Aquest article en realitat ja l’he escrit abans, potser tres o quatre vegades. No exactament el mateix, però sí molt semblant. No em fa recança repetir-lo, reformular-lo, fer-lo reviure tantes vegades com calgui. I em sembla que caldrà encara moltes més. Un article sobre els cines i la memòria. No només la memòria cinèfila, sinó sobretot la cultural, la urbana, la patrimonial, la memòria autèntica. La memòria històrica, si se’m permet l’expressió. 

Entre els paperots del meu arxiu, a una de les caixes dedicades al cinema, hi guardo documents que documenten –m’agraden a vegades les redundàncies- els cinemes que hem habitat en el passat. Cinemes que ja no hi són –la majoria- cinemes que són multisales –amb sort- cinemes que són Carrefours, Mangos, Zaras, Bonpreu, Lidl, Caprabo o un garatge. On hi havia l’Alexandra hi ha un Mango i no sabeu quin fàstic em fa cada cop que passo per davant. On hi havia el Diagonal hi van posar una botiga de làmpares. On hi havia el Fantasio, un Benetton. On hi havia el Montecarlo, un edifici amb un garatge. On hi havia el Casablanca està buit. On hi havia el Savoy hi van posar una Baguetina Catalana. On hi havia l’Alcázar hi ha La Casa del Llibre, encara sort. On hi havia el Niza ho van enderrocar i algun supermercat caurà. On hi havia el Novedades, al carrer Casp, hi ha un solar immens, una espècie de tundra. On hi havia el Capsa hi ha un restaurant expert en carn. Hi vaig anar un dia i està ple de carcanades i costellams penjats d’un ganxo. On hi havia el Publi hi ha un Nespresso. On hi havia l’Urgell... No en tinc ni dea!

I paro la llista perquè n’hi ha com per deprimir-se fins la fi dels dies.

Guardo entrades i invitacions de tots aquests cinemes. Tinc un feix d’aquelles entrades velles que el porter estripava amb els dits i te’n tornava una meitat irregularment tallada. I també una barbaritat de les modernes, aquelles que amb el temps la tinta se’ls difumina però que si t’esforces encara pots llegir el cine, la pel·lícula i, amb sort, el dia que hi vas anar. També he trobat moltes entrades encara més velles, horitzontals i de colorins. De quan jo encara no anava al cine, però els cines a Barcelona eren un exèrcit rampant.  

El relat del nostre passat és també el relat dels cines on hem anat. I les entrades que conservem en una capsa, un àlbum o un suro empolsegat. De la Filmoteca de l’Avinguda de Sarrià impossible saber quantes en tinc i quantes vaig perdre pel camí. Abans als cines donaven programes de mà de les pel·lícules, un tros de paper amb el cartell a tot color. Hi ha un col·leccionisme impressionant. Jo recordo les postals i els papers de sala. Els papers dels Verdi i els Renoir –encara hi són avui, quina alegria!- els papers de l’Icària, aquests em sembla que ja han passat a millor vida. Els papers dels cines, quina cosa tan extraordinària!

Cinema/Toni Vall

Tinc també un paper vell de la inauguració del Novedades: ¡Barcelona cuenta con un nuevo palacio de grandes espectáculos! I un del Waldorf, de quan van inaugurar el sistema de projecció Cinerama, també al Florida i al Nuevo. I un catàleg preciós de l’Alcázar, de quan van inaugurar-lo amb My Fair Lady. I un del Nàpols que em fa especial il·lusió perquè hi ha unes fotos sensacionals de 1971, una joia vintage. I em fa especial il·lusió perquè avui el Nàpols ja no és el Nàpols i és el Phenomena, una de les millors coses que li han passat a Barcelona els últims deu anys.

cinema/Toni Vall

Cinema/Toni VallCinema/Toni Vall+P1060572

El Phenomena sí, un temple, un lloc de peregrinació, un indret on s’entén què és el cinema i la gent que hi va també ho entén. Aquesta és la gran tragèdia: haver-ho d’explicar. Haver de convèncer els joves que no és el mateix veure una pel·lícula a l’esquifit ordinador de casa que a una pantalla immensa dins d’una sala fosca i una pantalla il·luminada per un projector. És desesperant. Els cines tanquen un darrere l’altre i si et queixes, si alces la veu et diran que callis, que ets un nostàlgic de merda, un pesat, un que no sap de què van els nous temps, un passat de moda tronat. 

La cultura no importa, el patrimoni cultural i urbanístic tampoc. Tanquen cines? Doncs és igual. Són els temps que estan canviant. I fes-te fotre. Protegir-los? Catalogar-los? Comprar-los? Reformar-los? Vés home vés!!!!! La llei del mercat és molt més llesta i necessària que la memòria. La ciutat cada vegada s’assembla més a un Mango immens i a un Zara descomunal. Tinc els meus papers de cine ben guardats, són bocins de mi mateix, parlaran per mi quan tot sigui un desert.