Descobreixo com a sorpresa agradable del dia, que Maria Aurèlia Capmany va néixer un 3 d’agost com jo. D’entrada la sensació m’agrada perquè fou considerada una dona polifacètica, adjectiu que sovint també ens atorguen a les dones que ens sortim dels esquemes limitats d’un sol ofici o d’un sol àmbit on “etiquetar-nos”. Dones que treballem en diversos camps intentant apaivagar la nostra ànsia de creació artística i on lluitem per tenir una veu i transformar les ànimes. 

Capmany conreà diversos gèneres des de l’assaig a la novel·la o el teatre, fundadora, juntament amb Ricard Salvat, de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual on també donà classes, i fou considerada una activista cultural ni més ni menys que antifranquista i feminista.

I, com no podia ser d’una altra manera al meu entendre, també va escriure Literatura Infantil i Juvenil. M’arriba a les mans un conte d’ella que en principi no devia formar part d’aquesta “etiqueta”, sinó que, escrit el 1962, va aparèixer al volum Coses i noses. Aquesta nova edició a càrrec de l’editorial Comanegra, el llibre El gat negre mala bèstia i salvatgeté l’encert doncs de fer-nos arribar un dels contes de la Capmany per als nostres fills. 

Il·lustrat per Natalia Zaratiegui, m’ha fet gràcia que durant tot el conte es parli del gat i el busquis incessantment en els dibuixos i no el trobis: adés només veus una cua, adés només unes orelletes que surten d’un raconet. És allò de quan es parla molt d’un personatge i l’espectador l’espera amb candeletes fins que per fi apareix triomfal per deixar-nos a tots astorats. 

És un llibre que vol diverses lectures per entreveure altres lectures...valgui la redundància. 

Aquí el gat també fa un gran mutis teatral al final del llibre, com tot bon divo: es fa amic de la nena petita, l´única persona per qui es deixa agafar a la casa, però al final s’allunya i opta per la seva indiscutible llibertat de gat salvatge. Un gat no domesticat, que seguirà sent lliure fins al final, on amb altivesa es mira el món des de la seva dignitat d’esfinx. Potser en els temps que corren i als que ens veiem abocats, és maco veure una bèstia salvatgina que aconsegueix conciliar l’amistat amb l’hostilitat  (la relació propera amb la nena, i distant amb els adults que el foragiten). 

I que malgrat que no és ben vist pels que ostenten el poder (encarnat per l’àvia i la mare), poc a poc es converteix en el rei de la casa i és admès i respectat en la seva peculiaritat identitària. Es manté un ésser lliure que es mostra esquerp amb el poder que obliga a regles que limiten la seva llibertat....però cordial i vigilant al costat de la puresa (encarnada per l’infant). 

També jo tinc una preciosa gata de pèl negre lluent com en Nano III, el gat salvatge mala bèstia del conte, que és filla de gats empordanesos, i que com diu la Capmany, “pertany a una dinastia per elecció i no per herència”. M’ha recordat la capacitat que tenen els animals per intuir el perill o la seguretat. Tots els gats que he tingut al llarg de la meva vida, tenien una relació especial i diferent amb els nens a qui mai van treure les ungles.Potser perquè només cal treure les ungles si ens ataquen i, com els felins, aprenem a discernir l’hostilitat de la simpatia.

El gat és el testimoni més proper del creixement de la seva millor amiga, la petita Nicaque, amb el temps, deixa d’emetre sons guturals (que al gat li agraden i li deuen recordar al seu ronroneig), per començar a viatjar en el vaixell “de les paraules tot just apreses”Es mostra esquiu amb els adults pels sons que emeten quan parlen. Els mots li fan terror, i és llavors quan ningú no pot atrapar-lo. És un gat que “Fuig amb llestesa i dignitat”, quan és prudent fer-ho. I que es malfia de les paraules, perquè les perceb com un perill... 

Jo també, a voltes, sento feredat per les paraules que els humans som capaços de pronunciar, i fugiria com el gat salvatge de la Capmany, per amagar-me del seu poder.