Eleccions. Saps que arriba una contesa electoral quan el dissabte, a la plaça del mercat de Sant Cyprien, es reparteixen fulletons amb logotips dels partits. A tocar de Rue Varsovia hi ha un petit cercle del Partit Comunista Francès; flyers vermells. Vells camarades amb cabells blancs i xupa negra. A tocar de Charles Lafitte un petit estand amb parasol de la France Insoumise; fulletons multicolor. Dues joves d'orígen magrebí, una àvia entranyable amb el cabell verd i una mare de família amb una xapa antinuclear. A la universitat els hiperactius del anticapitalistes NPA pengen cartells dia sí dia no. El dissabte fan una festa amb música i taquilla inversa, malgrat no es presenten a les eleccions. De tant en tant, al damunt dels seus pòsters s'hi troben enganxines guerrilleres que contraprogramen anunciant un míting de Melenchon a la Halle du Grains. Pels francesos les eleccions europees són molt més que una representació de diputats a Brussel·les o Estrasburg. És una qüestió particular. És el somni fundacional de la pau, de la fraternitat, de la unitat. En un país traumat per tantes guerres amb els seus veïns, Europa és justícia, però també, un projecte polític per evitar les guerres. 

Estat. Toulouse, capital París. Un dilluns ennuvolat de maig arribem amb TGV a la Gare de Montparnasse. París és molt més que la capital de França. És la concentració de tota la simbologia del gran Estat-nació europeu. Des de París ens podem projectar al món. Això ho parlem a les tantes de la nit, al menjador de casa en Xevi i la Marina. En Xevi va marxar fa nou anys de Mataró per fer carrera d'actor. I ara finalment, al Theatre de Soleil, les coses li van bé. Un vespre assolellat el visitem, al bosc de Vincennes. Ser a Toulouse o a París, amb les possibilitats de projecció cultural que hi ha aquí, fa difícil que es pugui tornar a casa. L'Estat francès continua sent, malgrat tot, el gran Estat cultural. París és l'enorme i versallesc Jardí botànic. La flama de l'Arc de Triomf en un migdia de pluja. L'enorme bandera que oneja damunt de l'Hôtel des Invalides. O també l'espectacular Òpera de la Place Bastille o els centenars de teatrets, cinemes i llibreries. L'Estat és el seu pack simbòlic. I amb això França encara és una superpotència. Entre tot això ens queda temps de no sentir-nos tant petits. A la zona de jocs infantils del Parc Monceau en Simó no para de fer amics; fem una migdiada a les escales de Montmartre; sopem en un libanès aprop de Chemin Vert, ens menjarem una creppe a la rue Moufetard amb tota la canalla de la Marina, farem un cafe au lait amb baguette en una cafeteria a tocar de Gare d'Austerlitz i passarem un matí de sol primaveral resseguint gairebé tots els senderols del cementiri de Montparnasse. De lluny, de vegades, veiem la torre Eiffel. 

Exili. El primer de maig sopem convidats a casa de K, amb el seu marit M i el seu fill S. Vaig conèixer K a la universitat; el seu despatx queda al costat del meu, en el mateix passadís. Allà de tant en tant dinem junts; parlem de menjar, de viatges, d'enyorança, dels nens petits. Coses normals. Al seu país K era catedràtica de teatre i literatura sirianes. Després de l'àpat, ens entretenim mirant plegats al seu ordinador videos de l'època en que vivien tranquil·lament a Latakia, una ciutat de la costa mediterrània siriana. Fa quatre anys que van arribar a Toulouse fugint de la guerra. En el vídeo pixelat que veiem a la pantalla, K aguanta amb les dues mans un pastís d'aniversari amb nou espelmes que S bufa somrient, mentres alguns amics, els avis, la tieta, canten i aplaudeixen i M filma amb la videocàmera. El menjador de la casa siriana està ple de quadres i fotografies, amb unes cortines molt boniques. K va ser la primera de marxar, amb visat d'estudiant. Més tard, M i S van  agafar un dels últims avions que van sortir de l'aeroport de Latakia. K somriu sovint; i malgrat tot no aconsegueix esborrar una sensació vidriosa i trista a la seva mirada. Alguna vegada em diu que quina sort, que jo puc tornar a casa sempre que vulgui. Guarden les claus de la seva casa del centre de  Latakia en un calaix. Algun dia esperen tornar. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cartes Toulouse VII
Cartes des de Toulouse

Diumenge de primavera (VII)

Eloi Aymerich
Anarquista Cartes Toulouse
Carta de Toulouse

L'anarquista (V)

Eloi Aymerich