“Ja portava gairebé una setmana a casa, sense veure ningú més que l’Olmo, quan es va decretar l'estat d'alarma. Potser ho vaig fer perquè amb set mesos d'embaràs, el sentit de responsabilitat –individual i col·lectiva– s'aguditza. Mentre el confinament arribava a la resta del meu entorn, jo creia jugar amb avantatge. Ja havia tingut temps d’assimilar mínimament la incertesa i un vertiginós canvi de ritme i rumb a les nostres vides." El 17 de març el testimoni de Fabiola Barranco acompanyava la primera fotografia que publicava el compte d’Instagram Covid Photo Diaries. La seva parella, el fotoperiodista Olmo Calvo, l’havia retratat al balcó del seu pis de Gijón mentre prenia al sol. Dues cames sobre un tamboret, deslliurades del pes d’una panxa ja prominent. Si explicar la història d’un embaràs ja és important, durant el confinament, el valor es multiplica. La seva veu amb les seves pors, de cop i volta, es convertien en l’altaveu de milers de dones. Amb aquesta imatge en blanc i negre, doncs, s’iniciava un projecte que, a hores d’ara, ja compta amb 70 fotografies publicades i gairebé 9.000 seguidors. A hores d'ara s'estan desenvolupant iniciatives semblants en altres països, com la versió @everydaycovid de Portugal.

La idea va ser de Manu Brabo –comenta José Colon– ell ens va contactar. La proposta del fotoperiodista asturià, doncs, d’una conversa amb uns col·legues passava a formalitzar-se en un grup de vuit fotògrafs, format per quatre dones i quatre homes. Així doncs, Isabel Permuy i Manu Brabo (des de Madrid), Anna Surinyach i José Colón (des de Barcelona), Judith Prat (des de Saragossa), Javier Fergo (des de Jerez), Susana Girón (des de Sevilla) i Olmo Calvo (des de Gijón) es van agrupar amb un objectiu: dur a terme un diari fotogràfic per documentar, a través de diverses situacions i històries personals, el dia a dia de la realitat del confinament. Es convertien, d’alguna manera, en els ulls dels que no podem mirar més enllà del nostre balcó. Des de llavors, els dies han anat passant i les històries que s’han publicat són diverses: des de repartidors de menjar a domicili fins a històries de cuines solidàries, de celebracions de misses online, de xarxes de costureres, d’empleats de la indústria funerària o, fins i tot, de treballadors de la indústria ramadera o pesquera que, com molts d’altres, aquests dies continuen en actiu malgrat la crisi del COVID-19.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

No se pueden quedar en casa, porque son personas sin hogar. Son de España, de Afganistán, de Irán, de Ucrania, del Sáhara Occidental. Se llaman Pedro, Chantal, Mikel, Liliana, Dani, Habib, Saman y Casilda. Ahora duermen en el edificio de la Casa Cádiz de Barcelona. Y ante la falta de mascarillas en la lucha contra el coronavirus, han decidido confeccionarlas ellos mismos. Texto: Agus Morales Foto:Anna SurinyachThey can't stay at home, because they are homeless people. They are from Spain, Iran, Ukraine, Western Sahara. Their names are Pedro, Chantal, Mikel, Liliana, Dani, Habib, Saman and Casilda. Right now they sleep at the building of Casa Cádiz in Barcelona. Since there is shortage of sanitary masks in the fight against coronavirus, they decided to manufacture masks themselves. Text: Agus Morales Caption: Anna Surinyach.⁠⠀ #covid19⁠⠀ #coronavirus #desdemiventana⁠⠀ #spain #españa #yomequedoencasa #coviddiaries #covid19news #covid_19 #covid19españa #covid19spain #photodiaries #photojournalism #documentaryphotography #coronavirusphotoproject #covidphotodiaries #covidphoto⁠⠀ #covidproject #spain

A post shared by Covidphotodiaries (@covidphotodiaries) on

Parlem amb Anna Surinyach i José Colón, els fotoperiodistes que treballen des de Barcelona. “Ara la història ha trucat a la porta de casa nostra. Des del primer minut vam tenir clar que hi hauria una història molt potent al darrere”, comenta Surinyach. Ella, des del barri de Poble Sec, va començar a documentar el confinament des de l’interior de casa seva. Gent amb mascareta, aplaudiments, iniciatives de veïns que feien sessions de DJ al balcó o ioga en Streaming... “Era la idea inicial. Després, quan vaig començar a disposar de material de protecció i a tenir accés a llocs, vaig començar a sortir”. L’inici de la quarantena la va sorprendre mentre preparava un viatge a l’Índia per a dur a terme un reportatge per a la revista 5W, de la qual forma part. A diferència de José Colón, només surt quan té la història pensada. Ell, en canvi, treballa per a clients que reclamen que estigui contínuament en contacte amb el carrer per a documentar-ne el dia a dia, com l’agència Yahoo News de Nova York. En el seu cas, estava acabant d’ultimar una beca per a SOS Racismo sobre menors migrats. Tots dos tenen clara una cosa, però, i és que no arriscaran la vida de ningú per una fotografia. “M’agradaria documentar com viu una persona gran tota sola, però no m’arriscaré a posar-la en perill si no disposo dels mitjans adequats” assegura l’Anna. 

Tot i ser freelance i estar acostumats a batallar amb aquestes situacions, els accessos no estan sent fàcils, enlloc. A l’Anna li han permès l’entrada a l’Hospital Can Ruti de Badalona, a Casa Cádiz –on ha explicat la història d’un col·lectiu de persones sense llar que confecciona mascaretes–, o també a un hotel reconvertit en hospital, que aquests dies manté aïllats pacients en última fase de la malaltia abans de ser donats d’alta.  Però no tothom obre les seves portes a la primera “A plaça Espanya, on han muntat un carpa pels sense sostre no hi entra ningú. Sabem que hi ha baralles. Sabem que hi ha gent a qui fan fora. Ens arriben molts rumors però, com que no ens donen accés al pavelló, no podem explicar el que hi està passant. Passa exactament el mateix amb la pista de gel de Madrid”. L’any 2014, com a fotoperiodista, ja havia viscut una crisi sanitària juntament amb el periodista Agus Morales amb qui va fer la cobertura de la pandèmia d’Ebola a Líbèria.  “Jo crec que allà tenen molt més clar com s’ha de fer que no pas aquí. Sierra Leona –frontera amb Libèria– va confinar de seguida quan encara no hi havia gaires casos.” A l’Àfrica tothom ha de sortir al carrer per anar a treballar i cal confinament perquè la seguretat social no és la mateixa que aquí. “Allà també es van veure els sanitaris com uns herois i la pregunta és què passarà aquí quan s’acabi tot això. La situació sanitària d’aquells països que van viure l’epidèmia no ha millorat gaire. Aquí estaria bé que, més enllà dels aplaudiments de les vuit del vespre durant la pandèmia, se sortís als carrers per reclamar els drets dels treballadors dels hospitals”.

En el seu cas, José Colón, va començar a treballar a nivell d’espai i fotografiar material sanitari. Més tard, va poder accedir a l’Hospital Clínic per a documentar la iniciativa de repartir aliments als hospitals ‘Delivery 4 Heroes’, al Pavelló Victòria Eugènia de la Fira de Barcelona, habilitat per allotjar persones sense sostre –finalment van tenir accés–, o al pàrquing del tanatori de Collserola que, per falta d’espai, la setmana passada acollia la colpidora xifra de 220 fèretres de víctimes del Coronavirus. “Impacta veure això a Barcelona”. Ell, tot i ser fotògraf, deixa clar que no es creu la tòpica frase ‘una imatge val més que mil paraules’. D’altra banda, però, troba que una fotografia sí que ens pot ajudar a entendre certes situacions. “La gent no està acostumada a això. Amb el temps sí que serà més fàcil. Ara és un xoc, i un trauma social costa un temps de pair. La gent ha d’anar entenent la situació.” Ens trobem en uns dies on el dret a la informació topa amb el perill de posar en risc persones vulnerables. I trobar una situació intermèdia és complicat. De moment, i ara amb el suport de Médicos del Mundo –amb qui han firmat un acord de col·laboració– expliquen que, en la mesura que s’allargui tota aquesta situació, ells seguiran treballant. “La nostra feina és explicar històries. I aquesta requeria ser explicada.” 

Els dos fotoperiodistes reconeixen la importància de les breaking news. “Tot i que nosaltres intentem sortir de la temàtica de les mascaretes, els aplaudiments, i els carrers buits –aquestes imatges que s’han produït tant i tantes vegades– també en produïm i les recollim per a un futur, ja que tenen un valor documental. Des deCovid Photo Diaries, però, volen donar importància i visibilitat a les històries en el temps. Perquè trencar amb la immediatesa i anar seguint, a poc a poc, el dia a dia de la gent, també és molt necessari. 

 

Imatge de portada: Els treballadors i treballadores de l'Hospital Clínic surten al carrer i aplaudeixen als ciutadans que els mostren gratitud des del carrer i des dels seus balcons i finestres, durant el brot de la malaltia per coronavirus, a Barcelona. © José Colón

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jazz confinament joel codina
Jazz de confinament

Jazz de confinament: Aurora Bertrana

Joel Codina