Estimada,

Ah, els romàntics! Què t'haurem fet que a vegades ens mires com si fóssim els enemics de totes les teves causes? Quan, en veritat, en som sempre els aliats, defensors, advocats. Ens trobes en totes les raons que t'hi porten, ennoblint el gest de sortir de la fossa d'una objectivitat erma. No la sabries tocar, la causa que t'empeny, sense abans haver-la estimat no pas pel que era o havies sentit dir d'ella -en aquest cas també haguessis pogut acabar a l'altra banda- sinó pel que ella no havia sentit dir de tu encara. Vas venir a buscar-la com un forat cremant el pit, i en l'enginy de seguir i seguir has negociat aquesta bella costum de no veure'm mai prou implicat. Ets la meva activista preferida, la meva preferida sense que m'hagi de fer cap pregunta, que no has anat mai enlloc que no fos per estimar-t'ho tot. 

A vegades sé que ets més romàntica tu que jo. A vegades me n'oblido per poder-te deixar que em diguis poeta i veure't respondre a la defensiva quan et dic artista. Confesso que no he entès mai per què aquest país desconfia tant del romanticisme. Haig d'imaginar-lo pujat dalt del cavall, mirant a banda i banda d'una vall desoladament deserta esperant l'aparició sobtada que el fa estar alerta sempre. Tu m'ho vas dir abans que ningú, que com ens cansa la lluita i com ens treu el temps d'agradar-nos en altres coses. Paisatges. No sabem la història del que ens agrada, i aquí encara menys, però pot ser que amb una ànima més romàntica poguéssim oblidar-nos de la neutralitat que ens exigeixen i ser més naturalment subjectes. Llavors, dibuixaries més. 

Se'm fa igual de romàntica la forma del teu somriure, forma de predicat, com els teus rituals d'abans d'anar a dormir, com la teva veu clara, més concisa que la meva, quan treus un fusell imaginari que després sempre torna al centre. Els teus pintors farien reverències a les teves defenses sense gota d'excés, i els teus cicles alliberadors són com una rendició forçada que imposes a l'artifici que et sobra, que et rellisca per la pell com un tatuatge de neu fina. Byron no et diria res, però només perquè el coneixes massa. Així quan cuines inventant receptes, així quan la psicologia i la universitat et fan dir-me que tens alguna cosa a aprendre. Digues al món per què t'agrada Bernini, digues al món d'on treus el color de Schiele.

Ets l'adorn perfecte. No hi ha racó del teu cos que no dugui una garlanda o una peça de disseny, t'has fet tu mateixa el quadre d'un pinzell. Del pinzell, dir-te que no cal que el premis fort, ni cal que et preocupi gens que caigui de la teva mà, que com més lleugerament agafes alguna cosa més enganxada s'hi queda, estàtica i quieta, entre els teus dits, obedient. Si cal t'espera, si cal corre a avançar-te el moviment. I si com tots els romàntics del món havies esperat a que es fes justícia i a poder signar termes concrets amb la ploma del teu talent, recordar-te que aquell far que et guarda el mar et guarda també el geni intacte. Digues al món per què ets negra com Nina Simone.

En la música ets categòricament. Les categories són fetes per impressionar-me, i fa temps me les vaig treure totes de sobre. No tinc esperit per a encabir-hi un sentit de la fama, la materialitat de la raó m'avorreixen com un historial o algú que recita punt per punt les pautes d'una trajectòria. Però els motius m'encisen i les enciclopèdies que ningú ha forçat d'entre la brossa em guanyen. Així el teu jazz ha escombrat nits senceres i he descobert poetes a qui havia negat la casualitat d'una trobada. Sempre tens una cançó, sempre una partitura endreçada. Quan les deixes anar al vol et descansa a l'esquena el neguit que a vegades confons amb l'ofensa de portar-te la contrària. Ningú et porta mai la contrària. Digues al món per què llegeixes a Nabokov.

Color ataronjat, cel africà. Imatge sublim d'un paradís que hem perdut tots, imatge icònica de Warhol. Una paraula que calla quan ha de respondre, una pregunta a destemps. Una visita a un museu que s'allarga, un passeig mirant un camió que neteja el paviment i l'asfalt. Parlar massa, mirar sense destorbar, descobrir una cervesa nova en una plaça vella. Enfadar-se per qualsevol cosa, dir que "el silenci no pesa". La teva Roma que paga refugiats, el teu París que no surt a les notícies. Un quadre que no has vist, una frase que escric de matinada com si ningú hagués de llegir-la, el secretisme i la roba neta. La lentitud i una llibreria. Digues al món per què balles quan canta David Bowie. 

Pel que fa a mi, sempre tinc un rebost ple del que el dia anterior vas oblidar de tu, i tinc una font guardant-te l'ensenya que diu que som fills d'un país que quan parlem així no ens entén, es cansa d'escoltar-se, no vol sorprendre's de tenir una mica menys de por i tot s'ho juga al subconscient. Tot i així li parlem com si hagués de tornar-nos aquest esforç de viure sense creure en el perill de mirar-nos en l'ensenya, fer com si res hagués volgut veure'ns i acabar lluitant per alguna cosa sense fer-ho per nosaltres.

Digues al món per què dorms amb Frida Kahlo. I ràpid, perquè el romàntics som així. Tenim més pressa que el silenci que ens empeny. Així la Tramuntana com el Garbí. 

Has encertat el nom de cada cosa que torna.

public speaking quotes
Cultura Del debat públic Xavier Servat
bob dylan acn
Arts Carta a Bob Dylan Xavier Servat