Vaig sentir parlar per primer cop de l’escriptora francesa Sidonie-Gabrielle Colette (1873 – 1954) justament amb motiu de la seva pel·lícula cinematogràfica (dirigit per Wash Westmoreland) basada en la seva vida real: una vida plena de dificultats, que en gran part van venir donades pel fet de ser dona i de tenir interessos artístics. És per aquesta raó, que la gran majoria de les obres de Colette foren publicades sota el nom del seu marit— autoria que posteriorment l’escriptora va reivindicar— . L’autora va passar a la història com un símbol de la bohèmia intel·lectual de l’època i com a exemple d’alliberació femenina. A més, va ser la primera dona en formar part i presidir l’Acadèmia Goncourt

Aquesta pel·lícula em va obrir les portes a la narrativa de Colette, concretament a la seva última obra editada: El blat tendre (Le Blé en herbe), publicat per primer cop al 1923 i recentment editat en català per Viena Edicions, en la col·lecció de Petits Plaers, traduïda per Ramon Folch i Camarasa. Aquesta novel·la explica la història de dos joves adolescents ­­­— Philippe (16 anys) i Vinca (15 anys)  — que van créixer en paral·lel, entenent-se i cuidant-se mútuament. Cada estiu es retroben en una casa a prop del mar de la Bretanya (que ambdues famílies lloguen). Aquest estiu però, tot ha canviat: han deixat de ser dues criatures i ara estan en un canvi permanent. L’atmosfera del llibre es mourà en un moment de calma i serenitat estiuenca que serà “suaument frenat per un mes d’agost que no s’acabaria mai”. Com ells, la relació que mantenen també canvia, madura i creix. Units per un fil invisible, ambdós es deixen emportar per la fidelitat del sentiment amorós naixent. Un amor que potser, s’havia fet gran abans que ells i que “havia convertit en màgica la seva infantesa i preservat la seva adolescència d’amistats equívoques”. 

Els joves parisencs es volen desfer de la seva infantesa però constantment els persegueix pel camí del pas de ritu cap a l’edat adulta: l’adolescència. En aquest temps, els seus cossos — igual que el seu intel·lecte— han canviat i madurat, no obstant, el paisatge de cada estiu segueix sent el mateix. Tot i que els personatges no tenen una gran riquesa psicològica, l’autora ens mostra les complexitats i contradiccions del primer amor. Som espectadors d’aquell amor que, com l’estiu, sembla no acabar-se mai. La seva unió és tant forta que sembla que són un sol ésser: Phil-i-Vinca— tal i com ells s’anomenen en els seus pensaments. L’evolució de la relació entre els personatges protagonistes és el que està en joc en el relat. Una relació afectuosa i de vegades, turmentosa que porta a Philippe a l’abisme emocional: es deixarà emportar pel desig i l’atracció física de la senyora Dalleray, amb la qual passarà hores mortes d’amor ocult però en el fons el seu cor i els seus pensaments duen el nom d’una altre dona. Philippe i Vinca s’iniciaran en les relacions sentimentals i sexuals, cadascun d’una manera diferent. 

El blat tendre també és una lectura sobre els sentiments contradictoris i sovint, partitius: en Philippe es debat entre l’atracció física i la passió imparable per la senyora Dalleray i el profund desig del sentiment amorós que li desperta la seva amiga de la infància. Aquesta bipartició — en part, típica de l’adolescència però també de l’amor i el desig— es manifesta al llarg del llibre mitjançant els diversos estats anímics d’en Philippe (còlera, irritació, felicitat, tristesa, etc). 

Més enllà de ser la típica novel·la d’amor adolescent a l’estiu, Colette busca desmitificar el fet de que els infants creixen i maduren d’un dia per l’altre: és tot un procés que va molt més enllà del propi llibre, fins i tot.  A més a més, també busca desmitificar la idealització de les primeres relacions sexuals. Així doncs, cal remarcar la importància d’escriure sobre relacions sentimentals i sexuals en dos joves adolescents, ja que fou un fet revolucionari per l’època. Però no és la única escriptora que va posar sobre la taula aquest tema: al mateix temps que es va publicar la novel·la de Colette, Marcel Proust va publicar la seva gran obra ­— A la recerca del temps perdut (À la recherche du temps perdu) —, concretament entre el 1913 i el 1927. I justament en el segon volum A l’ombra de les noies en flor À l'ombre des jeunes filles en fleurs, 1919) hi ha cabuda a una escena en la qual el narrador adolescent queda meravellat pel paisatge de la costa francesa i s’enamora d’un grup de noies adolescents que passa per davant seu. En cadascuna de les 5  noies que conformen el grup, el narrador hi troba peculiaritats que el duen a enamorar-se dels petits detalls de cada jove i a estimar-les a totes per igual però individualment. Igual que en el relat de Colette, Proust narra l’inici de l’experiència amorosa. D’aquesta manera, ambdós autors ens mostren la màgia d’iniciar-se en el món sentimental i sexual, tot i que cadascun ho narrarà de manera totalment diferent. 

En conclusió, Colette sap captar l’instant efímer del desig i plasmar-ho sobre paper mitjançant un estil delicat i dolç que ens evoca als primers amors, sovint efímers però viscuts molt intensament. El llenguatge sonor i les descripcions sensorials ens condueixen a aquells instants de felicitat estiuenca. La narrativa de Colette és com un breu sospir, com la brisa marina que t’acaricia els cabells. Justament com el sospir que en Philippe exhala em veure el rostre de la Vinca. 

Pots llegir-ne un fragment aquí.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dédeu
Mille e tre

Proust i la gelosia

Bernat Dedéu