Heus aquí una semblança: tres vides de tres dones occidentals que canvien o s’estronquen a causa d’un element insòlit. A “La invasió”, un relat curt d’Anna Salomé recollit a La síndrome de Lot (In Púribus Llibres), una dona assisteix primer esfereïda i després resignada a la transformació radical del seu cos.  A “La sutura del marit”, un conte de Carmen Maria Machado que apareix a El seu cos i altres festes (Anagrama), una dona prega al marit que no li tregui la cinta verda que du arrapada al coll. A la novel·la curta La senyora Caliban (minúscula), Rachel Ingalls relata la relació molt afectiva entre una femella nord-americana i un monstre verd i gros. 

Anna Salomé

Anna Salomé

Les tres peces comparteixen trets que no encaixen amb el realisme i neden en les aigües de classificació complexa del fantàstic, les seves tangents i subcategories. A banda dels embolics de gènere, les peces de Salomé, Machado i Ingalls comparteixen constel·lació literària perquè tenen protagonistes similars, utilitzen elements extraordinaris per materialitzar les seves vides internes i se centren en temes com la identitat i la condició d’altre, de subjecte perifèric. Les protagonistes són tot dones occidentals, de classe mitjana, que treballen de mestresses de casa i tenen canalla; en els tres casos, l’element il·lògic (la transformació del cos, la cinta verda, el monstre) és una prova visible de la inconformitat d’aquestes senyores amb el rol i el món que els ha tocat viure. 

La manifestació física d’aquesta inadaptació s’ha de portar en secret rigorós: fer-ho públic seria revelar una cosa inacceptable, una ruptura amb la convenció. Com l’elefant en l’habitació anglosaxona, el secret es converteix en la marca que les defineix. Aquesta idea és molt gràfica en el cas de la cinta verda de Machado (el que no se sap és el poder d’aquest teixit), però el canvi físic de la dona d’Anna Salomé li modifica radicalment la identitat i l’afer de Dorothy Caliban amb el monstre verd dinamita el seu encaix amb l’ideal de dona de suburbis –la referència shakespeariana del seu cognom també cavalca cap als instints i la salvatgia. Revelar el secret les llençaria fora del sistema i les convertiria en unes guillades de medalla. 

Dorothy Caliban/Gaia Banks

Rachel Ingalls/Gaia Banks

No és gens trivial, que tot siguin dones. Quan el monstre li explica a Dorothy Caliban que a l’Institut d’Investigació Oceanogràfica asseguraven que ell era d’una altra espècie, i no el producte d’un desenvolupament evolutiu diferent, ella contesta: “No em sorprèn. No els hi agradaves i et van tractar d’una manera vergonyosa. Volien una excusa. Durant segles la gent com aquesta deien que les dones no teníem ànima. I gairebé tothom encara ho creu. És el mateix.” Més tard, la narradora matisa que quan dius que algú no té ànima “el que vols dir és que no t’interessen”. Ingalls juga molt bé amb la frustració femenina i amb l’ambigüitat, i al llarg de La senyora Caliban va canviant el monstre de bàndol. Quan ell la despulla sense miraments i l’asseu al seu costat del llit, el monstre és com el marit. Quan demana ajuda i lluita contra els prejudicis de la societat, s’assembla a ella. També quan reafirma la seva condició de pària: “Saps, és fantàstic veure un altre món. És completament diferent de qualsevol cosa que t’hagi passat mai pel cap. I tot hi quadra. No t’ho podries haver imaginat, però d’alguna manera tot sembla que funciona i tot està relacionat, fins la part més petita. Tot menys jo”. Per a Dorothy Caliban, el monstre és la seva via de fugida d’un món com aquest, en què el “tot menys jo” podria referir-la perfectament a ella. 

1 CarmenMariaMachado

El cas d’Anna Salomé és diferent, perquè la protagonista acaba trobant-se amb altra gent (de tots els gèneres) que també ha patit transformacions. Diria que, a “La invasió”, les metamorfosis responen al desig universal de ser algú altre. La transformació de la protagonista no és buscada, comença amb una taca petita al muscle dret i es descontrola –com explica ella mateixa, “sovint es parla de «posar-se en la pell d’un altre», però ningú no s’imagina el malson de ser «envaït» per la pell d’un altre”. Despullada dels seus trets físics distintius, convertida en una persona que no reconeix, la protagonista només veu una opció: fotre el camp. Que abandoni marit i fills suggereix que no es veu capaç de presentar-se al món de sempre amb aquesta nova fila, i la narradora defineix aquesta separació com un mecanisme de protecció i gelosia atàvica: “D’alguna manera que no sabria explicar, deixar que [el marit] veiés aquell cos estrany era com introduir una tercera persona entre nosaltres dos, i això no ho podia suportar”. En comptes d’intentar arreglar-ho, s’uneix a un cercle de gent que ha patit el mateix. Envoltada d’homes que s’han convertit en nens, de gent que ha patit dobles transformacions i en definitiva de desordres d’altra envergadura, la protagonista es pregunta com pot ser que això no ho sàpiga tothom. Ha passat de ser una mestressa de casa prou convencional a formar part d’un col·lectiu de pàries invisibles i mutats.  

La síndrome de Lot'

La importància del protagonisme femení al conte de Machado és primordial. El títol de l’obra ja fa una doble referència a l’opressió de les dones: pel que sembla, la “sutura del marit” és el nom que rep la pràctica inacceptable, vergonyosa i masclista de fer una sutura extra (extra!) a la vagina després de parir, de manera que aquesta queda més estreta que abans del part i provoca més plaer al marit. A la protagonista del conte li fan; ensonyada per la medicació, sent com el doctor i el marit riuen i mussiten: “...diuen que és com si...”, “...com si fos ver...”. I Machado mescla aquesta història amb altres llegendes i contes, de manera que la col·loca en la mateixa posició que té avui dia: rumors, boirines, coses que diuen algunes dones i que no importen gaire. Si busqueu “husband stitch” a Google, trobareu alguna cerca on es qüestiona i moltes on s’expliquen pràctiques esfereïdores. Alhora, la “sutura del marit” també fa referència a la manera com aquest escanya (metafòricament) la protagonista volent-la controlar del tot: un punt més, un punt més, un punt més. Ella ho entrega tot menys la cinta verda, l’últim reducte de llibertat. La seva vida penja literalment d’un fil. 

LaSenyoraCaliban

En la dona transformada de Salomé i en la cinta verda de Machado, els “marcats” es reconeixen entre ells, formen part d’un grup social apartat de la norma. La protagonista de Machado veu altres dones amb cintes: una cinta vermella al turmell d’una, una cinta groga al dit d’una altra. A una d’elles la cinta se li embolica amb altres fils i, mentre ho arregla, li comenta a la protagonista: “És ben empipador, oi?”. Ella fa que sí amb el cap. En cap moment s’evidencia què simbolitzen; una lectura possible és que marquin les dones amb un instint sexual elevat (elevat i inacceptat; han de pagar un preu per tenir-lo). El gaudi del sexe també és una característica de Dorothy Caliban, que folla amb el monstre per tots els racons de la casa. En el seu cas, però, la seva condició d’altre s’assimila a la d’aquesta criatura verda, de dos metres i amb aspecte de granota. Hi empatitza massa: Ingalls no necessita gaire més mètodes per fer-nos entendre que està molt sola.  

La literatura que eixampla possibilitats i contempla elements fantàstics demostra contínuament que les representacions irreals no van en detriment d’una recerca de la veritat. Ans al contrari, sovint els fets més sobrenaturals ajuden a manifestar desgavells interns o sociopolítics. I l’estratègia ho fa tot més entretingut, que la vida ja és prou trista. Aquestes tres autores utilitzen mecanismes originals i benvinguts per mostrar una particularitat: una incomoditat, una insatisfacció, una injustícia, un canvi que es dóna i que no es pot obviar. I, alhora, aprofiten per divagar sobre la identitat i sobre la dona com a subjecte de segona, seguint l’estela de Beauvoir –tot i que, altre cop, les reivindicacions feministes són evidents en Machado i en Ingalls i menys presents en Salomé. Tot i que cap de les tres coincideix en el mateix espai-temps, les seves històries utilitzen elements marcians per tocar qüestions properes, i precisament per això poden interpel·lar una pila de gent.