Emili Junoy i Gelabert (1857 – 1931) va ser un personatge entranyable de la Barcelona popular. Li deien “El Negret de la Rambla”, suposo que perquè era morenet i rondanxó, i li queia bé a tothom, perquè li agradava la bona vida. L’any 1893 havia ingressat en la formació republicana de Salmerón, i fou diputat a corts aquell mateix 1893 i també el 1898.  Incansablement va exigir la revisió del Procés de Montjuïc, i va ser el número dos de Lerroux a Barcelona entre 1901 i 1906, moment en què va fer el salt a la Solidaritat Catalana. Entre les files radicals va tornar a ser diputat el 1903 i el 1905. L’any 1907 va tornar al Congrés per la Solidaritat Catalana, abans de formar part de la UFNR de Pere Coromines.

Era trenta anys més gran que el seu germà, Josep Maria, el poeta, i exercia sobre ell una influència més o menys protectora.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial va ser molt actiu al diari El Día Gráfico. Anteriorment havia dirigit La Publicidad. Quan Mata Hari va ser afusellada acusada d’espiar pels alemanys a Holanda, va publicar un article d’homenatge a la ballarina, que havia conegut a Madrid (“Los dramas del espionaje. La Mata Hari”, 20 d’agost de 1917). Junoy desitjava aclarir que Margaretha Geertruida Zelle, la famosa ballarina, que li havia inspirat una devoció intensa, en cap cas havia exercit l’espionatge en territori espanyol, afirmació que, per cert, era exacta. Mata Hari havia debutat a Espanya el 7 de gener de 1906. Va tornar per actuar al Trianon Palace el juny de 1913.

També va escriure coses potser una mica més elevades:  a “La paz de los sepulcros” (4 d’agost de 1914), Junoy s’afegia a la corrent romanonista i signava un escrit de retòrica purament regeneracionista: “En medio de este choque ciclópeo, de esa conflagración gigantesca, únicamente la Vieja España, silenciosa, proclama su neutralidad definitiva. Ni siquiera respira Don Quijote de la Mancha, y bien echado está el cerrojo del sepulcro del Cid. Pero, ¿es esto un bien? ¿Es un fecundo acierto? ¿Es, por el contrario, una confesión de impotencia, la renuncia de una raza y el abandono de un porvenir?”. A “La Exposición y la guerra” (18 d’agost de 1914) lamentava que el conflicte pogués impossibilitar la celebració de l’Exposició Universal amb seu a Barcelona. Més endavant, l’Exposició de 1929 va atraure moltes figures híbrides de molt distint pelatge a les files del primorriverisme.

Els seus escrits, mestres en l’art de no dir gran cosa apilant molts mots, no deixen de tenir interès. Per exemple, el seu article necrològic dedicat a Blasco Ibáñez, publicat a La Campana de Gràcia el 4 de febrer de 1928. Explica Junoy que havia conegut en Vicentet quan era un nen viu, molt trapella i gairebé superdotat. Junoy va arribar a ser molt amic de Blasco. Afirma que va ser el primer periodista que va ressenyar La Barraca. Les novel·les valencianes del correligionari li semblen, senzillament, “genials”. El futur senador també era a València quan l’autor de La Barraca va parlar a favor de Pere Coromines, quan el Procés de Montjuïc (1896). Segons Junoy, si els oradors no haguessin estat tan lírics, s’hagués desfermat la Revolució, aquell dia, a València. També explica que un dia, molts anys després, a Puigcerdà, se li va llançar al damunt un Cadillac que gairebé el deixà estès a terra. Indignat, Emili Junoy va saltar disparat per a protestar davant de l’imprudent, que no era altre que l’enorme Blasco Ibáñez, a qui va tornar a saludar com a Vicentet. El novel·lista, que no va abandonar mai el zolisme, es volia documentar visualment sobre Andorra i passava uns dies al Pirineu. El matrimoni Blasco va passar unes hores a casa del polític, que rememora: “Jo era el de sempre, amb camisa potser de diferent color. Ell era el nou ric, el triomfador, el multimilionari”. Blasco i Junoy s’havien distanciat durant els anys de la Solidaritat Catalana. Blasco era un jacobí declarat, i Junoy canviava de camisa molt alegrement.          

El 28 de juliol de 1906, Junoy explicava, també a La Campana de Gràcia, perquè defensava incansablement, fent tàndem amb Salmerón, la Solidaritat Catalana. El seu article és una resposta a un obrer del ferrocarril que se li havia enfadat en públic, cridant-li que s’havia passat a l’enemic. Junoy responia que la Solidaritat era un moviment que s’oposava a la suspensió de les garanties constitucionals, que afectaven principalment als obrers, i que el moviment es proposava augmentar les llibertats de tots, i en cap cas reduir-les. Totes les qüestions polítiques o literàries, Junoy les tractava amb un aire astut i casolà. Tota la prosa d’Emili Junoy fa ferum de castelarisme i de curulles cassoles. A en Junoy li agradava estampar sintagmes gruixuts com ara “choques ciclópeos” o “árbol vivificador de la juventud”. Ortega y Gasset es queixava, amb raó, de les males companyies dels polítics de Madrid, sempre amics de traficants i de la partida de la porra. Junoy venia a ser la sucursal catalana d’aquell mètode, era tot un un pícaro, però també un home simpàtic, lleuger, ple de bonhomia, sense massa males intencions, que defensava els desposseïts, i a qui agradava la companyia del lumpenproletariat.

També sabia posar-se transcendental, i s’apuntava a totes les campanes ideològiques. Ja hem vist que si calia ser regeneracionista i parlar de Don Quijote, cap problema! I si calia sumar-se al Noucentisme, encara menys. A la Biblioteca de Catalunya s’hi conserva un discurs seu de 1913 (el document Res 17-12º), signat per la seva pròpia mà i dedicat a Enric Prat de la Riba. D’aquell discurs d’inauguració dels Jocs Florals de Puigcerdà se’n van imprimir 15 exemplars en paper japonès. El nostre home sabia fer les coses com cal. Devia escriure tal i com menjava. Junoy estava encantat d’autoretratar-se (era ja un home madur), i de comentar què havien estat per a ell la Renaixença i el Noucentisme. Escoltem-lo: “Escèptic, volterià, encara que atenuat pels sentiments malaltissos del romanticisme; descregut que procura donar a son etern somriure  de totes les coses, matisos que no descomposin amb ironies ofensives la correcta estructura de la comèdia social; esperit inquiet, atormentat pel gran botxí de la vida moral –el dubte;- concorrent bulliciós de totes les festes paganes; apòstol mancat de totes les propagandes protestatàries, no sé, en veritat, quin paper puc representar en aqueix certamen de Poesia”. Jo tampoc, la veritat. Suposo que el seu paper de sempre, el d’una mena de Balzac sense disciplina...

I tenia records per a Xènius, per a Torres i Bages i per a Ignasi Iglésias. Proclamava: “És la fe dels nostres temps. És l’hora esperada de la redempció. La nova, l’ideal Ciutat, aixecant-se sobre les ruïnes de la vella. És una fe en el triomf definitiu de la justícia social. I la calor d’eixa fe viva i lluminosa, robusta i ardenta s’encén la flama dels meus amors. Aimo als febles i als pobres”. Poca broma.

Ja ho tenim. El nostre senador rabassut i somiador era un malalt de romanticisme. Cal llegir l’emocionadíssim elogi que en va fer, com no, al quarter general dels republicans bohemis, La Campana de Gràcia, Lluís Capdevila, el 24 de gener de 1931. Emili Junoy acabava de morir. Capdevila intenta explicar com era possible que un home fos amic, sense trair-se, del Noi del Sucre, de Cambó, del Rei d’Espanya i del dictador Primo de Rivera. Jo també m’ho pregunto. Devia ser un tipus únic, esplèndid. La resposta que aporta Capdevila és que Junoy, en comptes de fer política cerebral i d’idees, utilitzava les connexions personals per a intentar fer el bé de manera directa.

I recorda alguns episodis: per exemple, quan va fustigar des de la premsa un patró de L’Hospitalet que “abusava” de les seves treballadores; o un altre dia que va defensar-lo a ell mateix davant del tribunal que jutjava, per immorals, la seva obra Memòries d’un llit de matrimoni. Segons Capdevila, Junoy va dir que si arribava a ministre d’Instrucció Pública, convertiria aquelles memòries d’un llit treballat en lectura obligatòria per als menuts i menudes de les escoles. Per sort o per desgràcia, Junoy no va passar de senador del Reino. En un article proper hem de parlar de la inefable literatura de les Memòries d’un llit de matrimoni. Així era aquell temps victorhuguesc, ple d’oradors vehements i d’inefables ideals! Ple d’esproncedisme, d’alta poesia i de reforma sexual.

Capdevila feia un retrat apassionat de Junoy: “A Emili Junoy l’acusaren, mantes vegades, de la seva versatilitat, de la seva vel·leitat polítiques, i que avui el feien estar al costat d’alguns i demà al costat dels altres. Això, jo, en un home com Junoy, que no era un polític pròpiament dit (...) ho trobo perfectament excusable. Altrament, de savis és canviar d’opinió. Al que no hem de perdonar és al que canvia de camisa, que no és el mateix que canviar d’opinió. S’ha de dur sempre la mateixa camisa, i s’ha de dur immaculadament blanca.” Junoy va ser molt criticat perquè, des del lerrouxisme va acabar al Partit Reformista de Melquíades Álvarez, i d’allà va anar a parar al Senat, i va col·laborar amb Primo de Rivera. Conclou Capdevila: “Quan Emili Junoy anava al Govern Civil o a Capitania, sempre ho feia per demanar la llibertat d’algun empresonat”. En canvi, diu, Cambó feia apologia del feixisme... “Junoy tenia el gest de donar, d’emparar. I a mi, aquest, em sembla el gest més bell del món”. Home, vist així...

Amadeu Hurtado també es va acomiadar d’Emili Junoy en un magistral article publicat al número 103 de la revista Mirador (22 de gener de 1931). Hurtado va escriure que “els homes de l'esquerra catalana, entre els quals formava Junoy, li retreien sovint com una impertinència aquesta amistat absorbent [amb Cambó] que creien un destorb per la unitat i fins per les decisions del grup. Però Junoy, que coneixia bé els moviments del poble, havia flairat com anirien les coses. Aquells homes d'esquerra tenien d'afinar tantes notes alhora, que per cridar i conduir les multituds es tenien de valer d'un piano, mentre que els amics de Cambó podien anar a toc de clarí, i en aquestes condicions no era molt difícil d'endevinar qui es tenia d'endur, si no la simpatia, la voluntat de la gent. Quan més tard els catalanistes van començar a fer de ministre, Junoy va sentir la frisança d'ésser amic del rei, amb el desig d'ajudar una nova il·lusió popular. I pel rei, va ésser amic i admirador de Primo de Rivera, que amb quatre cops d'espasa havia aconseguit ser el primer personatge de l'escena. La mort ha sorprès Junoy en un període trist de crisi de vedettes.”

Així deixava aquest món un home sense dogmatismes, que parlava d’una dolça Revolució que no havia de venir mai. Emili Junoy era un crack. Era inigualable en el seu dens significat. Fan falta homes així, idealistes incòlumes, senadors arrelats a la saba del popular poble, així com també fan falta bones escudelles per a tothom. Avui en dia només ens avorrim.

A la fotografia: Emili Junoy, assegut, al peu del llit del torero Joselito