La imatge d'una dona ensenyant la carn del seu cos s'ha convertit en la moneda que necessitem pagar per ser vistes. I em temo que no només les dones; ells també. Sóc dona, sóc actriu, i escriptora. Ho visc en carn pròpia: quan penjo una foto de mi, tinc tres vegades més likes i comentaris que quan penjo un article, alguna cosa sobre els llibres que escric, la feina que pugui fer com a actriu, o qualsevol altra causa compromesa. Si la foto és en biquini o sexy, llavors la repercussió és encara més gran, i puc veure com es multiplica l'impacte de la gent que ho veu (en el cas de les pàgines oficials com la meva a facebook, pots veure aquesta informació).

Vaig fer la prova aquest estiu. Vaig detectar que la majoria d'actrius posaven fotos sexys o en biquini a Instagram. I vaig decidir fer el "test" posant una foto en roba interior llegint un dels meus llibres. La prova va confirmar el diagnòstic: es triplicava la repercussió si ensenyava pell. El meu llibre era més "vist" acompanyat de la imatge sexy. Però jo estava combatent aquesta nova tendència amb la mateixa arma: el llibre tapava els meus pits. Tapava la "forma" amb "contingut". La "pell" de la nova "coberta" de la cultura.

És la nova moda i són els nous requeriments: ensenyar carn. La lluita pels likes. Per tenir seguidors. La lluita per aconseguir visibilitat. Entrar a la roda de la nova tendència: les xarxes marquen el nostre dia a dia i estem obligades a penjar fotos "atractives" perquè ens mirin, perquè ens escoltin, perquè ens prestin atenció. Si no ho fas, passes desapercebuda, i surts de la roda. Fins al punt que ara en càstings de televisió i cinema, a l'hora de decidir-se entre un actor o actriu, i una altra... miren quan seguidors té a instagram. Tenir feina o no, en alguns casos no depèn de com de bones puguem ser fent la nostra feina sinó que depèn més "d'estar bones". I sobretot de tenir popularitat. Tots i totes ens posem les mans al cap de pensar que ara sigui més important tenir més seguidors, que no pas ser bons actors. I aquesta dictadura s'ha imposat de forma contundent des de ja fa temps. O t'espaviles i t'adaptes, o perds pistonada.

Ja fa temps que experimentem aquest fet: el nostre cos val més que la nostra ment. Instagram, Facebook, Tinder... Un menú d'imatges. La carícia envidriada que només té 2 opcions: ens descarta... o ens dóna el "m'agrada" tan desitjat. Els likes i seguidors que comptem cada dia perquè en depèn que no desapareixem. La pastanaga que tots tenim davant i ens fa seguir avançant. Una imatge val més que mil paraules. No importa el contingut sinó la forma.

Però em pregunto si podem utilitzar la forma per a donar contingut... Moltes actrius i actors es queixen d'aquesta nova dictadura que està fent que se'ls esborri del mapa o siguin diana d'atenció. Però queixar-se o compadir-se no serveix de res. És energia perduda. Potser cal adaptar-se als temps i trobar maneres de ser fidel a un mateix, mantenir la nostra integritat però deixar-se agombolar pel corrent que ens arrossega i dirigir-lo a la riba que nosaltres escollim.

Moltes ens hem debatit amb nosaltres mateixes sobre aquesta barbaritat que minimitza i redueix el nostre talent, intel·ligència i professionalitats a una simple imatge o a penjar posts que impactin visualment. Una empremta, la de la imatge, que no deixa de ser momentània. Perquè... Perdurarà en el temps? Quan d'aquests instagramers o influencers seran oblidats? Quants d'ells es convertiran en un record verdader en les ments de la gent? Què és el que diferencia aquest impacte momentani esclavitzant d'una imatge a xarxes, d'una imatge o fet que perduri en el temps i es converteixi en quelcom que subsisteixi de veritat en les ments dels receptors? Perquè la imatge de Marilyn Monroe amb les faldilles aixecades s'ha convertit en una icona que ha perdurat al llarg dels temps? Què diferencia una imatge passatgera a instagram d'un impacte verdader perdurable? On trobem un efecte i una influència profunda en els cors i en la ment de la gent que ens segueix, més enllà d'aquestes imatges momentànies que la gent fàcilment oblidarà demà?

A mi em sembla que la resposta es troba en el contingut de la imatge. Us donarem imatges, si: però aniran acompanyades de contingut. Paraules i accions que posaran densitat i substància a la matèria inanimada.

Serà l'única manera de perdurar en el temps i el que marcarà la diferència. Perquè malgrat aquest horitzó gris i dictatorial de dependre de la imatge, segueixo pensant i estic convençuda que només les grans coses sobreviuen al pas del temps. Potser a través de la imatge trobem la manera d'omplir de profunditat el buit. I només depèn de nosaltres afegir contingut a la forma. De nosaltres depèn el compromís amb què diem i som a través dels nostres actes i paraules.