això ja implicava començar a treballar sense moltes fases prèvies de pedagogia. Amb els tres actors, Joan Carreras, Josep Julien i Rosa Gàmiz, ens coneixem molt, tot i que amb algun feia temps que no treballàvem. Tot plegat m'ha obligat a documentar el procés teatral des d'un altre punt de vista. M'ha fet revisar anotacions que tenia, m'ha ajudat a refrescar coses que jo tenia escrites i jo mateix ni sabia i m'ha obligat a documentar el procés teatral d'una altra manera. A més, dirigir m'ha permès provar inquietuds que jo tenia com a actor, fent-los servir a ells com a conillets d'índies.

Havia llegit Havel de jove?

Havia llegit Audiència i Vernissatge de jove, sí, però llegir Havel és una cosa una mica més complexa. Jo tenia 20 i pocs anys quan les vaig llegir i les vaig recuperar arran d'una lectura que dirigeix en Jordi Casampere, amb en Joan Carreras i amb mi, de la tercera peça d'aquesta trilogia, La protesta. Es tracta del mateix personatge, Vanek, però, així com a la primera es contraposa a la classe treballadora i a la segona a la classe mitjana-burgesa, aquí està enfrontat a un home de la seva condició, un intel·lectual. De tota manera, La protesta no es fa mai amb les altres dues, perquè l'estil és molt diferent, el llenguatge és molt més alt, hi ha molta més ideologia i menys humor. No descartem fer-la un dia en forma de lectura.

...

Va ser arran d'aquest fet, i que a mi sempre m'ha agradat la història del teatre i llegir teatre, teoria, etc., que una tarda em van caure a les mans Audiència i Vernissatge i m'ho vaig passar tan bé que va ser com una petita revelació, un moment en què entens molt bé l'obra, i tenia moltes ganes de compartir aquell moment que passes imaginant, passant pel llenguatge, l'humor i els personatges de Havel. 

Com va ser la lectura amb aquests anys de diferència entre la primera lectura i aquesta segona?

És evident que no és la mateixa amb més de vint anys de diferència. Segurament llavors, a finals dels 80, em deurien semblar més enrevessades, més fosques, i no li deuria veure tan aquesta vessant més crítica o de teatre de l'absurd. Recordo que quan era jove tenia rampells de passió, ara faig digestions més lentes, més pausades, més reposades, però segur que de llavors en va quedar alguna cosa.

Una tarda em van caure a les mans Audiència Vernissatge i m'ho vaig passar tan bé que va ser com una petita revelació, un moment en què entens molt bé l'obra

Un dels temes de l'obra és la fermesa de Vanek en no renunciar als seus principis. A la llum de la situació actual com podem aproximar-nos a l'obra?

El moment és molt semblant a quan les escriu l'any 1975. Paral·lel, no igual. Allà es lluitava contra unes coses i aquí es lluita contra unes altres, però Havel va més enllà del context concret per convertir les seves obres en universals. Hi ha aquesta frase seva de "viure en la veritat" que es pot aplicar en diferents contextos, com les relacions humanes. Hi ha un rerefons polític i social molt important, però, alhora, parla de l'empatia, de la incomunicació, de la relació amb els altres, de posar-se en la pell de l'altre... I el que les fa interessants és això, justament, que parlen de l'home i que, no només fa preguntes, sinó que dona pistes sobre possibles solucions. Sense ser moralista en cap moment, planteja, per exemple, conceptes tan importants com la coherència amb un mateix.

No es pot dir que siguin obres polítiques en el sentit més ideològic, doctrinari o planfetari del terme, oi?

Almenys no les hem llegit per aquí, sinó que ho hem fet a través d'un Vanek que vol ser coherent amb ell mateix, i el que això implica en les relacions amb els altres.

La gent riu durant l'espectacle. Potser només amb el teatre de l'absurd es pot arribar a explicar el que és realment absurd?

Havel utilitza molt el recurs de l'humor per agafar una certa distància i clarificar aquesta crítica social que hi ha al darrera. De situacions absurdes n'hi ha moltes i al teatre de l'absurd s'expliquen d'una determinada manera, però més és important el com que no pas el què, que hi ha d'altres formes teatrals que l'expliquen. De fet, el teatre de l'absurd retrata la mesquinesa, la mediocritat que a vegades tenim tots d'una manera molt clara, molt diàfana, molt transparent, molt natural, molt directe.

Que les obres de Havel fossin prohibides, que la censura es tenallés contra ell, que fos reprimit per solidaritzar-se amb el grup The Plastic People of the Universe i condemnat per sedició arran de la Carta 77 fa que ara ens ho mirem d'una manera diferent de com ens ho hauríem mirat fa uns anys...

Tot el que ha passat en aquest país els darres mesos no havia passat quan vaig decidir muntar aquestes obres. De fet, ja s'havien d'haver fet pel Grec de l'any passat però no es van fer per motius diversos. Quan Havel escriu aquestes dues obres ja estava censurat i no es podien publicar o representar, i, per tant, van ser escrites a raig per llegir-les entre amics i hem intentat mantenir aquest esperit. Després, aquestes obres es van convertir en un referent, van crear llenguatge dins de Praga i es gravaven en cassetes que es passaven d'estrangis. Però, la llavor és escriure pels amics i això per mi era molt important: calia que fos una cosa molt íntima, molt fresca, molt en primer grau, apostant pel joc teatral.

De tota manera, fa 50 anys de la Primavera de Praga i 70 de la Declaració Universal dels Drets Humans...

Són coses que no tenia previstes i que sembla que siguin obra dels astres. Vivim en un món on tot passa molt de pressa i poques coses deixen petjada i s'aguanten gaires anys. Les dramaturgies modernes piquen molt fort però s'apaguen de seguida, i Havel, que mor el 2011, no fa gaires anys, és un personatge sobre el qual havia caigut un cert oblit i calia recuperar la mirada que ell tenia sobre l'home i sobre Europa.

El podem prendre com un referent en una època amb tan pocs referents?

Com a referent és un home que val molt la pena tenir en compte. I des del punt de vista literari, també, malgrat que la seva carrera política li va truncar una mica aquesta vessant. Ell no volia ser polític, però la vida li va portar. La seva obra teatral no és molt extensa, però fragmentada a estrevades per la cosa política que sempre el va estirar.

Vanek és un personatge ferm i coherent sense voler ser un màrtir ni imposar res.

És una figura que retrata molt bé Havel com a tal. És un alter ego bastant fidel a ell. El que hem anat llegint i trobat sobre aquest filòsof, pensador, dramaturg i polític -i no sé si per aquest ordre- ens acosta molt a com ens retrata a Vanek. Era d'escoltar molt -i això ja aniria bé avui en dia-, de no imposar res, empàtic, que defensava sempre el diàleg per solucionar les coses i que, quan prenia una decisió, la defensava d'una manera ferma, que no vol dir agressiva ni contundent, sinó assumint totes les conseqüències. Era, per tant, un home responsable, en el sentit que es feia càrrec dels encerts i els errors de la seva pròpia vida. Per això hi ha tants irresponsables, perquè sembla que ningú vol respondre a certes coses de la seva vida.

Vernissatge, els amics volen que Vanek s'assembli a ells, que faci com ells, per viure millor...

Aquí hi ha un retrat doble: el consumisme i el materialisme que Havel ja s'ensuma i que encara no estava a l'alçada actual, però sí que comença a ser molt important, i com aquesta vacuïtat de la manera de viure de la parella d'amics -que podem intuir que són afins a una determinada política imperant en aquell moment-, aquest esnobisme, és l'eina que utilitzen per intentar canviar Vanek, i que deixi de trobar-se amb aquells dissidents i, tal com diu textualment l'obra, córrer davant les porres. 

El teatre de l'absurd retrata la mesquinesa, la mediocritat que a vegades tenim tots d'una manera molt clara, molt diàfana, molt transparent, molt natural, molt directe

Pere Arquillue actor Sergi Alcàzar 12

Els actors estan especialment ben triats. Josep Julien i Rosa Gàmiz donen molt bé el to còmic i histriònic del personatge, sense caure en la paròdia o la caricatura...

És complicat el que els demano, perquè fa temps que no es veu un tipus de teatre així darrerament, en peces de teatre de text i de l'exigència d'aquestes obres. Déu n'hi com en són de valents, en aquest sentit, per volar o estar quatre cinc o dits sobre l'escenari, perquè es vegi la màgia del teatre, i, alhora, continuar tocant de peus a terra. Darrerament estem portant el teatre massa arran de terra.

A la roda de premsa de l'obra vas criticar aquesta tendència teatral...

No ho critico, prou feina tenim a fer coses i respecto totes les formes de fer, només faltaria!

Però vostè opta per un teatre que s'elevi

Sempre, i no només amb aquestes peces. Si agafo un Tennessee Williams faré que s'alcin quatre o cinc dits de terra, perquè penso que hem de fer volar el món de la imaginació, de la poesia, de la màgia, dels sentiments...

Per contra, al costat d'aquests personatges còmics, Vanek és tot raó, flegma, calma, estoïcisme...

Però, també s'enfada i pateix, i al final de la segona obra ja no sap si ho està passant de debò. Però, inclús l'empatia o l'estoïcisme de Vanek estan aixecades de terra, segur.

Continuarà dirigint?

El meu ofici no és aquest, tot i que m'ho he passat molt bé. Ni descarto ni dic que sí o que no. Si ho torno a fer, serà passant-ho bé, amb coses que tingui ganes d'aixecar jo i sense terminis. Prou feina tinc, gràcies a Déu, amb la feina d'actor!

Acaba de fer Art, té mono d'actuar?

No, home! He acabat Art, vaig fer Primer amor de Samuel Beckett a Madrid, vinc de fer Blasted de la Sarah Kane al Nacional, ha estat un any duríssim i va molt bé parar una mica. Però, ja he començat a assajar Àngels a Amèrica, que dirigirà David Selvas al Teatre Lliure

De fet, vostè ja havia participat al muntatge de 1996.

Llavors hi vaig fer el paper de Louis Ironson i ara faig el de Roy Cohn. A més, muntem les dues parts que ja tocava en una ciutat com aquesta i un país com el nostre.

Si torno a dirigir serà passant-ho bé amb coses que tingui ganes d'aixecar jo i sense terminis

Pere Arquillue actor Sergi Alcàzar 08