L'augment de l'esperança de vida i l'envelliment de les societats europees ha fet que les residències d'avis siguin un negoci a l'alça. La transformació del que abans eren els terribles asils per a ancians –encara recordo el temor amb el qual el meu avi pronuncia aquest nom– en residències de més o menys luxe i comoditats, alhora que aquestes s'han anat estenent, ha fet que siguin un món fascinant per explorar-lo des de la ficció. Des dels contes de Mil cretins, de Quim Monzó, fins a Un dia qualsevol, d'Oriol Tarascón, protagonitzada per Imma Colomer, Pep Ferrer i Quimet Pla, i que es va veure a la Villarroel l'any passat, són molts els llibres, obres de teatre i pel·lícules ambientades en geriàtrics. A aquesta llista s'hi ha d'afegir L'inesperat final del senyor Monroe, de l'escriptor, controlador aeri i director de cinema amateur Dan Mooney (Limerick, 1984). En Joel, el senyor Monroe del títol, és un pessimista mecànic jubilat que viu a la residència d'avis Hilltop, on s'hi va traslladar amb la seva dona i on aquesta va morir, que amb el seu nou company d'habitació, en Frank, un actor de telenovel·les retirat que ha viscut tota la vida dins l'armari, planejaran una nova i darrera aventura: posar fi a la vida d'en Joel d'una manera digna.

"Tinc molts amics que són gent gran, i estic molt implicat en històries on hi ha molta gent gran. Per exemple, al meu grup de teatre o al club de rugbi de Limmerick. Passo molt de temps amb gent gran" ens explicava l'autor en una recent visita a la ciutat. En aquest sentit, confessa que molts dels diàlegs entre en Frank i en Joel surten de les converses i les bromes dels seus amics veterans del rugbi, quan es reuneixen en un bar de Limmerick pel tradicional "tercer temps". També el teatre l'ha ajudat a crear persones com en Frank, enamorats de l'actuació. Però, són els seus avis, Daniel i Joseph, els qui van tenir una influència decisiva per l'avui novel·lista. "El meu avi Dan era un home malcarat i malhumorat, sempre amb alguna cosa a dir, molt independent que rebutjava completament que li diguessin com havia de ser o com havia de viure" confessa Mooney, que es lamenta especialment de la infantilització que tot sovint esdevé en el tracte amb la gent gran: "Ell no hauria tolerat que el tractessin com un nen petit. De fet, la meva actitud cap a la gent gran ve de l'actitud d'en Dan cap a ell mateix" explica.

Dan Mooney durant la seva darrera visita a Barcelona/EFE

Dan Mooney durant la seva darrera visita a Barcelona/EFE

El suïcidi en una Irlanda on les emocions es reprimien

La mateixa actitud independent i malhumorada i la defensiva contra qualsevol que li parli amb condescència és la que demostra en Joel que, testimoni de la mort sobtada de la seva dona i el seu company d'habitació, Miller, s'obsessiona amb la seva pròpia mort. "En Joel creu que ha perdut una oportunitat per ser millor pare, millor marit, millor company d'habitació" assegura l'autor, i per això, decideix posar fi a la seva vida. Com afegeix Mooney, "si pogués expressar les seves emocions, no tindria tants retrets. Sap que una vegada més ha perdut l'oportunitat de ser una persona millor i trobar allò que li falta.

La dificultat d'expressar les emocions d'en Joel i la doble vida d'en Frank –manifestada pel real Adams i el seu alter ego Frank De Selby– s'expliquen pel passat no tan llunyà d'Irlanda. "Bona part dels personatges d'en Frank i en Joel surten d'una Irlanda d'emocions reprimides que jo ja no vaig experimentar, perquè sóc més jove, però on tots els sentiments s'havien de reprimir i a conseqüència d'això la taxa de suïcidis és extraordinàriament elevada a Irlanda" relata Mooney. Cal dir que l'homosexualitat no es va despenalitzar a la República d'Irlanda fins a 1993 i, per tant, el personatge d'en Frank a la seva joventut no hauria pogut expressar la seva naturalesa, no només les rigides convencions socials de la conservadora i catòlica Irlanda, sinó per motius legals. "La conclusió per un actor era crear una màscara, en Frank de Selby, que et permeti una certa llibertat. Sota la màscara, hi ha el Frank Adams real" comenta l'autor de L'inesperat final del senyor Monroe. "De tota manera, en Joel també està molt reprimit i porta una màscara" apunta.

La relació d'aquests dos personatges aparentment contraris però que aviat esdevenen còmplices els porta a escapar-se de la residència, un espai que per Joel és ben bé com una presó i viure una història d'aprenentatge, de la qual tots dos en tornaran canviats. "Mai és tard per aprendre. Si penses que estàs acabat, t'estàs mentint a tu mateix. Sempre hi ha coses a aprendre i  descobrir" afirma Mooney. De fet, en Frank escriu una obra teatral que es diu L'inesperat final del senyor Monroe, el títol que han decidit els editors catalans pel llibre, que en l'anglès original s'anomena The Great Unexpectet. Mooney, que compagina la seva carrera literària – va debutar l'any 2017 amb Me, myself and them, encara no traduïda al català– amb la feina de controlador aeri, assegura que aquesta professió l'ajuda a ser un bon planificador. Hi ha dos tipus d'escriptors, els de mapa i els de brúixola. Jo sóc de mapa. Ho planifico tot abans d'escriure. He d'anar dues o tres passes endavant. Sóc un maníac del control. No puc seure a escriure sense un pla" relata sobre la seva manera d'escriure.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat