Escriptor, guionista i divulgador lingüístic Enric Gomà (Barcelona, 1963) acaba de publicar El castellà, la llengua del costat, on fa un recorregut històric sobre les relacions dels catalans amb la llengua castellana, tot preguntat-se des de quan es parla castellà a Catalunya. Un debat polèmic, ple de tòpics, que Gomà mira de desfer amb la seva barreja d'erudició i sentit de l'humor. Hem parlat amb ell, en ple confinament, sobre aquest tema, del qual ens avança que ja està treballant en una segona part.

Enric Gomà/Ricard Aparicio

Quin és l'origen del llibre? Què el va motivar a escriure'l?

Aquest llibre és fruit de la lectura diverses vegades d'un llibre excepcional, La llengua silenciada, d'August Rafanell. Me l'he llegit 5 o 6 vegades, hi he pres notes, sempre hi he descobert coses interessants, està molt ben escrit, molt ben documentat, sé que va rebre molts elogis de Joan Solà, i puc dir que m'ha servit en molts aspectes. Ara fa tres anys vaig pensar, si hi ha una llengua silenciada, vol dir que hi ha una llengua silenciadora. Hi ha una llengua que ocupa uns territoris que el català perd durant els segles XV, XVI, XVII, XVIII i XIX. Per una banda, això em va fer preguntar-me pel castellà. I per l'altra, tinc amistats que saben català i no saben castellà. Estrangers que per raons biogràfiques han après català, sovint per les seves parelles, i quan venen a Barcelona no entenen el castellà. Quan estic amb ells penso, així es devien trobar els catalans dels segles XVI al XIX, que devien sentir una llengua al seu costat que no entenien. D'aquests dos factors va néixer l'impuls per escriure aquest llibre.

De fet, aquest llibre s'enfronta a tòpics com la idea que el castellà sempre ha estat present a Catalunya o que els catalans som bilingües des de l'origen dels temps.

He volgut desmentir una sèrie de tòpics que corren ara. Aquests tòpics tenen uns quinze com a màxim i als anys 80 i 90 ningú gosava dir-los. No sé si es deien als anys 40 i 50, sota Franco, quan es van dir tantes ximpleries. Aquesta mena de tòpics venen a redós del partit polític Ciutadans i els seus intel·lectuals afins –que han fet bo el Partit Popular–, i han anat arrelant gràcies als mitjans de comunicació favorables a i l'extrapolació de la situació actual de cadascú a la història del seu país. Això no s'ha de fer. A més, el català i el castellà no són llengües comunicants. Saber l'una no comporta saber l'altra i a l'inrevés. Són llengües independents amb una evolució pròpia. Que ara el català estigui tan interferit i pateixi el calc del castellà no vol dir que la situació al llarg dels segles fos la mateixa.

He volgut desmentir una sèrie de tòpics que fa 30 anys ningú hauria gosat defensar

Com ha guanyat terreny el castellà al llarg dels segles?

Jo dividiria molt l'època dels Àustries de la dels Borbons. Als Àustries les qüestions lingüístiques no els amoïnaven gaire. Tant els feia si parlàvem català o castellà i l'únic que volien és que la relació amb el poder fos en castellà. D'això se n'encarregaven els nobles, que aprenien en castellà i servien en castellà al regne de Castella. L'any 1768, amb els Borbons, s'aprova la Reial Cèdula d'Aranjuez, que introdueix l'ensenyament obligatori en castellà. Però s'ha de dir que la lluita per la imposició del castellà tenia un enemic que no eren les llengües anomenades "vernacles, sinó el llatí. Es van fer tota mena d'operacions per desbancar el llatí de l'ensenyament superior i de la Universitat, i el català en aquestes circumstàncies va arrossegat pel llatí. Ara bé, com que el castellà no és llengua ambiental, al carrer és molt escadussera, els nens aprenen una mica de castellà a l'escola però quan surten al patí se n'obliden. Costa molt que els nens catalans aprenguin castellà. I això té una contrapartida. Qui aprèn castellà n'està molt orgullós! No és una llengua d'imposició com si ens posessin en una roda de tortura i ens arrenquessin les ungles amb unes tenalles roents. En absolut! El castellà al XVIII i al XIX és llengua de progrés i modernitat, de bones perspectives comercials i econòmiques. Això fa que els catalans benestants vulguin aprendre'l, però els catalans que no ho són, ni hi pensen! Per recollir llenya al bosc de Castellar del Vallès o remolatxes i bledes al Prat de Llobregat no cal saber castellà. També trenco el tòpic de la imposició. Va ser una llengua imposada però que els catalans vam rebre encantats de la vida!

Una llengua desitjada...

És com ara l'anglès. Si poguéssim tenir un botó que prement-lo ens assegurés un anglès impecable, qui no ho faria? Ara bé, saber castellà no vol dir parlar-lo a la família o als amics. Com és que el teatre en català, el 1865 amb Pitarra i els seus amics, té un èxit esclatant? Bàsicament perquè és la seva llengua, la que els emociona i els fa riure.

El llibre comença amb els reis de la dinastia castellana Trastàmara. D'aquí passa a la noblesa, al funcionariat, a l'Església, a l'exèrcit, als jutges... El castellà és la llengua del poder?

El castellà és la llengua dels inquisidors, dels jutges, dels bisbes... I això la fa una mica odiosa, però, alhora, molt seductora. Els catalans tenien més tírria al castellà com a individu, que no pas al castellà com a idioma, a la qual no es van oposar. És llengua de poder i és llengua de l'exèrcit, bàsicament. Fins al segle XIX, quan algú parla en castellà, la gent exclama: "Què ha vingut la tropa?". És la llengua dels soldats. Al segle XVII, durant la Guerra de Separació de 1640 hi ha 30.000 soldats castellanoparlants a Catalunya. Una tírria que venia del fet que els soldats feien el que s'espera d'ells en un territori que es considera ocupat: saquejar, violar, arrasar, robar... Entre la tropa s'arriba a parlar de Catalunya com Castella la Nova, és a dir, un territori per conquerir.

 Va ser una llengua imposada però que els catalans vam rebre encantats de la vida!

Enric Gomà/Ricard Aparicio

Els sermons en castellà són un èxit total a les esglésies, malgrat que els feligresos no entenguin res.

Els predicadors castellanoparlants eren estrelles del rock de l'època. Un agustí, un carmelità, un dominic de Burgos, Valladolid, Burgos o Zamora podia fer gires per tota Espanya fent uns sermons florits amb gran profusió de metàfores. En una paraula, barrocs. I malgrat els excel·lents estudis d'Albert Rossich, la llengua del Barroc és el castellà. Tot i que tenim Barroc català, el que la gent percep com a llengua cent per cent barroca és el castellà. I el castellà barroc ens enlluerna, perquè, a més, ens semblava una llengua superior.

També dius que Montserrat va ser un dels factors de castellanització.

Això és molt curiós. Quan l'abat Cisneros refunda el monestir al segle XV porta molts monjos castellans. I hi ha una confrontació dins el monestir entre monjos catalanoparlants i monjos castellanoparlants. A Montserrat s'edita molt llibre religiós, pietós, en castellà i castellanitzador. Tot això canvia amb l'invent del canonge Collell –mai prou elogiat– del cristianisme català popular a finals del XIX.

Les dificultats d'entesa entre els catalans i els qui parlen castellà, donen lloc a equívocs que vostè introdueix al text, però també acaben apareixent al teatre.

Amb un matís important: de vegades, en obres del 1820-1830, cada personatge parla amb naturalitat la seva llengua, però a partir de 1850 comencem a riure'ns dels qui volen parlar bé el castellà i no se'n surt. Un catalanoparlant que vol parlar bé el castellà i no en sap fa riure perquè els espectadors barcelonins saben parlar el castellà i poden detectar els errors que comet. És a dir, ens en riem de qui no en sap prou quan nosaltres pensem que en sabem prou, ja. Això arriba fins a Gente bien de Santiago Rusiñol! També és veritat que qui vol parlar en castellà en un àmbit familiar o amical és ridiculitzat perquè, tot i saber el castellà, per molts catalans això és impensable. Els catalans no ens vam posar a parlar castellà entre nosaltres –excepte unes 200 famílies al voltant de 1820– per comoditat, no pas per fidelitat o singularitat. Ens feia mandra parlar una llengua que no sabíem prou. La llengua normal d'expressió familiar és el català.

Els catalans no ens vam posar a parlar castellà entre nosaltres per mandra

Durant bona part del segle XIX la llengua dels intel·lectuals, dels mitjans de comunicació, del món editorial és el castellà. La divisió entre classes instruïdes i classes no formades és també lingüística.

El món culte o instruït és un percentatge irrisori –del 5 al 20%, com a molt– de la població de Catalunya. Qui sap llegir en català i en castellà i és capaç d'escriure en castellà. A efectes pràctics, fins que l'educació pública no ha entrat amb força, els catalans escrivim notes, albarans, llibres de comptes, dietaris, tot el que és domèstic. I fora d'aquesta escriptura domèstica, la gent que escriu diaris o llibres ho fa en castellà. En aquell moment els catalans se sentien en fals perquè creien –i els ho recordaven molt sovint– que el seu castellà no era prou bo. I aquesta dèria de tenir un bon castellà, que no es noti cap rastre el més mínim indici de catalanitat, encara ho arrosseguem. Si tu dius una catalanada, ràpidament seràs censurat i escarnit, quan no hi ha motiu.

La Renaixença és ambigua amb la llengua: N'enalteix el català però vinculat a les qüestions sentimentals, com el cor, la llet de la mare, però, alhora, hi ha un desig ben viu de ser espanyols de totes totes.

Ho explica molt bé Joan Lluís Marfany. El català de principis del segle XIX participa del projecte liberal, progressista i modern de l'Espanya cristina. Aquell projecte il·lusiona les classes benestants catalans, que, també és cert, se'n desenganyen ràpidament. El paper que dona la Renaixença al català és el d'una llengua per escriure poesia, no una llengua a tot estar. Això fa que gent com Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Pons i Gallarza o Víctor Balaguer siguin poetes en català, però la resta d'escrits els facin sempre en castellà. Això arriba al fet que l'any 1854 es produeix una votació que va ser decisiva. Els set primers mantenidors dels Jocs Florals que es volen recuperar voten en quina llengua s'acceptaran els originals. De set, cinc voten que només se n'acceptin en català i dos, Balaguer i Joan Cortada, que tant s'acceptin en català com en castellà. Bàsicament perquè ells no tenien obra en català. La llengua poètica és el seu nord, però això no canvia fins a Valentí Almirall, que funda el catalanisme modern i assegura que el català ha de servir per tot. Sempre es parla d'Aribau, però el moment clau és Lo catalanisme d'Almirall, que funda el catalanisme modern.

El teatre de Pitarra també hi ajuda, oi?

A efectes pràctics, però no es pot atribuir a Pitarra una consciència política massa aprofundida. Ell era un home que tenia èxit fent comèdies de riure, però no tenia un plantejament polític de la llengua.

 Si tu dius una catalanada, ràpidament seràs censurat i escarnit, quan no hi ha motiu

Enric Gomà/Ricard Aparicio

Com a lector de diccionaris que és, deu haver gaudit endinsant-se en aquests aquests anys que també són una florida de llibres per aprendre castellà, oi?

Tots els diccionaris que llegim del segle XIX eren encaminats a què els catalans aprenguéssim castellà. El Labernia no, perquè no tenia equivalència, però n'hi ha un munt que tenen aquesta funció de servir a l'objectiu dels catalans benestants i educats d'aprendre un bon castellà, que els permeti progressar i ascendir socialment. L'any 1839, anomenat l'Any dels Diccionaris, en surten tres d'excel·lents. Va ser una bogeria editorial. Hi ha llibrets divertidíssims, com manuals per corregir els errors més freqüents dels catalans quan parlem castellà. D'aquests, n'hi ha trenta o quaranta diferents.

Algunes idees sobre la llengua són molt reculats. L'acomplexament literari davant el castellà o el fet d'enyorar un català antic pretesament més pur...

