D’ACÍ I D’ALLÀ –amable lector, gentil lectora– es manifesten, en un bell aparent desorde, els rics fenòmens de la natura, els progressos de les nostres institucions i els costums, les inspiracions de les arts, les troballes de les modes, les invencions de nous enginys, les performances dels grans espectacles, els descobriments de les coses antigues, els averanys de les coses a venir.... Reflexar la vida del món, tota la vida complexa, deliciosa, suggestiva, desconcertant, tanmateix harmoniosa, i tanmateix harmoniosa, i reflexar-la en una mena de mirall de mà, veu-s’aquí la nostra tasca.

D’ACÍ I D’ALLÀ vol ésser el company de tots viatges; el meravellós compensador de tos dies sedentaris; el confident del boudoir; l’amic familiar que, per a gaudi de tots, s’assegui a l’escó de la llar de foc; el premi que, per a l’ànima cansada del treball o la monotonia; la distracció del ocis, les convalescències i els dies de pluja; el talismà delitós que t’encurioseixi, et commogui, et faci admirar, i fins i tot, inconscientment, et faci aprendre.

Bon dia! I amistat eterna! Acull-me ara amb alegre sorpresa; demà serem inseparables! I, temps a venir, en una sola de mes pàgines hi trobaràs com una flaire condensada i exquisida de ton passat esvaït...

D'Ací i d'Allà 2

Primer número de D'Ací i d'Allà. 10 de gener de 1918

D’aquesta manera es presentava al públic D’Ací i d’Allà, magazine mensual al preu d’una pesseta, editat per Editorial Catalana –patrocinada pel polític i mecenes Francesc Cambó– i dirigit pel poeta Josep Carner, que a més exercia de director literari de l’editorial. Ho feia amb un número en el qual col·laboraven, a més del mateix director, el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i VirgiliRamon Reventós o Carles Capdevila, i que sabia combinar l’actualitat política amb el safareig elegant, els clàssics traduïts, com Mark Twain, o Frederic Mistral, amb les novetats teatrals i les modes de joguines per infants o l’hora del te.

Des del primer número, la revista, profusament il·lustrada, deixava patent que el seu objectiu era esdevenir l’aparador d’un nou gènere periodístic que connectava amb la cultura i la societat de masses que s’estava construint: el magazín. Un tipus de publicació mundana que substituïa l’antic gènere de les “il·lustracions” –i que a Catalunya havia tingut com a representant la benemèrita Il·lustració CatalanaVogue o Harper’s eren el seu referent immediat, amb la barreja de sofisticació, hedonisme, esnobisme i mundanitat que desitjava una nova joventut burgesa que maldava per aconseguir el refinament, l’elegància i la cultura que no sempre ostentava aquella classe social en la qual havien nascut. Els còctels, el jazz, el cinema expressionista, la plàstica soviètica, l'art negre, els esports d’elit com el golf o l'esquí, l'alta costura, l'avantguarda, tot plegat barrejat amb l’aire classicitzant que encara denotava el seu pedigrí noucentista en els darrers anys de la Mancomunitat.

Entre els col·laboradors, el bo i millor de la literatura catalana: Carles Riba, Marià Manent, Carles Soldevila, Alfons Maseras, Josep Maria López-Picó, Josep Maria Millàs-Raurell, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Maria Junoy, Ventura Gassol, Guerau de Liost, Tomàs Garcés, Josep Maria de Sagarra, Clementina Arderiu, Alexandre Plana, Lluís Nicolau d’Olwer, Rosssend Llates... una llista impressionant que ressegueix tota la literatura catalana. I, per la part artística, els millors dibuixants i dissenyadors del moment, capitanejats Emili Ferrer, Ramon Roqueta, Francesc Labarta, Lola Anglada, Apa, Torné-Esquius, etc.

Soldevila, un home per a una revista

Josep Carner, gran endegador de projectes, va abandonar la direcció aviat. L’any 1919, Ignasi Folch i Torres va passar a la direcció, fins que l’any 1924, a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, la revista va passar a mans de l’editor Antoni López-Llausàs. Membre d’una dinastia d’editors –net d’Inocenci López, fundador de La Campana de Gràcia L’Esquella de la Torratxa, i fill del propietari de la Llibreria Espanyola–, López s’havia separat del negoci familiar i havia fundat la Llibreria Catalònia,des de la qual, amb la seva bona visió del negoci, va impulsar diversos projectes editorials. De la revista Imatges al Diccionari de Pompeu Fabra, diverses publicacions i llibres van passar per les seves mans.

Amb López-Llausàs com a editor, la revista va trobar el seu director més representatiu, l’home ideal, el periodista que més representava aquell esperit d’orientació i civilització de les classes mitjanes i burgeses urbanes, Carles Soldevila. Advocat, articulista de La Publicitat, lletrat major del Parlament català a partir de 1932, factòtum del Conferentia Club, autor de novel·les com Eva o Fanny, i d’obres teatrals com Civilitzats, tatmateix, aquest “mestre d’urbanitat i bon to”, com l’anomena el professor Joan Manuel Tresserras al llibre que va dedicar a la revista –i que és resultat de la seva tesi doctoral–, va esdevenir indissociable del to de la revista, que va abandonar qualsevol rastre noucentista per abraçar un cosmopolitisme sense embuts, atent a totes les novetats i modes europees, que eren esperades amb autèntic deler per un públic fidel, principalment femení, que trobaven en la revista el seu propi Vanity Fair.

 

Carles Soldevila inteligente civilizado 1721237861 36460904 959x1500

Carles Soldevila

Són els temps que els intel·lectuals, professionals liberals, polítics, etc. que havien fundat Acció Catalana –o que es movien a la seva òrbita– pretenen bastir un projecte de normalització i catalanització cultural, i també de la premsa, que es basa en un diari com La Publicitat, un influent setmanari com Mirador, un magazín mensual com D’Ací i D’Allà o una publicació infantil com La Mainada o Jordi. La influència de la revista, curosament editada, elegantment il·lustrada i tipogràficament excel·lent, com a aparador de modernitat és encara més elevada, i entre les firmes d’aquesta nova etapa destaquen les de noms de les noves generacions literàries i artístiques, com Sebastià Gasch, Rossend Llates, Domènec Guansé o Guillem Díaz Plaja.

El número de desembre de 1934 dedicat a l'art del segle XX

La proclamació de la República suposa un cert trasbals, no necessàriament polític sinó més aviat empresarial dins la revista, que després d’uns mesos sense aparèixer enceta una nova etapa l’any 1932. Sota la direcció de Soldevila, però amb la direcció artística de Josep Sala, la revista inicia una època marcada per la irrupció de l’avantguarda i la fotografia com a gènere artístic en sí mateix, que tindria com a final la guerra civil.

D'Ací i d'allà 1

Número 174, de desembre de 1934, dedicat a l'art del segle XX

Aquest interès per l’art modern té el seu paradigma en el número  179, de desembre de 1934, dedicat a l’art del segle XX, amb gravats originals, no pas reproduccions, de Joan Miró –un d’ells, el que feia de portada–, a més de reproduccions d’obres de Kandinsky, Arp Ferrant, Léger, Juan Gris, Pablo Picasso, Braque, Gropius, etc. Un número, dirigit i preparat per Joan Prats i Josep Lluís Sert, que avui encara té un preu exorbitant en el mercat de vell i que va entusiasmar uns joveníssims Alexandre Cirici Antoni Tàpies, que considera aquell número com a decisiu en la seva vocació artística. Cirici, en un article a Serra d’Or, escriuria:

“Quan es parla de cultures grans i cultures petites, sovint no se sap veure que hi ha fets que compten tant com que D’Ací i d’Allà arribés a ésser una de les revistes més ben editades del món i que aquest número especial hagi quedat com el més important testimoni del sentir de la plàstica de tota una època. Durant molts anys, abans de l’aparició dels llibres de síntesi d’aquests darrers anys, aquell D’Ací i d’Allà era potser l’únic breviari exacte i sintètic que existia sobre les grans creacions del segle XX”.