El Zeitgeist és una expressió que neix a l'època del romanticisme alemany i ja és un concepte en si mateix. Es tradueix com "l'esperit del temps" i es resumeix en la idea que hi ha un clima intel·lectual i cultural que és el reflex d'una època. És a dir, parteix del principi que les obres dels artistes d'una mateixa generació poden confluir sota un mateix paraigües.

Aquest vincle generacional, sovint fortuït o inconscient, és el que trobem en el cas de John Cage, amb la seva obra 4'33", i Joan Brossa amb l'obra Sordmut. L'any 1952, Cage crea una peça musical que pot ser interpretada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments. S'indica a l'intèrpret que ha de restar en silenci i no tocar el seu instrument durant 4 minuts i 33 segons. Per tant, és una obra en la qual el músic, sigui quin sigui el seu instrument, llegeix una partitura en blanc. La casualitat és que cinc anys abans, Joan Brossa escriu la peça teatral Sordmut, una obra en un sol acte que comença en una sala blanquinosa. Pausa. Fi i s'abaixa el teló. Totes dues obres, la de Brossa i la de Cage, tenen un denominador en comú: el silenci és un ens i té un pes dramàtic. En aquests termes, la línia que separa la influència de la inspiració és molt fina. El "qui va ser primer" té importància o ha de quedar en anècdota? I més enllà, quines possibilitats hi ha que John Cage, un artista de l'elit cultural novaiorquesa de l'època, conegués –a mitjans del segle XX– una obra que el precedia només per 5 anys? I a més, es tractava d'una obra de Barcelona, d'un artista, Joan Brossa, que en aquell moment no tenia repercussió ni el seu propi país. Tanmateix, tant un com l'altre van enfrontar-se a la coherència del discurs i van experimentar amb nous llenguatges artístics.

 El "qui va ser primer" té importància o ha de quedar en anècdota?

Una altra coincidència és la dels russos Vassili Kandinski i Kazimir Malèvitx. Qui va ser pioner en posar en fer el salt l'abstracció? És cert que sempre se li ha atribuït a Kandinski, perquè va ser el primer a teoritzar sobre el tema. Però en realitat, tots dos estaven connectats. Era inevitable que aquella generació comencés a pintar en abstracte. L'evolució lògica de l'art era passar de la pintura figurativa a la representació de formes simbòliques. Diferents autors, sense dir-ho, van començar a fer propostes molt similars, tot i que Kandinski és qui va deixar constància per escrit d'aquesta evolució: la pintura havia d'investigar a través del seu propi llenguatge, i ja no tenia com a missió descriure el món. Kandinski era teòric, analític, es va anar apropant a l'abstracció de forma progressiva, ocultant gradualment el traç de la natura. Mentre que Malèvitx, més intuïtiu, es va submergir més bruscament en l'abstracció sòbria i geomètrica, partint d'elements simbòlics que no tenien com a referent el tema de la natura sensible. Però el cas és que són trajectòries artístiques que conflueixen. Hi ha alguna cosa que sobrevola en l'imaginari d'aquests dos artistes que fa que la seva obra quedi connectada per una mateixa intenció.

 Quina ha de ser la resposta cultural al context històric que vivim? I en el cas que sorgís un denominador comú, cal jutjar-lo?

I si traslladem aquesta hipòtesi de l'esperit del temps a l'actualitat, quin art hauria de sorgir com a testimoni dels nostres temps? Quina ha de ser la resposta cultural al context històric que vivim? I en el cas que sorgís un denominador comú, cal jutjar-lo? Tal vegada hauríem de fer tot al contrari. Hauríem d'impulsar-lo per a què es converteixi en el llegat artístic de generacions futures. Perquè si no deixem que l'art faci la seva feina, que és denunciar, representar, inspirar, suggerir o provocar, la vida serà, en definitiva, més buida i eixuta. Necessitem l'art en qualsevol de les formes; música, pintura, fotografia, teatre, dansa, literatura... No perquè ens resolgui res, sinó perquè l'art ens ajuda a fer-nos preguntes, ens permet avançar i ens sosté en l'intent d'entendre el món una mica millor.

Dàlia R. bonet
Com som Mou-te ràpid i trenca coses Dàlia R. Bonet
Dàlia R. bonet
Com som L'hivern més llarg Dàlia R. Bonet