David Caño (Olot, 1980) va arribar a la poesia a través de la música. Diu que certs poemes musicats el van empènyer a descobrir els poetes que els havien escrit i que una cosa porta a l’altra. No és estrany doncs que, entre altres mogudes guapes, formi part –amb Borja Penalba, David Fernández i Mireia Vives– d’Ovidi4, el quartet que, trenant música i paraules, celebra l’obra d’Ovidi Montllor, les complicitats que ens sostenen, la vida, les ferides, la Resistència. Busqueu-los, aneu-hi. 

Activista cultural influenciat pels situacionistes Debord i Vaneigem, sempre que li ho demana el cor Caño és també un home d’acció que oposa versos esmolats o el propi cos a repressors de tota mena (i no donarem més pistes, que ja se sap que ens vigilen, Orwell dixit, i els anys van donant-li la raó). 

Diu que escriu per comprendre o explicar-se coses, per llançar crits d’auxili o d’amor, i sovint les dues coses alhora. Que li agraden els poemes que tant poden ser llegits com dits, i els matisos que prenen en cada cas. I que la poesia és una manera de mirar. De viure.

Acaba d’arribar a les llibreries el seu darrer poemari, Un cos preciós per destruir (Proa, Premi Jocs Florals de Barcelona 2019): “Si hem de morir que sigui aquí, / en aquest búnquer-xuclador, / devorant ànsia / a cos obert, dansa macabra / de la vida que ens fa nosa, / i se'ns en fot el bombardeig, / la sang al mar, la puta sida. // Si hem de morir que sigui aquí: / ja pot plorar, la poesia”.

També és autor de Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo (Pont del Petroli, 2013); Res és ara ni això(Terrícola, 2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies de Carles Mercader (Tanit Poesia, 2014) i Nictàlgia (Terrícola, 2017), entre altres. Avui és ell qui contesta el nostre vers i revers. 

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Jo crec que la poesia és una manera de mirar, una manera d’entendre el món, una manera de viure. Més enllà del gènere literari. I serveix. Per un mateix diria que és inevitable, quan t’assalta, i quan es decideix estendre-la suposo que acompanya, ajuda a entendre o a pensar, obre portes i finestres, a vegades posa paraules a allò que no sabem expressar però sentim.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Jo vaig arribar a la poesia a través de la música. De poemes musicats. Sempre m’havien interessat molt les lletres, què diuen les cançons, i de sobte vaig descobrir una sèrie de poetes que eren els autors d’aquestes lletres que tant m’agradaven. Així que calia llegir els seus llibres, i d’aquests a uns altres, i fins el dia d’avui. Per tant, encara ho faig. Potser d’una manera una mica diferent, després de moltes lectures, però encara espero alguns llibres amb la il·lusió dels nens i vaig a mirar a les llibreries si ja han arribat o no. Per mi llegir-la o escoltar-la és diferent, arribes al poema d’una manera que no és comparable i per tant no crec que una cosa sigui millor que l’altra. Per mi combinar-ho és ideal.

Jo vaig arribar a la poesia a través de la música. Vaig descobrir una sèrie de poetes que eren els autors d’aquestes lletres que tant m’agradaven

Per què n’escrius?

Jo escric per necessitat. Sempre ha estat així. Escric per a mi. Per comprendre o explicar-me coses. Per llançar crits d’auxili o d’amor. I sovint les dues coses alhora. 

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Hi ha poemes que prefereixo dir i altres que em llegeixin. Crec que el poema et reclama una cosa o l’altra, tot i que sovint els que més m’agraden són els que permeten ambdues coses i prenen diferents matisos al ser dits o llegits.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Sempre he fet servir llibretes, a vegades papers si no hi ha més remei, però últimament he de confessar que també he tirat de mòbil. A vegades és un pensament, un vers, una idea o tot un poema que, de sobte, irromp. Tot i que també escric molt a batzegades, puc estar temps escrivint molt poc, o gens, i prioritzant altres coses (llegir, escoltar música, mirar pelis o sèries, viure en general) i després estar uns mesos escrivint compulsivament.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric per tot arreu i quan sorgeix el moment. Sovint fora de casa i a mà. En qualsevol hora del dia. Després reescric el poema al pc. I també reescric força o reviso durant el període de correccions quan el poemari està més o menys acabat.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

En els meus llibres crec que hi ha més aviat una atmosfera prevista, alguns elements simbòlics que es repeteixen, una estètica. I llavors els poemes van arribant fins que en algun moment sé que el poemari ha acabat.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Vaig escrivint el poema, llegint-lo, reescrivint-lo o modificant-lo fins que el dono per acabat. Llavors el passo al pc, també hi pot haver alguna modificació. Durant el procés de correcció de tot el poemari, quan ja han reposat la majoria de poemes, miro si encara funcionen o cal reescriure’n algun, suprimir-lo o modificar-lo.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Jo crec que no hi ha res pitjor que forçar, així que no sé si cal un pla integral i generalitzat de promoció de la poesia. A vegades, s’ensenya o es presenta una poesia molt limitada. Als instituts sovint s’escolta Rap o Trap o cançons on es valora la lletra però es percep la poesia com un pal, com una part d’una assignatura, amb els seus autors i textos. Quan precisament la poesia ve a fer o a expressar, també, moltes de les coses que els agraden o reivindiquen. En alguns països i/o ciutats la poesia ha penetrat dins els imaginaris de la joventut de manera molt forta, es llegeix de forma força massiva. Però és clar, això no passarà si ens quedem en una visió elitista o limitada de la poesia. El que sí que trobo és que es podria aprofitar més els poetes vius perquè vagin als instituts, a fer tastets, a mostrar el que fan i les connexions que es poden establir amb l’alumnat.  

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Crec que tots estem fets de lectures, d’experiències pròpies i d’altres de compartides, de recitals col·lectius. He tingut la sort d’anar creixent acompanyat d’una sèrie de poetes brutals i diferents entre ells/es de qui n’aprenc cada dia. Jo que vinc i reivindico l’autodidactisme, i diguem que he anat construint el meu corpus poètic lentament diria que vaig flipar la primera vegada que vaig veure recitar l’Enric Casasses, la Núria Martínez-Vernis, en Pelàez o en Josep Pedrals. Diria que se’m va girar el cap quan vaig llegir per primera vegada l’Andreu Vidal o l’Arnau Pons (amb el seu Desertar) o que vaig descobrir la immensitat poètica llegint en Màrius Sampere i d’una manera diferent, però també, l’Antònia Vicens.

Crec que tots estem fets de lectures, d’experiències pròpies i d’altres de compartides, de recitals col·lectius

Et sents part d’una generació?

Això de les generacions sempre m’han semblat invents propagandístics, periodistics o acadèmics. Segurament hi ha afinitats poètiques i també amistats entre persones que escriuen coses ben diferents. D’aquí a dir-ne generació...

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Abans ja ho he dit una mica: Brossa i Papasseit, Vinyoli i Bonet, Pizarnik, Liddell, Bachmann, LM Panero, Hac Mor, Andreu Vidal, Rimbaud, Lautréamont, Collobert, Xavier Sabater, Artaud, Sampere, Vicens, Casasses. En David Castillo és algú que d’alguna manera ha estat molt present en la meva poesia així com la poètica de la contracultura dels 70, i en Lluís Calvo és far i amic. Crec que d’alguna manera hi ha molta influència vital dels situacionistes i també de referències no estrictament provinents del món de la poesia. També he tingut la sort de créixer al costat de poetes que em flipen i de qui n’aprenc cada dia (Calafell, Cabrera, Pietrelli, Blancallum Vidal, Martí Sales, Sevilla, Guim Valls, Grifoll, Cano, Martínez-Vernis, Escoffet, Silvie Rotchkovic, Gabriel Ventura, Camacho-Grau, Pons Alorda, G. Altaió, Laia MaLo, Cucurella-Jorba... segur que me’n deixo mil)   

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Aquest poema és del darrer poemari, Un cos preciós per destruir (Proa, 2019)

BEIRUT

Si hem de morir que sigui aquí,

entre els vermells i les olors,

lluny de la lírica,

amb els genolls regalimant

pel terra brut, els cops al mur,

el Daily Express,

les envestides. 

 

Si hem de morir que sigui aquí,

en aquest búnquer-xuclador,

devorant ànsia 

a cos obert, dansa macabra

de la vida que ens fa nosa,

i se'ns en fot el bombardeig,

la sang al mar, la puta sida.

 

Si hem de morir que sigui aquí:

ja pot plorar, la poesia.

Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

És possible fer-ho, i de fet tinc amics/es que ho fan. Jo també treballo en la docència però tot són eleccions i maneres de viure.