Des de fa dues dècades és la veu de Mishima, a més de signar l’autoria de les cançons. David Carabén i el seu grup celebren els vint anys als escenaris amb una gira que va arrencar a les escales de la Catedral de Girona i s’aturarà en espais com el Liceu. Les espelmes ja les van començar a bufar amb la publicació el passat abril d’Ara i aquí, el primer disc de la banda en què el públic hi és present.   

Mishima Leila Mendez David Carabén

Per què en aquests moments un disc en directe, o, si ho prefereixes, per què no ha arribat fins ara, després de vint anys de trajectòria?

En els dos darrers discos d’estudi vam fer una recerca per sonar més com en el directe. Més senzills i alhora més contundents. En paral·lel anàvem enregistrant alguns concerts, fins que vam veure que documentar la connexió que establim amb el públic ens feia il·lusió. El detonant definitiu va ser voler fer alguna cosa especial per celebrar els vint anys de Mishima.

Aquesta recerca vol dir que esteu més satisfets de com soneu en directe que no pas a l’estudi?

Als concerts es posen en valor elements diferents que en un enregistrament d’estudi, com l’espontaneïtat, fins i tot l’error forma part de l’escena, el so més cru, els equívocs... I tot això és una màgia que si a la gent li agrada acabes intentant portar-la als discos.

Sembla que estem en un bon moment pel que fa a concerts a casa nostra. Se’n fan molts amb molt públic, hi ha una llarga llista de festivals...

Anem millorant, cada vegada les propostes són més interessants, més variades. I sí, hi ha molts festivals, però jo crec que encara no suficients. D’altra banda, les sales de concerts estan patint molt, perquè hi ha poca cultura de pagar entrada, i allò que s’havia construït durant molts anys està desapareixent, poques sales poden tirar endavant. Penso que tant les sales com els estudis de gravació són petites esglésies medievals on es conserva un saber, unes tècniques i unes arts que si no les mantens es perden per sempre. És una memòria fonamental per seguir fent música. Hi ha moltes vocacions artístiques, però allò que hauria de ser més perenne malda per sobreviure.

Quan vau fer els concerts el 20 i 22 de desembre a la Sala Apolo de Barcelona ja teníeu clar que aquelles actuacions serien material de nou disc?

Sí i no. Teníem clar que volíem enregistrar bé els concerts, tant a nivell d’àudio com visual, i ja veuríem què en faríem. 

L’àlbum vol ser també un reconeixement a aquesta sala on heu tocat tantes vegades?

En vint anys hem actuat en molts espais, en moltes sales, i n’hi ha amb les que crees una química especial, t’entens, veus que amb el públic hi acabes fent un tot indissoluble. El 2010 vam fer un concert a l’Apolo que va suposar un abans i un després per al grup, i des d’aleshores hi hem fet concerts de Nadal, de final de gira... Tenim una relació de molts anys, i el nostre seguidor, quan toquem a l’Apolo, ho sap valorar d’una manera especial.

El secret de Mishima és que ens estimem, ens ho passem molt bé junts, independentment de si ens van millor o pitjor les coses

mishima David Carabén

El públic, com en qualsevol disc en directe, també és protagonista de l’enregistrament. Quin diríeu que és el vostre seguidor tipus?

Uf! N’hi ha de tota mena, penso. En coneixem alguns personalment, o bastants, perquè som un grup que ha anat creixent a poc a poc i hem anat veient cares noves que s’incorporaven als nostres concerts, però és molt difícil conèixer la gent a fons. Tenim la sort que després de vint anys en seguim incorporant. Com també, és clar, n’han marxat; és força habitual, pel que veiem, que gent que va a concerts amb vint i escaig anys hi hagi un moment que deixi d’anar-hi, sigui perquè tenen altres preferències d’oci, o perquè tenen criatures i no poden sortir tant. Però passats uns anys alguns d’aquests tornen, sovint amb els fills. També tenim moltes històries de seguidors que van deixar de venir als concerts perquè amb la crisi van haver de marxar fora, i amb alguns et pots retrobar quan fas una gira per l’estranger. 

Dius que hi ha seguidors que s’han pres una pausa a l’hora de venir als vostres concerts, però és que no és habitual que un grup duri vint anys! Teniu algun secret? Heu tingut algun moment de crisi en què la continuïtat de Mishima hagi perillat?

De crisi n’hi ha sempre, perquè la música és crisi, és un art fet de la mutació permanent, i perquè hi hagi canvi hi ha d’haver voluntat de canvi, i això comporta precarietat, sempre estàs en terreny fangós. El secret de Mishima no és altre que ens estimem, ens ho passem molt bé junts, independentment de si ens van millor o pitjor les coses. Tenim plaer quan estem junts i fent allò que fem, i això explica que superéssim els primers deu anys, quan la realitat no ens animava a seguir, no hi havia un gruix prou important de públic per justificar tots els esforços que fèiem. Quan la realitat ens ha somrigut una mica més, hem continuat exactament pel mateix, perquè ens ho passem bé junts.  

Després de fer tantes cançons, queden coses per dir al tinter?

Si mai tinc la sensació que no tinc res a dir, que alguna vegada passa, de seguida penso que és temporal. I fins ara sempre han tornat, les ganes de fer lletres, d’explicar coses, però ningú no pot assegurar que sempre serà així (riu).

Hi ha compositors que diuen que escriuen cançons per no haver d’anar al psicòleg, d’altres per vèncer la timidesa... Per què fa cançons, David Carabén?

D’entrada, per plaer, el plaer que em produeix posar d’acord una veu i una guitarra. L’afició de fer cançons penso que parteix d’això, del plaer fonamental de cantar d’acord amb una base, una harmonia. Però després també sorgeix el joc de trobar sentits, significats inesperats en la combinació de música i paraules. Sovint et descobreixes a tu mateix a través d’aquest exercici, moments que et sorprenen, que t’alliberen, que t’expliquen, que et desafien. Això és una meravella, una escola de vida, i també una experiència pel que suposa compartir, tant amb el grup com amb el públic, que hi troba un sentit i és un company de viatge, i et sents privilegiat i honorat. 

Les sales de concerts i els estudis de gravació són com esglésies medievals on es conserva un saber i unes tècniques

Fa un parell d’anys ja vau estar d’aniversari, els deu anys del disc Set tota la vida. Hi ha qui diu que aquell treball va suposar un punt d’inflexió en la música moderna del nostre país.

Per nosaltres amb cada disc hi ha un abans i un després. Però és cert que Set tota la vidaens va marcar a foc. D’entrada no va tenir un èxit immediat, s’han valorat les seves cançons amb el pas dels anys, i moltes d’aquelles cançons avui són centrals en el nostre repertori. La gira del disc no va ser especialment exitosa ni vibrant ni llarga, va ser molt més rodona la gira del següent àlbum, Ordre i aventura. Aquella sí que ja va ser una gira ambiciosa. Set tota la vidava créixer al cap d’un temps, en les següents gires, i l’ha fet créixer la gent. Com a grup, és el disc on vam trobar el nostre caràcter, el nostre so, el tipus de producció que ens anava bé... També queda definit el ventall de les maneres d’escriure cançons.

I què se sent, dalt l’escenari, quan veus que una lletra que has escrit fa uns mesos el públic la canta amb tu?

És com un acte de comunicació complet, te n’adones que allò que volies dir ho has dit i la gent ho viu com tu. Això també va suposar un abans i un després per al grup, ja que no ens va passar fins a la gira del tercer àlbum, i recordo que la primera vegada va ser al primer festival PopArb d’Arbúcies.

Els seguidors us podran seguir acompanyant en aquest acte de comunicació vint anys més?

Ja ho veurem! No ens pensàvem pas estar fent això vint anys, i hi hem arribat. Han passat volant. 

 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat