Cada vegada més, els creadors assumeixen que el fenomen televisiu és la plataforma perfecta per a que les denúncies socials i polítiques tinguin un major impacte en l’espectador. Això cristal·litza en sèries que saben reflectir i obrir debats tan colpidors com necessaris, i que espremen el potencial d’alguns gèneres per posar el focus en realitats del nostre entorn que urgeixen d’una conscienciació col·lectiva. Creedme (Unbelievable), una dura aproximació a la incapacitat del sistema per donar resposta als casos de violació i a les seves víctimes, forma part d’aquesta onada de sèries que converteixen la denúncia i la visibilització en el seu eix dramàtic sense haver de recórrer als trucs dramàtics que abans caracteritzaven els telefilms de sobretaula. Al contrari: els seus responsables encerten a donar-li un to despullat d’artificis i efectismes, limitant-se a explicar la història amb honestedat i aconseguint que siguin les subtileses i els detalls els qui aportin els matisos. 

Foto Unbelievable Netflix

La minisèrie de Netflix es basa en un fet real. L’any 2008, una noia, Marie, denuncia que ha estat violada durant hores a casa seva per un home encaputxat, però la policia va dedicar més temps a buscar inconsistències a la seva versió dels fets que no a obrir una investigació que permetés trobar-ne el responsable. La noia acaba dient que s’ho ha inventat per no haver d’aguantar més tants prejudicis, i a sobre la pretenen acusar d’haver presentat una denúncia falsa. L’any 2011, dues agents de policia de dues altres ciutats de Colorado s’adonen que tenen casos oberts amb unes singulars coincidències: són violacions amb un patró gairebé idèntic, com també s’hi repeteixen algunes anomalies als escenaris on s’hi produeixen. Creedme (Unbelievable) respecta amb rigor aquesta cronologia dels fets: en un pla narratiu tenim Marie i la seva terrible història (el pilot, el que exposa la violació i els posteriors interrogatoris, és estremidor) i en l’altre tenim les dues agents de policia que posen en comú les seves investigacions i acaben trobant un fil conductor per resoldre-les. En perfecta correspondència amb la narració, la minisèrie troba un lloable equilibri entre drama costumista i intriga policial. I ambdós casos va construint una denúncia plena de veritats sobre els prejudicis cap a les víctimes i la inoperància d eles forces vives a l’hora de protegir-les. La història ens confronta a una realitat que ens interpel·la a totes i tots amb una atenció al detall desarmant, incidint en temes que van des de la religió i els estigmes socials fins a la desatenció crònica a les amenaces que assetgen les dones. 

Creedme (Unbelievable) és un crit tan necessari com efectiu, perquè els seus artífexs, en fer-lo amb aquesta delicada frontalitat, ens tornen més conscients que el món on passa tot això és el nostre, i no podem viure’n al marge. Tan ben rodada com dosificada (vuit episodis de menys d’una hora, tots ells dotats d’un ritme inapel·lable), la minisèrie deu molt a les seves actrius. Per un costat, a Kaitlyn Deve, que interpreta Marie i ja havia apuntat el seu extraordinari talent a pel·lícules com El candidato o Booksmart; i per l’altre, a les més veteranes Merritt Wever i Toni Collette, que aconsegueixen que les dues investigadores s’allunyin de tot clixé i transpirin molta veritat.