Els records sempre han estat el parany de la nostra història. Perquè sense memòria no podríem esculpir un passat connex amb la realitat viscuda, però alhora ens encadena a una versió parcial dels fets. D'aquí que el gènere de l'autoficció literària –amb llicència per a projectar allò que hagués pogut ser, però no va ser (o sí)– hagi esdevingut una veritable escletxa per on s'escola la llibertat del jo narratiu.

"És el llibre que existeix en cada un de nosaltres. Consisteix en reconèixer l'essència de la ficció en l'experiència real. Escriure sobre la nostra vida i inventar-nos allò que necessitem per completar la història". Així ho explica Silvia Adela Kohan, autora de Autoficción, escribe tu propia vida real o novelada (Alba), qui considera que la clau de l'èxit d'aquest tipus de novel·la està en saber endinsar-se en territoris desconeguts: "es tracta de traspassar el pudor que tapa la veu de l'autor". Ja que la memòria sovint és traïdora, assegura Kohan, podem explicar una història real de manera diferent a com va succeir.

Per navegar en les aigües que separen la ficció de la no-ficció calen fer maniobres de contenció, vorejar a través de la primera persona els llindars de la imaginació sense caure en el precipici de l'abús del jo. El valor literari de l'autoficció rau, precisament, en saber trobar l'equilibri entre l'acostament a la realitat, i les pinzellades ambigües de la ficció. Sí ho va saber fer Vivian Gornick amb Vincles ferotges (Altra editorial/Sexto Piso), que més enllà d'una sensibilitat precisa, a prova de bisturí, és capaç fer cabrioles entre el record dels fets reals i el jo literari que ha construït a mida per a la ocasió.

El valor literari de l'autoficció rau, precisament, en saber trobar l'equilibri entre l'acostament a la realitat, i les pinzellades ambigües de la ficció

Individu i presència

Carles Adamuz, professor del curs "Joc de miralls: identitat, experiència i narrativa” de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, apunta que "el gènere autoficcional constitueix la metàfora dels nostres temps". Ens trobem en un moment marcat "pel predomini i el prestigi de l’individual. Tant, que no és una només una categoria literària, sinó també un símptoma, un producte i un reflex de l’època que vivim avui".

El triomf del jo no és novetat. Però, "al contrari de l’autobiografia, explicativa i unificant, que vol recuperar i tornar a traçar els fils d’un destí, l’autoficció no percep la vida com un tot", raona Adamuz. Consisteix en embastar "fragments disjuntius, pedaços d’existència trencats amb un subjecte trossejat que no coincideix amb si mateix".

El gènere autoficcional constitueix la metàfora dels nostres temps. Ens trobem en un moment marcat pel predomini i el prestigi de l’individual

Aquest és el joc al que també fa referència Kohan, quan apunta que "parlar d'un mateix és dividir-se en dos jos que no van conviure en el temps, i es narren l'un a l'altre: som i no som nosaltres". Per això, afegeix, "escriure la pròpia autobiografia és, a mitges, una ficció".

El joc de miralls

Com qui camina pel bell mig de la calçada, sense decidir-se per una vorera o per l'altra. Així és com el jo de l'autoficció especula amb els seus límits. "És conscient o fingeix que la seva identitat és deliberadament incompleta, imaginària o parcial, i explota això en el relat. Per tant, l’ambigüitat de l’autoficció no només afecta al contingut del relat ni a la forma de lectura, sinó també, i de forma significativa, al jo que diu 'jo' al text", sosté Adamuz.

Des de Marcel Proust fins Marguerite Dures, molts autors han reelaborat i potenciat l'ús de la primera persona extreient allò literari universal de l'anècdota

Són molts els escriptors imprescindibles en aquest territori, apunta Kohan. Des de Marcel Proust fins Marguerite Dures, Carmen Martín Gaite, Ricardo Piglia, Juan José Millás, Paul Auster, Natalia Ginzburg, Siri Husdvedt, Amélie Nothomb, etcètera. "Tots ells van reelaborar i van potenciar l'ús de la primera persona, i a la seva manera, aborden el camp autobiogràfic com a ficció, és a dir, extreuen allò literari universal de l'anècdota. Diuen molt amb molt poc i avancen en el relat seguint un propòsit central", afegex Kohan.

En definitiva, el que millor resumiria aquesta fórmula literària tant recorreguda avui dia és que és la suma del jo real, l'irreal, el refusat, el desitjat, l'autobiogràfic i l'imaginari. Diu Adamuz: "No renuncia a res. En el jo autofictici rau sempre el tema del desdoblament de l’autor, com a subjecte i objecte del relat, és a dir, per acostar-se i allunyar-se alhora de si mateix, tot establint un joc d’identificacions creuades. Un joc de miralls".