“Cada vegada que escric que el meu desig és desig del cos dels nois – escriu Joan Ferraté – em sembla haver aconseguit alguna cosa”. Ferraté escriu aquesta frase a Roma l’estiu de 1966. Ha decidit començar un diari per endreçar-se el cervell durant una “comèdia de fantasia sexual”, i per mirar d’entendre’s escrivint. En aquell moment Ferraté (Reus, 1924 – Barcelona, 2003) feia quatre anys vivia a Canadà fent de professor universitari, després d’haver estat sis anys ensenyant clàssiques a la universitat de Santiago de Cuba. Ferraté va marxar de Barcelona quan tenia 30 anys, just després d’acabar la carrera. Les primeres dècades de la seva vida les va passar sobretot al Mas Picarany, la casa familiar que els Ferrater tenien prop de Reus. Podem dir que Ferraté sempre ho va veure i viure tot de lluny, i gairebé sempre sol. 

Diari de Roma/Fons Joan Ferraté

Imatge del diari de Roma de Joan Ferraté/Fons Joan Ferraté

Sol i assetjat per “ratxes de desig que em cauen a sobre”. El diari de Roma, el primer dels tres del llibre, és una crònica d’aquest desig que el persegueix – un desig que es pot calmar, però mai satisfer. És una ànsia que frega el deliri, i és impressionant veure com Ferraté es descriu a ell mateix passejant per Roma, mirant noiets que passen pel carrer i barrejant els seus cossos amb els cossos de les estàtues i els quadres que veu a les galeries d’art. A les seves fantasies s’hi barreja el desig imaginatiu i el real, i quan es masturba uneix els dos móns com si fossin un. És un joc amb la seva obsessió o, com en diu ell, “la meva angúnia”. El dietari acaba en un acte simbòlic. Abans de marxar de Roma, s’endú de la Galeria Corsini una petita polla d’un dels marbres del vestíbul, per poder tenir-la a la mà i imaginar el cos jove i esvelt d’on ha sortit. 

Diari de Roma/Fons Joan Ferraté

Imatge del diari de Roma de Joan Ferraté/Fons Joan Ferraté

Ferraté té devoció pels cossos d’aquests nois, i és conscient que només els aprecia per aquest cos. El seu desig és carnal, animalesc. La seva lluita és mirar d’intel·lectualitzar-lo, però sempre es queda a mitges, mai no arriba a descriure’l prou bé. Com que sobrepassa el seu cervell, no arriba a poder transformar-lo en paraules. És un desig que, a més, el tortura. L’escriptor sap que els cossos de nens són “per abraçar i fer petons, no per fer-hi l’amor”, però no pot evitar voler-ho. Ferraté ha viscut tota la vida amb aquest desig frustrat, combinat amb la repugnància que li fan les dones. 

La segona part del llibre, ‘Diari de Daniel’, és la història del seu únic amor. És la història de la relació, bàsicament sexual, amb un noi de setze anys que li apareix a la vida per casualitat. Ell és a Canadà, i coincideix amb Daniel a partir d’un amic. La nit que es coneixen, es queda a dormir a casa seva i comencen una relació intermitent que durarà tres anys. La descripció d’aquest amor és un relat desenfrenat, meravellós. Ferraté porta el recompte de cada nit que passen junts, de les vegades que fan l’amor i de la manera com el fan. Pel ritme expeditiu i acumulatiu del text no podem evitar pensar en la Lolita de Nabokov – una novel·la que l’escriptor no va poder llegir, per precaució moral autoimposada, fins després de passar pel fàstic de conviure amb una dona – la mare de la seva filla. 

“Vaig estimar Daniel des del fons de tota la meva vida – escriu – amb un amor únic en la mesura en què va tenir el caràcter, abans que res, d’un somni realitzat”. Ferraté no va tenir una experiència amorosa fins als cinquanta anys, i per tant aboca en Daniel tota la repressió i l’emoció frustrada de trenta anys fent equilibris amb altres cossos. És un home que ha patit durant molt de temps l’angúnia d’ell mateix, i l’angúnia d’haver d’acceptar que no pot canviar el que sent.

Diari de Daniel/Fons Joan Ferraté

Inici del Diari de Daniel/Fons Joan Ferraté

El tercer diari és el text més reflexiu del llibre. És un assaig sobre la solitud, i una relectura preciosa de la recerca proustiana del temps perdut. Són les reflexions d’un escriptor rendit a la solitud, i que s’aprofita d’ella per fer-ne alguna cosa: “no tinc cap compromís amb res que no siguin les meves coses, no tinc cap amic fora de mi mateix. Puc, doncs, tornar a començar en allò que em pertany exclusivament: el meu amor propi, la realització de les meves possibilitats. No tinc res a fer enlloc sinó treballar per mi”. 

És una solitud resignada però compassiva, perquè Ferraté està convençut que tothom que sigui una mica llest està igual de sol al món: “¿qui m’assegura que tothom que tingui una mica d’esma – i tothom en té una mica – no sent la nosa de saber que, d’una manera o altra, la vie est ailleurs?”. Davant el rebuig i la incomoditat cap als altres, l’escriptor es tanca en ell mateix. És un impuls que no li ve de nou: “em vaig afligir i paralitzar cada vegada que vaig provar de fer com tothom, tirant al dret darrera de la felicitat”. 

Davant d’aquesta solitud, Ferraté fa el que fan molts intel·lectuals: refugiar-se en els llibres, l’única cosa que mai l’ha deixat d’acompanyar. És així fins al punt que escriurà que no es vol trobar en ell mateix, sinó en la seva reflexió sobre la consciència dels altres – en la consciència que els altres han tingut d’ells mateixos, i que han explicat als seus llibres. Em sembla que en Proust va trobar una ànima amiga: “el centre del meu ésser és la voluntat d’integració de la meva experiència dins el temps, contra el temps, en el temps”. 

Joan Ferraté/Fons Joan Ferraté

Joan Ferraté

Ferraté entén que la seva felicitat somiada és una cosa que només pot tenir en l’instant, que no es pot prolongar en el temps. Que la seva felicitat és efímera i pertany, com la de Proust, al món de l’experiència de la vida viscuda. “Ens volem abans que res a nosaltres mateixos, i si ens volem és perquè mai no ens posseïm del tot, ni no ens podem posseir: el que ens sembla que som sobreïx sempre del que nosaltres tenim, que fonamentalment no és mai res més que el sentiment del nostre cos”. Ferraté és, com Proust, un lector de si mateix, que escriu per llegir-se. 

En un dels seus viatges a Barcelona durant els anys setanta, escriurà que ha vist a la ciutat el mateix ambient angoixant i putrefacte que hi veia als anys quaranta, i que per això no dubta de tornar a marxar. És rellevant que una de les obres intel·lectuals catalanes més potents del segle passat hagi estat feta des de fora de Catalunya. Mentre als seus companys de generació – la dels cinquanta – els havien aplanat el camí per imposar un nou ordre cultural, Ferraté es tancava en aules universitàries de l’altra banda de l’atlàntic. 

Veureu-ho tot des de lluny lligava amb el seu caràcter introvertit i amb la càrrega emocional que arrossegava. A les cartes als amics, s’hi veu la contenció i la distància que imposava. Es veu que era un home esquerp i difícil de tracte. Però mentre llegia aquestes notes, cerebrals i angoixades, no podia evitar pensar en la postura salvatge dels que manaven a Barcelona a la seva època. Mentre Barral es capbussava al mar de Formentor per fornicar amb una estàtua que hi havia al mig de la platja – l’anècdota és de Castellet –, Ferraté estava completament sol intentant, com escriu ell mateix, de governar la seva angúnia.

Podeu llegir un fragment del llibre, aquí