Jordi Amat ha escrit un llibre petit amb gran seriositat, segurament perquè no hi ha res més seriós que reflexionar públicament sobre allò que ens és més proper. La seriositat de La confabulació dels irresponsables (Editorial Anagrama) s’aprecia en l’esforç per copsar la complexitat o tots els angles d’allò que s’estudia: el camí que ha viscut Catalunya des de finals del pujolisme fins a dia d’avui. A aquesta seriositat s’hi suma la voluntat, expressada per l’autor a l’inici del pamflet, “d’intervenir en el debat públic des de la història recent, més per comprendre que per prendre partit” –una voluntat que és molt benvinguda, perquè es pren seriosament la possibilitat d’un discurs racional sobre la política en una època que, sovint, sembla haver renunciat a aquesta possibilitat.

El llibret analitza les principals peces de la partida política dels darrers temps, des dels documents, als polítics i als intel·lectuals, i dirigeix una contundent acusació d’irresponsabilitat en contra dels seus principals protagonistes. La gravetat de la qüestió augmenta quan sabem que es tracta d’una irresponsabilitat que s’ha perpetrat en el marc d’una debilitat essencial de l’ordenament legal espanyol, feblesa que l’autor explica a través d’un interessant relat biogràfic sobre un personatge tèrbol: Antonio Pedrol Rius. La irresponsabilitat és compartida, però es fa més evident en determinats actors que en d’altres. La trobem, primerament, en el projecte de reforma de l’Estatut de Catalunya que, tot i potser ser necessari, en el fons era una reforma del model territorial que implicava una “reconsideració substancial de l’organització del poder de l’estat” i que no comptava amb “el marc espanyol que la podia fer viable”: el consens. També en la incapacitat socialista per liderar el procés estatutari, cosa que va facilitar que l’Estatut adquirís un to sobiranista inspirat en els principis del nacionalisme de la Declaració de Barcelona. Una manca de responsabilitat que també es troba en el recurs a l’Estatut presentat pel PP davant del Tribunal Constitucional, acció que va posar en evidència la debilitat inherent a l’arquitectura de l’Estat de la qual parlàvem anteriorment. El propi ordenament legal contenia la llavor per col·locar el Tribunal Constitucional en una situació de distància i desprestigi davant de la ciutadania. I és que declarar inconstitucionals lleis o parts de lleis un cop ja han estat aprovades pel Parlament i referendades pel poble –i no abans– és un joc perillós amb la confiança popular. Tot això, enmig d’una crisi més general de confiança vers les institucions polítiques. La “més gran irresponsabilitat”, però, se l’endú el PP per la seva negació del problema polític existent, un problema agreujat per la reacció sobiranista a la retallada del TC, en un camí ja al marge de la Constitució, i que Artur Mas va capitalitzar amb un discurs “ambigu, populista i sobiranista”. Partícips d’aquesta irresponsabilitat també en són Junts pel Sí, per no admetre que després dels comicis del setembre del 2015 no s’havia confirmat aquell “un sol poble”, així com el moviment sobiranista i la intel·lectualitat que l’ha sostingut, per la seva falta de realisme  i poc respecte per les minories parlamentàries. La crítica no s’oblida de la violència de l’1 d’octubre ni del fet que a Espanya hi ha, a dia d’avui, presoners polítics. Un relat molt dur que no per això deixa d’esforçar-se per justificar cada un dels seus posicionaments. És el lector qui haurà de jutjar si la narrativa es deixa algun element fonamental o no.

El llibret analitza les principals peces de la partida política dels darrers temps, des dels documents, als polítics i als intel·lectuals, i dirigeix una contundent acusació d’irresponsabilitat en contra dels seus principals protagonistes. 

La confabulació dels irresponsables Anagrama

La lectura de la Confabulació dels irresponsables podria estimular una reflexió que senyala l’encert de certes tesis conservadores. La primera, aquella que ens recorda que hi ha una realitat que no té res de postmoderna i que sempre està disposada a frustrar els nostres plans, per ben intencionats que siguin, si aquests no encaixen amb allò que ella disposa.

La segona, l’error de certs polítics i intel·lectuals sobiranistes que, en el seu moment, van realitzar un mutació filosòfica del catalanisme, sostenint que la identitat comunitària és fonamentalment fruit de l’acord i, per tant, de la decisió absolutament sobirana de cada individu. Tanmateix, sembla que l’individu segueix sent el mateix que ha estat sempre: el fruit d’una comunitat i d’una tradició des de la qual neix, en el si de la qual creix, i amb la qual –certament– pot mantenir un diàleg crític. Però si això és així, la qüestió de la identitat no admet l’enginyeria política i la velocitat de canvi que alguns pretenen i ens obliga a ser més cauts a l’hora d’extreure conclusions, pel que fa a la identitat de les persones, de la votació de certs textos legals –començant pel preàmbul de l’Estatut i la seva afirmació de Catalunya com a nació.

La tercera apareix si hom va més enllà d’on ens porta el mateix Amat, per aprofundir en la reflexió sobre el personatge que potser surt més ben parat de tota aquesta història: Jordi Pujol. Pujol, el polític que va protagonitzar el major desenvolupament de l’autogovern de Catalunya amb pactes puntuals entre les elits polítiques i sense intervenir en la legalitat fonamental de l’estat, perquè era conscient que la pretensió de canvis substancials en aquesta legalitat podria obrir vies de resultats incerts. La reflexió del Pujol d’Amat podria fer pensar que l’Espanya del 78 sempre ha estat una construcció de consensos extremadament fràgils perquè no ha tingut mai un nosaltres que la sostingui. Per tant, la Catalunya de Pujol  -amb tots els seus racons foscos, certament– va ser una Catalunya necessàriament forjada amb molta més prudència que legalitat. I és que la manca d’un nosaltres dissimulat en una legalitat ambigua només podia sostenir-se amb grans dosis de saviesa pràctica, una saviesa pràctica que es demostra orientada per un principi conservador: mancats com estem de solucions definitives als problemes polítics, es fa necessari preservar, sempre i en cada pas que fem, tant consens com sigui possible.

Si les tesis conservadores són correctes, la manca evident d’un nosaltres a Espanya i també a Catalunya imposa un deure indefugible a qualsevol projecte polític que vulgui evitar la insistència en la divisió sobre allò més fonamental

Si les tesis conservadores són correctes, la manca evident d’un nosaltres a Espanya i també a Catalunya imposa un deure indefugible a qualsevol projecte polític que vulgui evitar la insistència en la divisió sobre allò més fonamental i que acaba en la perillosa distinció amic-enemic que l’autor localitza amb encert. Un deure que hauria d’interpel·lar, especialment en vigílies d’un nou Parlament liderat per l’independentisme, a aquells catalans que aspirem al màxim desenvolupament de la nostra tradició i que som catalans per raons molt més substancials que el fet que ho haguem decidit. Parlem del deure polític de fer possible la recerca de la plenitud de l’element català en equilibri amb el respecte per la inequívoca presència de l’element castellà en aquesta terra. Pujol ho va saber fer, amb molta més prudència que legalitat, i qui sap si amb tant d’èxit que va fer oblidar, a alguns, la complexitat d’identitats que la seva obra de govern va mantenir en equilibri. Ara, mirem on mirem i amb mirada conservadora, cal buscar una nova generació de polítics capaços de fer possible un repte tan difícil com aquest.