La prosa d'Eider Rodríguez (Rentería, 1977) ha vingut per trencar motlles i convertir-se en una de les veus més reveladores d'aquest 2019. S'incorpora al catàleg d'Edicions el Periscopi i Literatura Random House amb el reconeixement i l'aval del Premi dels Llibreters de Guipúscua i el Premi Euskadi de Literatura 2018. Però sens dubte, més enllà dels guardons, el que fa brillar els relats recollits a Un cor massa granés la seva pròpia genialitat a l'hora de copsar els detalls més petits i quotidians, aquelles mirades i senyals que podrien passar desapercebudes en el nostre dia a dia, però que l'autora és capaç d'advertir i embellir a través de les seves paraules. És gràcies a les llums i les ombres que recull en els seus textos que es va configurant un paisatge humà que interpel·la unívocament a tots els lectors.

eider rodriguez/Lander Garro

Per què relats i no novel·la?

Quan comences a escriure és normal fer-ho amb relats, perquè és una manera de testar-te en distància curta. A més, és un gènere que no se m'ha esgotat. Sempre tinc històries per explicar.

D'altra banda, plantejar-me una novel·la seria hipotecar 3 o 4 anys de la meva vida per dedicar-los a una sola història. Fins ara tot ha tingut cabuda en un relat i a més no sé quin escolliria. I a banda, m'he adonat que el gènere em serveix, encara que els relats cada cop siguin més llargs.

Què significa "Un cor massa gran"?
És un joc ambigu. Realment fa referència a una cardiopatia que pateix el protagonista del primer relat, que té el cor massa gran. Però també està relacionat amb la bondat i acaba sent un doble joc que planteja on està el límit entre la bondat i la malaltia. 

Hi ha un fil conductor que uneixi tots els relats?

La meva obsessió era escriure molt a prop de la realitat. I l'altra qüestió era la classe mitjana, que està molt present en tots els relats, amb les seves contradiccions o desafiaments, la precarietat en la qual està sumida. Al cap d'avall, és una franja molt àmplia de la societat que s'enfronta a una bogeria molt gran. Els pocs espais lliures que ens queden a banda de treballar són per anar a comprar i preparar el tupperper l'endemà. Què hi ha darrere aquesta inèrcia?

Les relacions familiars estan especialment presents.

Tenen molta importància, però no només això. A través de les relacions vull parlar de la solitud, dels jocs de poder, el xoc de classes, etc. De molts aspectes que estan presents en aquesta inèrcia i no les veiem. L'escriptura ens permet penetrar-les a través d'imatges i diàlegs. Què esperaven de nosaltres i en què ens hem convertit? Com ens ha construït la mirada de la generació anterior?

La violència era també una obsessió?

Crec que la violència està tan present en tots els àmbits de vida i sempre tinc el radar encès per pescar-la. Hi ha fractures molt profundes darrere les relacions, també les de família, que té els seus estaments propis i els seus sistemes de poder. És interessant acceptar que portem dins la violència, que tots l'hem practicat i l'hem patit. 

Especialment en les relacions familiars?

Tendim a etiquetar les relacions sentimentals, i en el cas de les relacions mare i filla, que són tan complexes, és un treball d'orfebreria anar destriant les situacions que van generant abusos en la nostra quotidianitat.

Avui en dia ja s'està desconstruint la maternitat, però en la generació de les nostres mares elles formaven part del sistema de producció però sense deixar de banda la criança. Això ha estat una bogeria i ha generat ferides entre mares i fills. Ara és l'hora de veure què passa amb aquestes ferides i com es transmet a través de la literatura. 

Però la voluntat no era parlar de mares i filles específicament.

A través d'aquesta relació també he volgut parlar de la societat. De dues generacions i d'un sistema econòmic que ha propiciat aquest tipus de relacions. No he volgut parlar només de dos noms propis, sinó d'un sistema. 

L'escenari està molt present. Té l'estament d'un personatge més?

S'ha escrit molt sobre les mares, però les mares han escrit poc. S'ha relatat molt sobre el conflicte basc i s'ha tornat molt pornogràfic, però la gent d'allà sabem que no ha estat així. Sí que he tingut molt present la voluntat d'ancorar allò que volia escriure a la realitat. Això significa parlar d'una olor i una atmosfera.

Com és el País Basc que has volgut transmetre?

És una realitat amb molts subterfugis. No és només un destí per a uns festins gastronòmics. Jo també hi veig foscor, i em vaig donar permís a mi mateixa per escriure alguns relats amb aquesta duresa i foscor.