Un dels papers que em descobreix l’edició crítica de Les dones i els dies que acaba de fer Jordi Cornudella és un fragment d’una carta de Gabriel Ferrater a Helena Valentí, una de les seves amants. La relació entre els dos va durar més o menys dos anys, però va inspirar el tercer llibre del poeta, Teoria dels cossos.

Sembla que a Valentí no li feia cap gràcia que sortissin publicats els poemes que parlaven d’ella o del que ella havia provocat. A la carta citada, de l’any 65, parlen del poema Kensington. Ell escriu: “Aquí tens una còpia d’aquest pobre incriminat poema. Com pots veure, és tan obscè com voldràs, però és completament impersonal – cosa que per altra banda passa amb tots els meus, i és per això que no tinc gaires escrúpols a publicar-los. El fet és que tota persona adulta sap o hauria de saber que la vida emotiva de tot home o de tota dona és exactament igual a la de tot altre home o tota altra dona, i justament the point de tots els meus versos és de dir això”. 

Aquesta idea és la base de la poesia ferrateriana: parlar de l’experiència moral comuna a partir de l’experiència personal. Així funcionen també els seus assaigs sobre literatura – busca el tema de l’obra, i un cop trobat i explicat; l’emmarca, el compara i l’eleva per treure’n conclusions generals. Ferrater parteix de la idea que els homes comparteixen un terreny d’experiències i sensacions que es viuen des de la individualitat però d’alguna manera es poden compartir, i que sempre haurien pogut ser unes altres: “sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre n’hi haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial, encara que l’agafem en la seva màxima latitud”.

Gabriel Ferrater

Aquesta qüestió de la poesia de l’experiència és sabuda i repetida, i qualsevol entès en versos podrà explicar millor que jo per què l’obra poètica de Ferrater suposa un canvi de paradigma en la tradició catalana del segle XX. Però si ens apropem a la seva poesia sense la mirada acadèmica, el que sabem és que Ferrater és un dels poetes més llegits de la nostra tradició. Les dones i els dies, cinquanta anys després de la seva publicació, segueix provocant un magnetisme estrany sobre els lectors simplement interessats en poesia.  

Si Ferrater segueix sent llegit i estudiat dins i fora de l’acadèmia diria que és perquè a la base de la seva poesia hi ha dos conceptes forts – i disculpeu que em posi solemne – que aguanten els fonaments de l’obra: veritat i llibertat.

La veritat – i la seva recerca – hi és en la manera com es planteja la poesia, pel fet que l’experiència viscuda es posa al centre i se’ns parla d’històries que reconeixem i que ens inclouen. Quan Ferrater diu que als poetes medievals hi troba “una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat” resumeix perfectament la voluntat del seu projecte poètic. Quan diu que un poema s’ha de jutjar pel contingut, com si fos un llibre d’assaig, també gira al voltant de la mateixa idea. El fons pesa sobre la forma i, com escriurà ell mateix, “les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades”. Ferrater es vol allunyar de l’embafament sentimental de la poesia lírica que busca potinejar amb les emocions dels lectors. Rere aquesta aposta per la veritat hi ha una opció moral – hem de parar d’utilitzar la literatura per traficar sentiments i començar a tractar l’emoció en un sentit experimental i alhora intel·lectual – hem de reconèixer que és més fàcil dir-ho que fer-ho –.

Gabriel Ferrater

Ferrater escriu: “es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser la de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i al moviment dels homes i les dones”. El poeta volia, simplement, parlar amb els lectors com a adults intel·ligents. Escrivia, tant poesia com assaig, per a gent que assumeix la vida sense fer-se els sorpresos constantment. Ja entenc, diu, que la poesia es presta fàcil a posar-nos sentimentals i a demanar-nos un excés de participació. “Però no hi hem de consentir – escriu – i l’obligació primera del poeta davant d’un tema és posar-lo al seu lloc, sense contemplacions”.

Aquesta posició la va poder defensar, i aquí lliguem amb l’altra idea important de la seva poesia; perquè s’havia creat, de manera autodidacta i anàrquica, un espai de llibertat propi. És una condició que comparteixen algunes intel·ligències genials – en el sentit més estricte de la paraula – de no deixar-se endur pel corrent hegemònic de la seva societat. És una qualitat que ve de saber defensar un espai personal que viu al marge de les construccions culturals i socials imperants. Castellet cita una frase significativa al pròleg que va fer per a ‘Teoria dels cossos’, d’un paper privat de Ferrater: “L’hàbit de no menjar el pa que es dóna el vaig adquirir molt aviat. Quan vaig entrar en una societat de coetanis, ja m’havia acostumat a no ésser-hi, i a més me l’havien denigrada profusament. Des d’aleshores, mai no hi he estat tot”.

La família de Ferrater es va exiliar a Bordeus durant la guerra. Allà, els germans Ferraté(r) van estudiar en un espai de llibertat intel·lectual que es va veure truncat en tornar a Catalunya. Des d’aleshores, els dos van prendre consciència del contrast entre la societat francesa on havien viscut i l’ambient putrefacte de postguerra que es van trobar a la tornada. Això els va ajudar a defensar un espai propi i alhora els va condemnar a viure una mica aïllats de l’entorn. Joan Ferraté va passar bona part de la vida fora, però Gabriel va quedar-se i va patir-ho des de dins. Hem d’entendre textos com el Poema inacabat amb aquesta voluntat d’autenticitat i alliberament, d’escriure des de dintre d’un lloc sense ser-hi del tot.

Per damunt de tota aquesta teoria, hi ha una idea sense la qual és impossible entendre Ferrater, i que s’explica amb el títol del seu primer poemari: Da nuces pueris (dóna nous als nens), un vers de Catul. Un vers que el poeta entenia com un precepte ètic “i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat”. Rere totes les filigranes retòriques per defensar la poesia ferrateriana, hi pesa aquesta idea de viure la vida com a experiència encarada a la felicitat. Sé que la frase perd contundència venint d’un suïcida, però la veritat és que no s’entén la defensa de la llibertat que fa Ferrater si no és per enfocar aquesta llibertat a la felicitat, entesa com la manera més natural de viure, gaudint de tot allò que l’experiència inacabable del món regala als qui volen donar-s’hi.

Hem d’agrair que Edicions 62, en l’aniversari dels cinquanta anys de Les dones i els dies posi en circulació un llibre que, per als lectors atents, no s’acaba mai. Cornudella ha fet un treball minuciós i exhaustiu per treure informacions disperses que quedaven amagades en vés a saber quins arxius i que ajuden a entendre millor l’obra. Ha fet una explicació molt endreçada sobre les edicions dels llibres, sobre la censura, i una anotació acurada que ajuda a llegir millor els poemes. Ens ho hem de prendre com un tret de sortida del centenari de Gabriel Ferrater, que hauria de culminar amb una edició de l’obra completa.