No se'n parla prou del que implica viatjar. Per començar, de viatges n'hi ha molts i cadascun d'ells requereix un tipus de preparació i de feina "in situ" diferent. Hi ha l'escapada de cap de setmana (més o menys improvisada) per descomprimir l'estrès del dia a dia; el viatge amb finalitat cultural per anar a la inauguració d'una exposició, a un concert o a l'estrena d'una obra de teatre; el que fas amb els amics un cop a l'any en què l'objectiu principal és lligar plans que tinguin l'aprovació de la parella, o també el que fa un de sol per no haver de negociar amb ningú el programa d'activitats. En cada cas, el nivell d'irritabilitat serà directament proporcional al nostre nivell de renúncies i concessions.

No se'n parla prou dels viatges en parella que exigeixen prendre decisions constants i que posen en evidència que la relació no és tan sòlida com semblava. El cas és que és evident que en la quotidianitat del dia a dia amb la parella no prenem masses decisions transcendentals. O potser sí, però no de forma tant constant com en unes vacances compartides. M'explico: escollir entre sopar truita de patates o truita de carbassó no requereix un debat massa profund en el sí de la parella. És més, la inèrcia de la rutina acaba portant a costums consensuades que normalment no es revisen i s'instauren com a normes per omissió de protesta. En canvi, en un viatge de 2 o 3 setmanes es generen moltes temptatives de desacord essencial. Primer perquè sobrevalorem l'enyorança del temps compartit amb la parella, i el cert és que haurem de passar molt més temps amb l'altre del que hi estem acostumats. Segon, perquè haurem de pactar i convenir què fem cada dia –junts o per separat–, cap a on anem, i què ens ve de gust fer a cada instant. La qüestió de fons és que ens hi juguem la qualitat del nostre oci, el que hem estat anhelant durant tot l'any. 

La realitat és que un viatge requereix una gestió logística sobre el terreny més o menys important en funció del que haguem planificat prèviament o del que haguem deixat a la ventura de la improvisació

La realitat és que un viatge requereix una gestió logística sobre el terreny més o menys important en funció del que haguem planificat prèviament o del que haguem deixat a la ventura de la improvisació. Es fàcil que ens traiem les màscares de la rutina i ens adonem que estem amb la persona equivocada. Insisteixo en aquest punt: fóra bo reconèixer que, sovint, entre els aprenentatges d'una aventura, existeix la possibilitat de descobrir que podem prescindir perfectament del nostre acompanyant. I no només això, sinó que hauríem d'acceptar que el temps en solitari ha estat més profitós y satisfactori que el compartit.

També pot passar al contrari, i tampoc se'n parla prou d'això, i és que el viatge ens faci revalorar la parella en positiu i fins i tot refermar la relació. Unes vacances amb forts components d'aventura poden treure el pitjor d'un mateix i sempre relacionat amb les necessitats més primàries: gana, son, impaciència, exigència, cansament, por, presses,... Però si un troba en l'altre recolzament, sentit de l'humor –fonamental per rebaixar tensions–, comprensió i complicitat, el viatge es converteix en una lliçó de vida i en la confirmació de què la tria de la companyia ha estat encertada.   

Un viatge posa a prova qualsevol relació, però si serveix per adonar-se que en allò essencial s'està d'acord i que la manera d'entendre el món és similar, les controvèrsies ens hauran unit més

Sí, això també pot ocórrer i aleshores les penúries i les tensions sorgides durant la travessa hauran valgut la pena. Perquè un viatge posa a prova qualsevol relació, però si serveix per adonar-se que en allò essencial s'està d'acord i que la manera d'entendre el món és similar, les controvèrsies ens hauran unit més. 

Dàlia R. bonet
Com som

Una mare és una llar

Dàlia R. Bonet
Dàlia R. bonet
Com som

Barcelona, ciutat empàtica

Dàlia R. Bonet