El català pateix una sèrie d'invectives absurdes que fan que la seva defensa sigui igualment ridícula. Per exemple, se li atribueix que és una llengua aspra, cantelluda, poc expressiva, poc culta... I els valedors del català surten a dir que és llengua de papes, sants i reis, dolça, bonica, etc. Totes aquestes discussions són estèrils i absurdes. La idea d'una llengua cantelluda o llengua dolça ens hauria de fer esgarrifar. Una llengua és una llengua, independentment de com ens sona a nosaltres quan la sentim. Hi ha una mena de debats antics que rebroten en l'actualitat d'una manera sorprenent, com si ens trobéssim al segle XVIII o XIX. El català va ser una llengua que va perdre funcions i el gran esforç de la societat catalana ha estat recuperar-les. I no és ni pitjor ni millor que qualsevol altra llengua.

Al llibre es refereix al poeta Joan Boscà, una mena de tòtem dels defensors actuals del castellà com a llengua de cultura a Catalunya ja al segle XVI.

Alguns estudiosos com Menéndez y Pelayo el desdenyen, però el més important de Boscà és veure si mires la seva biografia, com la d'altres escriptors catalans que escriuen en castellà, t'adones que ho fa perquè viu fora de Catalunya, en un àmbit on la llengua imperant és el castellà. Antoni de Capmany, per exemple, està casat amb una andalusa i viu fora de Catalunya. Això canvia al segle XIX, però fins a Capmany, inclòs, l'escriptura en castellà sovint es produeix fora del país. Caldria analitzar cas per cas. Hi ha un llibre molt interessant de Sergio Vila-SanjuanOtra Cataluña, que és un molt bon catàleg d'autors catalans en castellà. Fins a ell només hi havia el Torres i Amat del segle XIX. El llibre permet conèixer autors que desconeixia i veure els motius pels quals van abraçar el castellà. Estic segur que si regiréssim les seves vides veuríem, que comencen a escriure en castellà quan són fora de Catalunya. Hem d'entendre que si Boscà llegia els seus poemes en castellà a Catalunya, no l'entendria ningú, sobretot si tenim en compte que el poeta que triomfava entre els catalans era mossèn Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. I per què això? Perquè l'entenien i els podia commoure, divertir o emocionar.

No sé si hi ha pensat un segon volum, però en quin moment es produeix l'aparició d'una generació d'escriptors catalans en castellà rellevant?

Els llibres escrits per autors catalans en castellà fins a 1939 són irrisoris. Eduard Marquina, autor d'En Flandes se ha puesto el sol, no es queda a Barcelona, convivint amb Foix, Carner i Sagarra, sinó que viu a Madrid. Com Marquina, tants d'altres. Amb el franquisme tot això canvia. Hi ha autors catalans, fins i tot catalanoparlants, que escriuen en castellà i tenen una obra valuosa. No cal recordar la generació poètica dels 50, els novel·listes com Joan Marsé Eduardo Mendoza, o tants d'altres. Però hem d'esperar al final de la guerra civil per trobar un bon autor català en castellà.

Hem d'esperar al final de la guerra civil per trobar un bon autor català en castellà.

S'ha divertit escrivint aquest llibre?

He passat moltes angúnies perquè creia que llegint cinc o sis llibres i uns quants articles ja ho tindria, i al final he acabat llegint 25 llibres i una cinquantena d'articles. Ha sigut molt més llarg del que m'hauria imaginat mai. Puc avançar que aquest llibre tindrà una segona part que es dirà El castellà, la llengua dels veïns. Perquè el castellà a partir de 1870 ja hi ha a Catalunya famílies aragoneses, valencianes i murcianes que parlen castellà. A partir de llavors el castellà té una altra presència, molt diferent d'abans de 1870. Es calcula que l'any 1900 hi havia un 5% de castellanoparlants a Catalunya que l'any 1930 ja arriben al 20%. Les migracions del segle XX –la dels trenta, la dels seixanta i la darrera, pel que fa als vinguts de Llatinoamèrica– fan que la situació canviï totalment. Tinc moltes ganes d'escriure aquest llibre. Hi ha un llibre de 1935 de Lluís Creus i Vidal, titulat La immigració a Catalunya, que explica aspectes molt curiosos que no he trobat enlloc. El llibre està exhaurit i hi he accedit d'una manera rocambolesca, però amb materials com aquest penso fer El castellà, la llengua dels veïns.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat