La seva és una trajectòria insòlita dins el cinema que es fa a l'estat espanyol. Tenia 23 anys, i un grapat de curts a les esquenes, quan va debutar amb Barcelona, nit d'estiu (2013). Ara, amb 30, és un cineasta amb mitja dotzena de llargmetratges i dues sèries en un imparable currículum que inclou èxits aclaparadors (El mejor verano de mi vida, la televisiva Élite), films intimistes (Litus) i seqüeles (Barcelona, nit d'hivern). És possible que Dani de la Orden (Barcelona, 1989) hagi estat al lloc adequat en el moment precís ("segurament, això és com tot a la vida", diu), però no se li pot restar ni mig mèrit: ha sucat pa en mil variacions de la comèdia ("crec que el gènere m'ha buscat", afirma), i continua dignificant aquella etiqueta que acompanya alguns directors des de que el cinema és cinema: la condició d'artesà, de tot terreny capaç de fer seu qualsevol projecte d'encàrrec. 

Ara, Dani de la Orden estrena pel·lícula, Hasta que la boda nos separe entra de ple, i sense complexes, en el subgènere casaments, que ha fet fortuna des de que tenim memòria: d'Historias de Filadelfia El pare de la núvia, de La boda de Muriel a Cuatro bodas y un funeral, de De boda en boda a 3 bodas de más. Protagonitzada per Álex García i una Belén Cuesta amb el Goya acabat de guanyar, Hasta que la boda nos separe és, en paraules del seu director, "una comèdia sobre les pors emocionals, i sobre com poden acabar provocant una bola de neu que es fa cada cop més gran, i, també i per damunt de tot, una història sobre dos fills de puta". Parlant de pors, el cineasta confessa la seva davant d'un nou examen amb el públic: "Estic acollonit, tio. Em passa sempre, i més amb una pel·li com aquesta, que està feta perquè la vegi la gent. A més, normalment no coincideixen crítica i públic, obres Twitter i... Estàs un any de la teva vida treballant, afinant els acudits amb els guionistes, donant-ho tot, i després... De tota manera el que es respira és bo, hi ha bones sensacions, però jo m'acolloneixo igualment. Amb Litus anava més relaxat perquè no hi havia res a perdre, era una pel·lícula que feia perquè jo volia, i no depenia tant de la resposta del públic, hi havia més marge perquè la gent la anés descobrint. Però aquí te la jugues a una carta, i sempre fa més respecte".

Dani de la Orden

Així... millor no petar-ho molt amb una pel·li, com tu vas fer amb El mejor verano de mi vida, per evitar aquesta angoixa?

No, home, sempre mola petar-ho. Però després, les estrenes acolloneixen una mica. Et podria dir que m'és igual, que la feina ja està feta i que el que passi amb la taquilla ja no és responsabilitat meva. Però no, el meu compromís continua després d'acabar-la, promocionant-la a tope i defensant-la a muerte. Al final, si no, per què la faig? Si la pel·li no funciona se'm cau l'ànima als peus. Tinc clar que és natural que comèdia i crítica difícilment es portin bé, normalment no coincideixen. No passa res, amb això tires milles. La comèdia sembla un gènere menor, però fer riure és molt difícil: si has rigut, no pot ser una merda; que la pel·li tingui un to més superficial, que no sigui un assaig socio-polític  del moment... és clar que no. És una comèdia romàntica! I això que cada comèdia romàntica acostuma a tenir al darrera un estudi sobre el present, potser molt lleuger i secundari, però segueix estant present. Hasta que la boda nos separe seria molt diferent feta fa 10 anys. I a veure, és evident que t'ha d'agradar el gènere, de la mateixa manera que no gaudiràs d'una pel·li de por si no t'agrada patir. 

Un film com aquest reivindica la comèdia popular, potser menys sofisticada però amb una evident capacitat de connexió amb el públic.

Sí, però s'ha de ser honest. Has d'intentar aportar alguna cosa... és a dir, i ara escombraré cap a casa: dins l'estructura arquetípica d'Hasta que la boda nos separe, dins la previsibilitat de la pel·lícula i de l'utilització dels gadgets de la comèdia romàntica, de l'ús d'acudits més elaborats i d'altres més vulgars, dins de tot això, al final hi ha una premissa, que era fer una pel·lícula sobre les pors. Després li dones la forma que vols, li poses l'humor i els acudits, però l'essència era parlar de les pors a que et facin mal, de les cuirasses emocionals, el pànic a perdre l'estabilitat de la parella... I amb un protagonista que és el paio més egoista del món, un fill de puta sense el valor d'immolar una situació que li dona una seguretat meravellosa... Si després hi ha algun acudit fàcil, si funciona i fa riure, tira milles! Però em molava donar veritat a la pel·lícula parlant de les pors, i en concret de les meves: des de la por al compromís fins la por a perdre alguna cosa que et dona estabilitat. És des d'on vam construir la pel·li.

Dani de la Orden

Explica'ns això de fer una pel·lícula sobre fills de puta...

Els protagonistes són dos cabrons als que res no els importa, perquè s'agraden. I quan a tu t'agrada algú, no penses gaire en el que passa al teu voltant. Si algú t'agrada de veritat, tots som els més fills de puta del món. Si t'agrada algú, la moralitat no importa, acabarà passant. Després ja podem entrar en si et llences o no, si et val la pena, com passa a la pel·li, echar una cana al aire. Però quan parlem d'atracció real i de connexió, compte perquè s'enredarà tot. Volíem parlar-ne, i sense criminalitzar-ho, sense jutjar-ho.

També hi ha una mirada molt generacional al gènere. En mans de cineastes d'una determinada edat, la comèdia romàntica vol jugar a una certa desmitificació de l'amor romàntic. Però després acaba sent una qüestió més de forma que de fons, l'aposta no acaba de ser mai complerta i quasi mai s'evita el happy end...

Sí, suposo que acabem cedint. Aquí ja entren peatges del cinema d'estudi, del cinema d'encàrrec. Jo defenso que la comèdia romàntica ha de tenir un final feliç, però això no significa que sigui un final en parella. De fet, hi ha una versió de guió amb un final diferent, i jo defensava que no passa res perquè no aconsegueixis a la noia o al noi. Hi ha d'altres camins. Però sí és veritat que les pel·lícules més irreverents... per exemple De repente tú, de Judd Apatow: després de l'hòstia, el personatge s'acaba contradient i abandona la seva voluntat de follar amb algú diferent cada nit per estar amb el noi correcte. Crec que les comèdies que volen desmitificar el romanticisme encara es traeixen a sí mateixes als darrers 15 minuts. I no passa res, mentre ho reconeguis. 

Dani de la Orden

El problema és quan et volen vendre un tomb del gènere que quasi mai es dona per complet. I t'ho dic jo, que soc fan del gènere i tinc clar que hi ha codis que difícilment es poden trencar...

Sí, però després t'arriba La boda de mi mejor amigo amb un final que et trenca els esquemes... Reitero que crec que el final feliç no ha de ser necessàriament que els protagonistes acabin junts. Però encara ens costa pair-ho, encara ens inclinem en donar una satisfacció en els últims 15 minuts a qui ha pagat l'entrada, tot i que sigui a costa d'una certa previsibilitat. Tampoc crec que sigui dolent mentre proposem una tombarella per caure a l'aigua que moli. En el cas de la meva pel·li jo estic content, perquè crec, i no sé si és bo o dolent, que el final d'Hasta que la boda nos separe és el millor que he rodat. 

Entenc que ets fanàtic de la comèdia romàntica...

Massa, de vegades. 

Tens referents del gènere?

Sí, i tant. Richard Curtis, Judd Apatow, Nora Ephron... Per mi són l'abc. He begut molt d'això i no me n'amago. Igualment, crec que el gènere ha evolucionat, i mola perquè ara passa el que dèiem, se li ha donat una mica la volta a la cosa aquesta d'idealitzar l'amor. Però Richard Curtis sempre serà Richard Curtis.

Aprofito l'avintasesa parlant de Richard Curtis per preguntar-te un dubte etern entre els fans de Love Actually: Alan Rickman enganya Emma Thompson amb a la seva secretària?

De cajón. Sí, home, i tant. Voto per un sí.

Dani de la Orden

Amb 23 anys vas debutar amb Barcelona, nit d'estiu. Amb 30 ja has fet sis pel·lis, dues sèries (aviat s'estrenarà la tercera temporada d'Élite), i estàs preparant nou projecte amb Netflix... Dorms?

(riu) La veritat és que començo a notar certa necessitat de parar. Però també és veritat que quan m'aturo, m'atabalo una mica. Suposo que més que la necessitat de parar, el que voldria és recuperar certa connexió amb el meu entorn. El fet de currar durant tant de temps sense parar fa que no tingui estones per pensar en què m'obsessiona, què m'incomoda, què em fa por... Empalmar un projecte amb l'anterior, i fer-los de la manera més personal que he pogut, m'ha portat a una necessitat no tant

de vacances com de pensar una mica en què és el que vull explicar. Però contestant a la teva pregunta, sí, dormo poc. 

La teva trajectòria és insòlita, perquè, a diferència d'altres cineastes novells, t'has dedicat fonamentalment a fer pel·lícules populars.

Crec que s'estan fent òperes primes personals i meravelloses que jo gaudeixo moltíssim com a espectador, però jo defenso molt el cinema d'encàrrec, d'assumir el repte de portar-te al teu terreny i fer personals projectes de les cadenes que busquen l'èxit comercial. És una virtut, i una responsabilitat del director, tant si escriu el projecte o com si només el dirigeix: jo no he fet cap pel·li que no hagi m'hagi agafat d'una manera personal. Amb el cas d'El mejor verano de mi vida, per exemple, el repte que em vaig imposar era explicar-la des del punt de vista d'un nen. Si ho arribo a fer des del del pare... jo el més proper a la paternitat que he viscut és amb un tamagotchi. Em resulta més senzill posar la meva pròpia veu a Barcelona, nit d'estiu, perquè de relacions i parelles que et deixen o a qui deixes, de patir... jo d'això sí que en sé! (riu) Però el que és maco és agafar una història, sigui quina sigui, d'encàrrec o no, i saber que l'estàs explicant per una voluntat personal.

Això connecta amb el cinema més clàssic, allò que en deien els artesans. I l'ofici, que es destaca molt quan es parla del teu cine. Deus ser el director amb ofici més jove de la història...

Això m'ho han dit molt i no acabo d'entendre gaire bé què significa... jo crec que es tracta de tenir solvència, d'acabar quan toca, de complir amb el que et proposen.

Dani de la Orden

I el segell personal, quin seria en el teu cas?

No m'ho he plantejat gaire. Crec que ajudo a perpetuar un tipus de comèdia romàntica honesta, i jo m'estic fent una base, llavors crec que encara no penso gaire en quin és el meu segell, la meva aportació, perquè això voldria dir que tinc poc camí per davant. Estic més pendent del què deixaré sabent que el que m'agrada és explicar històries que connectin, amb voluntat de fer riure... La comèdia és un gènere que té molts colors i jo n'he tocat uns quants, i espero que me'n quedin uns quants més. Al final fem una comèdia romàntica generacional, m'agrada parlar de l'amor en temps dels millennials, que és una mica diferent al de les pel·lis de Hugh Grant. Encara hi ha més camins per explorar...

Continues parlant d'amor en el teu nou projecte, un llarg que produeix Netflix.

És una pel·li amb l'Álvaro Cervantes i la Susana Abaitua, que barreja amor i malalties mentals, i li puc donar una mica més de pòsit. És maco agafar la comèdia des d'un tema molt real, que ens pot tocar a tots, com el de les depressions i els problemes mentals. Sense frivolitzar ni tampoc deixar-se portar pel drama absolut, condescendent i victimista.

I aquella idea de fer una seqüela d'El mejor verano de mi vida?

Allò va ser un venirse muy arriba, però van entrar altres projectes. Si torno a fer una pel·lícula familiar hauria de ser des d'una perspectiva nova. No cal tornar-hi... millor crear un univers nou que repetir-se.