Gairebé tres setmanes, eh. Això s'està fent llarg. El que més m'està sorprenent d'aquest confinament és que, contra tot pronòstic, la gent es llegeix els meus articles. No havia passat mai. Però bé, suposo que és cosa de l'aïllament, que ens afecta a tots. M'agrada pensar que entretinc el personal. Que sóc com un professor de pilates del YouTube però al revés: desmotivo, incentivo la vagància i trec les ganes de viure.

El que també m'agrada és rebre crítiques dels lectors. La gran majoria apunten que sóc massa negatiu. Com és lògic, tenen raó.

Així doncs, avui m'he proposat parlar d'un objecte màgic, que només desperta bons rècords i que gairebé tots els postadolescents del país hem tingut. Un objecte que, talment com si fos el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll o una obra secreta de Pompeu Fabra, hauria de conservar el seu original amb pany i clau a una habitació clandestina del MNAC, de manera que quan dos lladres subvencionats per l'Ajuntament de Sixena vinguessin a endur-se'l, uns rajos infrarojos imperceptibles per l'ull humà els seccionessin les extremitats verticalment, convertint-los en un kebab sense salsa blanca de carn aragonesa. Parlo, evidentment, de l'àlbum 3XL Dance.

Aquesta setmana, potser per l’irremeiable efecte biològic que el confinament està provocant en els nostres éssers estimats, el meu subconscient ha decidit rememorar una cançó memorable d’aquell disc. Des de llavors no me la puc treure del cap. És aquesta.

Pot resultar xocant perquè ara el Club Super3 s’ha convertit en una plataforma extremadament naïf, però no fa tant –concretament 19 anys enrere– els responsables del canal es reunien amb la xorra sobre taula i donaven el vistiplau a cançons com Quina Pudor, un tema en el qual es convida alegrament a marginar les persones que, com en aquesta quarantena, no es dutxen.

 

“Digue'm una raó, per què fas aquesta pudor?

Ja sé que aquestes coses no es pregunten

però és que no es pot aguantar

cada cop que passo pel teu costat

em vénen ganes de vomitar

potser t’hauries de dutxar.”

 

Com podeu comprovar, el lletrista es passava els codis ètics per sota la bossa escrotal. I no passava res. Bé, sí que passava. Passava que tots els súpers la cantàvem al cotxe mentre anàvem a l’escola. Ara, en canvi, la lletra de SuperEsmorza és fiscalitzada pels caporals del canal per tal que no ofengui cap súper musulmà i/o vegetarià.*

*És broma, això no ho ha passat. O almenys no en tinc constància. Però podria haver passat perfectament, perquè hi ha un vers que parla sobre menjar peus de porc de bon matí.

Era una altra època, és clar. El blaugrana Gerard López exercia de sex symbol de Catalunya i els adolescents del país es cordaven els texans uns centímetres per sobre del prepuci.  Mentrestant, DJ Pastis, qui encara no s’havia fregit l’encefalograma a base d’estupefaents, importava la música techno –el màkina– a les discoteques del país.

Seguint la seva estela, un petit grup de genis es va tancar en una sala fosca de Sant Joan Despí i, entre cervesa i porro, van decidir utilitzar el poder propi d’un proxeneta que en Petri tenia sobre els infants per inculcar la música dance entre els catalans més joves. Ho van fer amb un àlbum de lletres abominables i melodies tan punyents que, avui en dia, segueixen ressonant dins dels nostres caps com els trets del Viet-cong al crani d’un soldat americà.

Potser per aquest motiu, quan ja sumem vint dies de quarantena i el sentit olfactiu guanya més pes que mai, la melodia de Quina Pudor ha tornat a entrar en escena. Potser per aquest motiu, també, a les discoteques maresmenques se segueix utilitzant la tonada de A Poc a Poc per acomiadar la nit. 

 

“Perquè m’he de fer gran? 

Per viure al seu ritme estressant

Amb depressions i desenganys

Per això volen que ens fem grans”.

                                                                

Com us deia, els lletristes no estaven per hòsties.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Noia a la finestra Salvador Dalí
El virus i els dies

Aquest no és el típic article sobre Cadaqués

Pep Antoni Roig
L’art postcoronavirus @neighbours_wifi
El virus i els dies

L’art postcoronavirus

Pau Cusí