Presentada fa unes setmanes al Foyer del Gran Teatre del Liceu en una selecció de mitja hora, el Festival de Peralada va estrenar el passat 18 de juliol l’òpera els Diàlegs de Tirant e Carmesina del jove compositor reusenc Joan Magrané, sobre llibret de Marc Rosich, basat en l'obra de Joanot Martorell. Ho va fer en l’acollidor i correctament habilitat claustre dels seus jardins, gràcies a la coproducció del Festival de Peralada, Òpera de Butxaca i Nova Creació i del Gran Teatre del Liceu, on al febrer de 2020 es representarà. 

Diàlegs de Tirant e Carmesina. Toti Ferrer. Festival Castell de Peralada

Marc Rosich, que ja va adaptar el Tirant lo Blanc per al teatre l’any 2007 en una producció dirigida per Calixto Bieito al Romea, prescindeix de les gestes cavalleresques. S’ha centrat en els episodis amorosos de la novel·la, tot destacant-ne els que mostren la tensió sexual entre el cavaller i la princesa, emprant el valencià arcaic en una lluita de pulsions no exemptes d’angoixa i insatisfacció en un text un pèl llarg. Aquest fet i la posada en escena escèptica, abstracta i bàsicament lumínica de Jaume Plensa, que no plantejava l’espai com a decorat si no com a temps entre els moments de l’òpera, induïen a l’espectador a caure en una sensació d’estatisme. A més, relegava la performativitat de l’obra en la veu. L’únic al·licient de l’estèril escenografia raïa en què cada 4 minuts i 33 segons –ho havia explicat Plensa al Liceu- s’encenia un fluorescent vermell en uns plafons que simbolitzaven finestres, formant al final de l’obra la paraula “utopia”. Qualsevol element d’atrezzo va quedar descartat deixant al moviment escènic de Roberto Alonso i al vestuari dissenyat per Joana Martí, el pes de conduir la càrrega narrativa i de l’acció oferint un relleu dramatúrgic orfe de marc escènic. En aquest aspecte, cal ponderar l’essencialisme dels colors (amb una franja vermella símbol del desflorament sexual? De la ferida emocional d’amor?), el joc de la camisa de dormir blanca convertida en els llençols que embolcallaven el fugaç coit, així com l’enginy del vestuari de la Viuda Reposada/Plaerdemavida.  

Diàlegs de Tirant e Carmesina. Toti Ferrer. Festival Castell de Peralada

Amb el punt de partença irrenunciable del cant, Magrané basteix una obra integrada per quatre parts i vint-i-tres números, de reminiscències madrigalistes a la recerca d’un so aparentment arcaic en l’escriptura vocal i perfilant una destriable identitat sonora molt lligada al caràcter de cada personatge. Per exemple, es percebia en la tessitura més greu i propera a la parla dins una mena de recitare cantando de la Viuda Reposada, en contrast amb la línia més aguda i cantabile de Plaerdemavida, que va ser el motor de l’acció com a doblepersonatge excel·lentment interpretat per la mezzosoprano Anna Alàs Jové. Si una dinamitava la relació de la parella motivada pel propi desig per Tirant, l’altra n’alimentava el desig carnal entre els dos amants amb molta picardia. Amb aquesta actuació Alàs no va deixar cap dubte que és un de les mezzosopranos catalanes més completes en facultats vocals i recursos escènics, expressivitat i dicció perfectament intel·ligible.

Diàlegs de Tirant e Carmesina. Toti Ferrer. Festival Castell de Peralada

La partitura tendeix a bastir-se sobre dissenys breus i efectes com els arpegiats en la sortida del sol (primera escena de l’òpera), deixant passatges de lluïment del conjunt instrumental en números musicals com la tempesta inicial de la darrera part o la batalla de la segona escena. En aquest sentit, es percep una clara dicotomia entre la vocalitat i la vessant instrumental, secundària aquesta darrera davant la sensació que mai és la portadora de l’acció i del discurs. Més aviat, resulta un coixí per a la preeminència dels cantants. L’escriptura per aquests tendeix a una prosòdia i caràcter sil·làbic, sense quasi repeticions del text, amarada amb una bellesa molt despullada contrastada orgànicament per passatges més lírics com alguns ariosos de caràcter spianato (lamentació de Tirant) i duos com el de Tirant i Carmesina a l’escena del camp de batalla. Aquí, per donar-hi un realisme gens buscat per Plensa, el baríton potser hauria d’haver cantat fora d’escena evidenciant la distància entre ambdós. Isabella Gaudí va encarnar una Carmesina lírica i dolça, amb una veu ben projectada, de timbre cristal·lí de lírico-lleugera; mentre que Josep-Ramon Olivé va ser un Tirant cagadubtes i ingenu endut pel desig –com pertoca- amb una veu caracteritzada per un color fosc considerable, homogeneïtat de registre i comoditat en el centre i l’agut que com les seves dues parteners, traslluïa una treballada articulació en la línia vocal. Una bona tasca extensible a Francesc Prat que va assumir la direcció musical extraient una participació excel·lent del sextet de cambra (dos violins, viola, violoncel, flauta i arpa) gràcies a la bona conjunció i al seu gest clar i efectiu. 

Diàlegs de Tirant e Carmesina. Toti Ferrer. Festival Castell de Peralada

Entre els aspectes musicals més llaminers, cal destacar la sensualitat deliqüescent de la tercera escena amb una música més reposada, major pes de l’arpa amb un intens duo d’escriptura més aguda, amb puntuals notes picades i melismes com a justificació de l’excitació sexual en la soprano. Quelcom que arrodonia la recerca d’atmosferes subtils predominants en l’obra, contrastades pel tractament de textures més denses i polifòniques de la quarta part, closa amb un vel tristanesc d’un amor esdevingut utopia. No és l’única referència al mite i a l’òpera wagneriana, ja que també ho era la metafòrica ubicació de la quarta escena en una illa de pensaments. 

Amb aquesta aproximació a l’univers operístic, Magrané se suma a la tirallonga de compositors contemporanis que fan més visible una de les paradoxes actuals d’aquest espectacle: el que apuntava Jorge Fernández Guerra l'any 2009 quan en el seu interessant llibre sobre l’òpera contemporània afirmava que “l’òpera és la principal manifestació que tenen els compositors per a mantenir un diàleg amb la societat que els ha tocat viure”. Els compositors no han renunciat a l’òpera i segueixen cercant vies de renovació de la mateixa, encara que durant en les tres darreres dècades no ha recuperat la seva antiga funció social en el seu aspecte com a creació. I difícilment la recuperarà. 

Diàlegs de Tirant e Carmesina. Toti Ferrer. Festival Castell de Peralada

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat