“Ens hem d’enriure de la literatura del jo, d’allò confessional i de l’autoficció”. És el primer que em diu l’Elizabeth Duval quan li envio un missatge de Twitter amb algunes reflexions desordenades sobre Reina, la seva primera novel·la, que m’ha semblat un atac tan devastador com elegant contra l’honestedat de la primera persona, un (auto)sabotatge implacable. 

Les seves paraules sorprenen, especialment si tenim en compte que Reina arriba al mercat editorial amb la promesa de regalar-nos un trosset de vida d’Elizabeth Duval, un esbós de la seva intimitat en forma de dietari, ben bé com un monument centennial al jo sobreexposat. Les expectatives dels lectors sempre són importants, però en el seu cas resulta impossible passar per alt el context de recepció i prejudicis que es projecten sobre la seva obra, perquè Duval –tot i tenir només dinou anys– fa temps que s’ha convertit en un personatge públic.

Novel·lista, poeta, dramaturga i actriu, estudiant de filosofia i filologia a la Sorbona de París, des dels catorze anys ha sigut una de les cares visibles del moviment LGTB, especialment des que va aparèixer a El Intermedio. Als setze ja era portada de Tentaciones, amb el titular “El futuro es trans”, i des de llavors ha participat en tot tipus de polèmiques literàries i culturals –destaca especialment la seva reflexió sobre la cultura queer–, que li han costat els atacs de l’extrema dreta, amb polítics i trolls que no paren d’assetjar-la a través de les xarxes. L’any passat va aparèixer al programa de cites First Dates, ha participat en diverses antologies de contes, ha protagonitzat l’obra Y el cuerpo se hace nombre i ha publicat el seu primer poemari, Excepción, que va sortir d’impremta fa un parell de mesos. 

La temptació evident és etiquetar-la com una “intel·lectual de l’era Instagram”, “filòsofa trans” o “activista queer”, intercanviant adjectius que sonin modern i digitals. Són molts els qui ho han fet i ho seguiran fent, ja sigui per convicció, per inèrcia o per ajustar-se a les lleis del clickbait. La precocitat de Duval, així com la seva capacitat per brillar a nivell mediàtic, han contribuït també a que se la tracti como una “polemista”, com una “provocadora”, com una pensadora que coqueteja constantment amb la transgressió. Però de la mateixa manera que després d’aquests anys d’exposició està acostumada als insults dels trolls, Duval també és ben conscient del fet que les seves paraules –i fins i tot la seva identitat com a escriptora trans i lesbiana– és instrumentalitzada constantment, a través d’una narrativa pública que la converteix en una singularitat, en una seductora anomalia. 

És precisament des d’aquesta autoconsciència que escriu Reina, un text que s’imbrica de forma orgànica en l’entramat de relats públics sobre la seva persona, per tal d’evidenciar-los i fer-los implosionar. “Reina és gairebé un ‘Contra l’autoficció’ embolcallat en l’etiqueta ‘les primeres memòries d’una escriptora de la generació Z”, diu Duval, que reconeix que va escriure el llibre pensant en el lector, concretament en aquella “lectora del morbo mediàtic, que vol saber l’última hora sobre el personatge d’Elizabeth Duval, que devora un llibre rere altre (en alguns casos específics) sense realment arribar a digerir-lo. Jo, amb Reina, volia produir una mica la sensació d’ennuagament”. 

La novel·la comença amb una estructura fragmentària però reconeixible, capítols curts en primera persona en els quals la narradora –que fàcilment confonem amb Elizabeth Duval, l’autora– ens parla de la seva vida parisenca, de les seves relacions sexoafectives, del seu projecte d’escriptura, de les lectures i reflexions que marquen el seu dia a dia. No per casualitat, Reina comença parlant de l’ennui, de l’avorriment de viure, de la indiferència d’una existència no novel·lada: en els primers compassos del llibre, aquesta sensació es trasllada al lector, que és sotmès a una pluja d’escenes quotidianes, amb multitud de personatges, sense massa continuïtats ni desenllaços, des d’una aridesa del tot intencionada; a més, a mesura que avança la lectura, els pocs fils conductors de la novel·la es veuen trucats per whatsapps, mails i DM’s que interrompen el relat i l’escriptura: l’economia de l’atenció digital que fracciona la nostra capacitat de concentració també acaba per impregnar Reina

Elizabeth Duval

Encara que des del principi trobem pistes sobre el el caràcter autocontradictori del llibre –”no busco convertir mi vida en literatura de viajes; menos aún en transcribir un diario intimista”, llegim a la primera pàgina– és cap al final que Reina es comença a retorçar sobre si mateix, en un gest metanarratiu que ens obliga a revisar tot el que havíem llegit fins llavors. Per fer-ho, Duval alterna la primera i la tercera persona, es versiona a si mateixa i interpel·la directament al lector, amb digressions com aquesta: 

Ya no voy a tener ni días ni capítulos como para desarrollar lo que podría haber sucedido entre Hannah y yo. La literatura siempre es lo verosímil, lectora: nunca lo auténtico. No se abrirán arcos narrativos con ella: no nos queda tiempo. Nunca nos besaremos. ¿Te das cuenta de la tremenda distancia que pongo entre mí misma y las palabras, mis palabras, las mías? No tienes por qué creerme, pero te aseguro que cada una de las palabras de cada uno de los mensajes es verdadera en su origen. Tan verdadera como puede ser una palabra: ha existido, ha ocupado unos píxeles en mi pantalla; he respondido, he escuchado la notificación, he tardado en  responder, me he angustiado esbozando un borrador. No estoy tan segura de nada de lo que voy escribiendo.”

Per fragments com aquest, i per la importància de construir un artefacte narratiu que t’obliga a negociar amb l’ennui de la quotidianitat, Reina em recorda la novel·la pòstuma de David Foster Wallace, significativament titulada El rey pálido. Al novè capítol, Foster Wallace interromp el relat amb una reflexió metanarrativa, que va acompanyada de llargues notes tècniques sobre la responsabilitat legal d’un autor en relació a les seves paraules. Aquell famós capítol comença així: “Aquí el autor. Quiero decir el autor de verdad, el ser humano de carne y hueso que sostiene el lápiz, no una máscara narrativa abstracta. Cierto, en algunos momentos de El rey pálido existe esa máscara, pero se trata principalmente de un constructo legítimo y meramente formal, una entidad que existe únicamente con fines legales y comerciales, casi como una corporación”. Foster Wallace aprofundia llargament en aquesta paradoxa narrativa, ja que ell considerava que la literatura posmoderna estava atrapada en la ironia com en una gàbia, de la qual ni tan sols ell –que n’era ben conscient– podia escapar. En alguns dels seus assaigs, però especialment en les entrevistes, propugnava el retorn d’una literatura postirònica i consagrada a la sinceritat, en un gest que anticipava el boom de l’autoficció. 

Aquests paral·lelismes amb Reina resulten interessants perquè Duval, en el seu assalt a l’autoficció, proposa una inversió de les tesis de Foster Wallace. Ella reconeix que el diàleg amb El rey pálido és en part intencionat, en la mesura que ella no creu que aquesta sinceritat autobiogràfica sigui possible en els termes que Foster Wallace planteja: “crec que, per arribar a escriure alguna cosa genuïnament sincera”, diu Duval, “s’hi ha de donar encara una altra volta, com si en lloc de ser posmoderns fóssim posposposmoderns, com si multipliquessim els prefixos uns després dels altres: és només anunciant que tot s’embolcalla en una certa panficcionalitat, en una situació X sota uns codis X i en unes relacions limitades per ells, que podem arribar a un punt de sinceritat, i fins i tot aleshores aquesta sinceritat serà sempre ambigua”.

Duval reconeix que també en el cas de El rey pálido li interessa més aquell discurs que es construeix al voltant del llibre –en el seu moment, va ser llegit retrospectivament com la nota de suïcidi de Foster Wallace– que pel seu contingut concret. D’alguna manera, la rebel·lió de Reina és contra tot el dispositiu social i cultural que permet llegir un llibre com la veritat sobre la seva autora. “Reina és, profundament i per sobre de qualsevol altra cosa, un llibre que /no/ vol ser tapat per una capa de màrketing i rembombori mediàtic que faci que tothom vulgui llegir-lo, que provoca la mateixa situació d’enunciació que possibilita aquest gir irònic i metaliterari.”

Per suposat, aquesta és només una de les moltes formes d’acostar-se a la novel·la. També podríem enfilar-la pels jocs intertextuals amb París no se acaba nunca o per alguna de les idees que el text proposa entre escena i escena –el capítol sobre Paul B. Preciado és especialment memorable–, però aquesta és potser la lectura més prolífica si volem començar a entendre realment el projecte literari de Elizabeth Duval i deixar de veure-la com la reina mediàtica de l’ecosistema editorial: “Reina és una revolta contra allò etiquetable”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat